Jo prefereixo l¡¯emoci¨®, jo prefereixo la r¨¤dio

En situacions d'emerg¨¨ncia els mitjans fan cobertures informatives amb promptitud desigual. La r¨¤dio acostuma a arribar primer no nom¨¦s per la facilitat tecnol¨°gica de la seva producci¨®, sin¨® pel fet que la transmissi¨® de so requereix dispositius tan simples com poden ser un tel¨¨fon m¨°bil, molt ¨²til per narrar els fets nom¨¦s amb la simple ajuda dels sons de fons i les paraules dels periodistes.

Durant els ¨²ltims anys la televisi¨® ha intentat emular la ubiq¨¹itat radiof¨°nica. Ha redu?t la seva complexitat t¨¨cnica i ja disposa d'artefactes relativament senzills per captar imatges i transmetre-les als televidents. El problema ¨¦s que com a mitj¨¤ audiovisual, la petita pantalla sempre sent la necessitat de localitzar i de mostrar les imatges de qualsevol trag¨¨dia.

Cada vegada que es produeix un greu accident com el dels Alps, la comparaci¨® entre mitjans es fa inevitable. Quan pensem en la tasca que desenvolupen r¨¤dios i televisions no podem deixar d'analitzar les difer¨¨ncies entre les seves perspectives informatives, narratives, receptives i inclusivament ¨¨tiques.

Pensava en aquestes q¨¹estions dimecres passat mentre les redaccions entraven en estat d'alerta i de mobilitzaci¨® i apareixien les primeres informacions fragmentades. Com que encara no hi havia imatges, la televisi¨® nom¨¦s inseria mapes a la pantalla, mentre que la r¨¤dio intentava oferir elements d'un relat que es presumia molt trist i ho feia amb les primeres declaracions de les autoritats i amb algunes especulacions de t¨¨cnics en la mat¨¨ria.

Poques hores despr¨¦s, el riu informatiu ja estava desbordat. La petita pantalla agafava el comandament mostrant pl¨¤nols de la petita vall fat¨ªdica, moviments dels primers auxilis i fotogrames repetitius del dolor transformat en mercaderia competitiva. Les taules dels programes matinals de la televisi¨® s'allargaven i els tertulians habituals es transformaven en especialistes de desgr¨¤cies i de navegaci¨® civil.

El relat radiof¨°nic anava per altres camins. Les emissores enviaven periodistes a lluitar contra la dist¨¤ncia i la falta de comunicaci¨® amb aquesta rec¨°ndita zona dels Alps francesos; per¨° quan Pedro Blanco, de la SER, es va plantar amb un cotxe al Prat i el va transformar en una plataforma perqu¨¨ els oients hi vei¨¦ssim, o quan a la nit ?ngels Barcel¨® va demostrar com es pot ser un periodista ubic i descriure la tristesa de la nit, vaig comen?ar a tancar la televisi¨® i a deixar-me embolicar pels relats de l'emoci¨®. Vaig deixar de sentir-me tafaner, per transformar-me en un ¨¦sser hum¨¤ impressionat per la trag¨¨dia, compungit per la desgr¨¤cia dels meus iguals.

No vaig necessitar fer immersions pornogr¨¤fiques a la xarxa, com van fer algunes televisions per trobar fotos de les v¨ªctimes a Facebook i Twitter. En tenia prou de d'escoltar Griselda Pastor, que sense ensenyar-me els familiars dels nens alemanys em transmetia la consternaci¨®, o M¨°nica Peinado i Montse Riart, que en un paisatge desconegut i inh¨°spit intentaven fer fotos sonores constants i parlar amb qui tingu¨¦s alguna cosa a dir.

La SER no va ser l'¨²nica. Totes les r¨¤dios van fer un gran esfor?, cadascuna d'acord amb les seves possibilitats. No em consta que cap caigu¨¦s en el parany de la demag¨°gia del dolor, com a m¨¤xim es van impregnar de tristesa. Cal donar les gr¨¤cies a tots els professionals radiof¨°nics que van intentar i intenten estar a l'altura d'aquestes tristes circumst¨¤ncies.

I una conclusi¨® final: em reafirmo en les meves conviccions. Jo prefereixo veure. Jo prefereixo emocionar-me. Jo prefereixo la r¨¤dio.