Sopes de l¡¯hort de l¡¯ermit¨¤ perdut

Un bodeg¨® de men¨² repetit: plat de test i una cullera de fusta blanca, una greixonera plana plena de la natura dom¨¨stica immediata, que fa una olor amable de verdura, tot just cuita: sobre el llit de pa llescat, escaldat amb el brou net de les fulles verdes, fruits i arrels, llegums i hortalisses, i un raig d¡¯oli. I un platet amb olives trencades i un altre amb rave.

Els colors morts blans muden tot l¡¯any a la taula, segons com s¡¯av¨¦ i toca al cicle com¨² de les anyades de l¡¯hortet, ¡°el temps¡±, les estacions. El retrat, humil i sa, ¨¦s tast d¡¯una illa dins l¡¯illa vella que prov¨¤ de ser resistent, aliena al bull i mutacions socials del turisme.

L¡¯instant, cert i indiscret, sols es ret¨¦ terminal a l¡¯¨²nica ermita amb h¨¤bits de cristians antics isolats que queda habitada per ermitans, la de Valldemossa, un niu volat entre roques, alzines, enmig del cel i la mar, en terres de Ramon Llull i l¡¯inevitable Arxiduc.

All¨¤ resta el cementiri en terra, la capelleta i l¡¯hort mediterrani exemplar, com una fita ahist¨°rica. Queden els tres ¨²ltims ermitans, un cop la congregaci¨® religiosa tanc¨¤ per vellura i baixes les seves cel¡¤les amb coix¨ª de pedra dels santuaris i ermites a les muntanyes de son Salvador de Felanitx, el Toro de Menorca, Bonany de Vilafranca, i puig d¡¯Inca. (A Betlem d¡¯Art¨¤ hi ha un donat laic amb barba llarga, en Joan, que vetla i repassa una biografia contempor¨¤nia off).

Els menjars de molts de dies ¨Cper exemple pels ermitans o milers d¡¯Illencs, humils i senyors¨C, naixia d¡¯un trosset de pell pelada de l¡¯illa. La terra amorosament cultivada, feta alenar. Els diumenges o en estar malalt, hi havia brou i ous de gallina del corral, esclata-sangs i bolets, peix i marisc corrent de vorera. Altre temps menjaven tortuga en el temps d¡¯abstin¨¨ncia i dejuni tan remarcats.

En un hort ¨Cgaireb¨¦ una cambra m¨¦s de la casa, un jard¨ª clos¨C es pot obrar un llibre dietari de la vida des de la terra, un manual parcial de subsist¨¨ncia que parla de la geografia i de les necessitats, dels costums de la gent i del pa¨ªs, d¡¯una comunitat, d¡¯una fam¨ªlia, qualsevol. La cultura del foravila (el camp), de cultivar, de l¡¯agricultura, t¨¦ el manual dels temps, la l¨°gica i els costums.

De la lectura del m¨®n immediat d¡¯un hort casol¨¤, en surten cent sopes seques, tants d¡¯arrossos, escudelles, ensalades, cuinats, estofats, truites, raoles, croquetes, tombet, tremp¨®, prebes torrats, salses, envinagrats, conserves, cent coques de verdura. Des de la min¨²cia de la llentia al r¨²stic cigr¨®, del patat¨® al nap i el moniato. Del grell a la ceba blanca i la ceba vella; les tom¨¤tigues imprescindibles, les alberg¨ªnies a les distintes mongetes passant pels espinacs, l¡¯api i altres brots i plantes ignorats ja per¨° que alimenten, sans.

En el llibre La cuina dels ermitans, que Miquel Font edit¨¤ fa anys, obra del qui fou ermit¨¤ de Betlem, Miquel Rigo Far, (que se¡¯n sort¨ª i esdevingu¨¦ guia tur¨ªstic) hi ha el manual culinari dels homes solitaris i austers. ?s la ruta de la natura que fruita del treball de la terra: com ¨¦s ara sopes (seques de cada dia), d¡¯estiu, de peix de senyor o del tercer misteri, els cuinats, els peixos, ¡°arr¨°s simple o de qualque dia feiner¡± (a imitar per algun xef de ret¨°rica grandiloq¨¹ent) un singular ¡°arr¨°s de ca¡± o el fet tot just amb una bolleta de sobrassada i els cargols sense closca.

El manual de cuina (d¡¯exist¨¨ncia) ¨¦s un recurs a la naturalitat, testimoni d¡¯una vida i uns paisatges que escaparen. Al llibret resta dit un arr¨°s paella que casa amb el de son Salvador, de Felanitx, on la quarta generaci¨® de la mateixa fam¨ªlia, els Mateu, serven al segle XXI l¡¯arr¨°s sec m¨¦s sabor¨®s, salvatge i volc¨¤nic de l¡¯illa. Fa gaireb¨¦ un segle que hi ha cuina-fonda al santuari. El cuiner pioner (Guillem Mateu, com l¡¯actual) era germ¨¤ del superior dels ermitans i, ¨¦s clar, germ¨¤ del majordom de Joan March. Com una rondalla, quasi totes les hist¨°ries de Mallorca passen i esmenten March.

Els hortets, els camins d¡¯acc¨¦s al puig, el bosc, i resar sis vegades cada dia (dos cops a la nit) eren d¨¨ries dels ermitans, entre bons aires, solitud i gens de renou. De vegades boira i un fred extrem, molt de sol i una llum blava, roja, blanca i de vidre segons les hores, al cel blau, adesiara vent¨®s.

Els menjars, simples, normals, de cada dia. Un sol plat de festa, de dia de Pasqual i una sola autorefer¨¨ncia ¡°frit dels ermitans¡±. I la cita concreta dels envinagrats de litoral i marges, fonoll mar¨ª i t¨¤peres. Els homes recol¡¤lectors, nosaltres, com els primitius.

Com una rondalla trista de Nadal amb persona ¨Camb final real i tr¨¤gic¨C a la coa de l¡¯any 2017 fou not¨ªcia llarga la p¨¨rdua i mort al bosc d¡¯un ermit¨¤ de Valldemossa. Li deien Benet i ell que adesava an¨°nim l¡¯hort, net, ordenat, exemplar com un japon¨¨s, no debades orava, llaurava i feia tamb¨¦ bonsais. Benet, Matamalas en lo civil, duia el maneig de la rutina dom¨¨stica dels que eren els darrers quatre ermitans de Mallorca. Mor¨ª perdut, de fred, ferit, tot sol, al bosc de l¡¯ermita. Va caure ¨Ci no el trobaren¨C mentre cercava herba de la roca pel betlem.