Pol¨ªtica de llums llargs

Fa unes setmanes vam celebrar un sopar editorial d¡¯Agenda P¨²blica a Madrid en el qual el convidat era Alfredo P¨¦rez Rubalcaba. Jo no hi vaig poder assistir perqu¨¨ havia de complir amb les meves responsabilitats docents a Barcelona. En aquell moment em va saber molt de greu no poder-hi anar, per¨° aquest cap de setmana m¡¯he lamentat amargament d¡¯haver perdut l¡¯¨²ltima oportunitat de poder con¨¨ixer una persona tan rellevant en la construcci¨® democr¨¤tica espanyola. Reconec que em sentia allunyada ideol¨°gicament d¡¯algunes de les posicions i apostes personals de P¨¦rez Rubalcaba. No obstant aix¨°, als qui ens apassiona la pol¨ªtica com a entramat institucional que ha de gestionar el b¨¦ com¨², compartir conversa amb aquest tipus de personatges sempre ¨¦s una aut¨¨ntica experi¨¨ncia. El coneixement de l¡¯intraestat moltes vegades ¨¦s necessari per entendre el perqu¨¨ de les coses.

M¡¯hauria agradat preguntar-li sobre Catalunya. Ell va impulsar i sostenir pol¨ªticament el di¨¤leg amb ETA, gr¨¤cies al qual, despr¨¦s de diversos fracassos, l¡¯organitzaci¨® va deixar les armes. S¨¦, per refer¨¨ncies, que pensava que s¡¯havia de ser pol¨ªticament estricte amb la deslleialtat independentista, per¨° assumeixo que, vista la seva traject¨°ria, no hauria optat per la imposici¨®, per exemple, d¡¯un 155 CE sine die, que no faria m¨¦s que enquistar el problema politicosocial que s¡¯ha instal¡¤lat a Catalunya. En tot cas, malauradament, no podr¨¦ mai plantejar-li els meus dubtes. Una ll¨¤stima.

Rubalcaba ja no hi ¨¦s, per¨° el problema catal¨¤ segueix i seguir¨¤ sobre la taula, pol¨ªtica i quotidiana, si no es prenen mesures. Per aix¨° sorpr¨¨n tant¨ªssim la posici¨®, potser teatralitzaci¨®, dels partits independentistes respecte de l¡¯elecci¨® de Miquel Iceta com a nou senador auton¨°mic i potencial president del Senat. El Sr. Iceta ¨¦s un rellevant i bregat pol¨ªtic catal¨¤, a qui ning¨² li pot negar el seu catalanisme. De fet, nom¨¦s ho podran fer els qui defensen una idea de catalanitat petita i excloent. Aix¨ª mateix, i m¨¦s enll¨¤ del seu catalanisme, ¨¦s un pol¨ªtic que sempre ha defensat el model federal per a Espanya, veritablement federal. I, per ¨²ltim, una persona que s¡¯ha prestat en els ¨²ltims anys a fer d¡¯interlocutor, de pont entre les diferents sensibilitats pol¨ªtiques presents a Catalunya, per buscar els punts d¡¯acord que permetrien sortir del fang on estem encallats. Segurament no agrada a tothom, ni tan sols dins del PSOE, per la seva malinterpretada ¡°benevol¨¨ncia¡± cap als l¨ªders independentistes. Per aquestes raons, ¨¦s dif¨ªcil d¡¯entendre la negativa d¡¯aquests ¨²ltims a afavorir una presid¨¨ncia del Senat disposada a reorientar, dintre de les seves possibilitats, la posici¨® institucional de la segona Cambra i, qui ho sap, a elaborar una proposici¨® de reforma territorial. No ser¨¤ una presid¨¨ncia que promogui la independ¨¨ncia de Catalunya, no ¨¦s la seva aposta pol¨ªtica, com tampoc ¨¦s l¡¯aposta majorit¨¤ria pol¨ªtica a Catalunya; no ho ha estat mai. Tant ¨¦s aix¨ª que, segons l¡¯enquesta postelectoral del CEO, l¡¯opci¨® per un Estat independent pateix la seva caiguda m¨¦s forta dels ¨²ltims anys (35%), mentre que el federalisme, tan maltractat pels sectors independentistes, torna a ser una opci¨® per a molts catalans (29,4%).

No cal perdre de vista que tamb¨¦ en l¡¯¨²ltim CEO les xifres sobre la situaci¨® pol¨ªtica a Catalunya s¨®n alarmants, at¨¨s que el 45,9% de catalans opinen que ¨¦s dolenta i el 22,1%, molt dolenta (les xifres sobre la situaci¨® espanyola tampoc s¨®n per tirar coets). Encara m¨¦s alarmant, a la pregunta ¡°vost¨¨ est¨¤ satisfet amb la nostra democr¨¤cia?¡±, el 47,9% de catalans respon que est¨¤ poc satisfet i el 31,8%, gens satisfet. D¡¯aquestes dades es pot inferir que la ciutadania est¨¤ demanant als pol¨ªtics que deixin de banda la confrontaci¨® i polaritzaci¨® com a gaireb¨¦ ¨²niques armes pol¨ªtiques. Per cert, una conclusi¨® que tamb¨¦ se sost¨¦ amb els resultats de les ¨²ltimes eleccions generals a Catalunya.

A tots els espais pol¨ªtics necessitem noves formes i impulsos pol¨ªtics. Obstinar-se a convertir l¡¯adversari pol¨ªtic, o el ve¨ª que no pensa com nosaltres, en un enemic nom¨¦s porta a m¨¦s confrontaci¨®. El mateix que definir com a frac¨¤s de l¡¯Estat (espanyol) el funcionament de la tutela (espanyola) dels drets fonamentals; o utilitzar un discurs nativista en el qual l¡¯emigrant (espanyol) dels anys cinquanta i seixanta ¨¦s culpable de la situaci¨® pol¨ªtica catalana actual; o voler convertir Barcelona en la capital d¡¯una rep¨²blica inexistent i que, com molts dels seus defensors assenyalen, est¨¤ lluny d¡¯arribar.

?s el moment de la pol¨ªtica, de resoldre els problemes de la ciutadania. De posar els llums llargs; els de posici¨®, recordeu, nom¨¦s ens deixen veure l¡¯ara i aqu¨ª.

Argelia Queralt Jim¨¦nez ¨¦s professora de Dret Constitucional a la UB.