El perill de guanyar massa descaradament

La marxa triomfal d¡¯Isabel D¨ªaz Ayuso i la insipidesa de la pol¨ªtica catalana s¨®n dues cares de la mateixa moneda, un resum perfecte de l¡¯Espanya que queda una vegada s¡¯han enc¨¨s els llums de la discoteca de la Transici¨®. En el joc d¡¯aparences auton¨°mic, la calma pol¨ªtica depenia de no explicitar el que tothom sabia. La dreta no deia que el seu projecte era crear un Madrid extractiu i omnipotent que ofegaria la resta de la Pen¨ªnsula. L¡¯esquerra no explicava que el seu plurinacionalisme era merament nominal i en el seu fons bategava la mateixa pulsi¨® centralista. El catalanisme no confessava que no estava disposat a revoltar-se seriosament si posava en risc el seu benestar relatiu.

Ayuso trenca el pacte de sobreentesos posant a sobre la taula aquesta idea d¡¯Espanya que nom¨¦s beneficia uns quants madrilenys a costa de perjudicar la resta d¡¯espanyols i exclamar: ¡°S¨ª, i qu¨¨?¡± En lloc d¡¯acceptar el joc de discursos falsament preocupats per suavitzar les injust¨ªcies del model jacob¨ª, la presidenta de la Comunitat de Madrid ofereix als seus votants el plaer de deixar de fingir que no han guanyat. La gesti¨® de la pand¨¨mia gr¨¤cies a la qual Ayuso arrasar¨¤ ofereix l¡¯en¨¨sim exemple dels avantatges de dir en veu alta el que tothom sap: Madrid ha posat l¡¯enriquiment dels m¨¦s forts davant de la vida dels m¨¦s vulnerables sense preocupar-se pels costos que hauran de pagar la resta de comunitats. S¨ª, i qu¨¨?

La marxa triomfal d¡¯Isabel D¨ªaz Ayuso i la insipidesa de la pol¨ªtica catalana s¨®n dues cares de la mateixa moneda

L¡¯efectivitat d¡¯aquesta gallardia es deu a la p¨¨rdua de credibilitat de les alternatives. Ning¨² no pot respondre a cap ¡°I qu¨¨?¡± sense que li caigui la cara de vergonya. Si hi havia una visi¨® diferent de la q¨¹esti¨® nacional, va ser el PSOE que es va carregar el federalisme en carregar-se l¡¯Estatut de Catalunya. Si havia una voluntat de combatre l¡¯ortod¨°xia neoliberal, va ser Zapatero que va firmar la reforma expr¨¦s de la Constituci¨®. Si hi havia una disposici¨® a rebel¡¤lar-se contra la piconadora centralista van ser els partits independentistes els que no van defensar la declaraci¨® i es van presentar a les eleccions del 155. Si hi havia una nova esquerra disposada a posar l¨ªnies vermelles m¨¦s estrictes, va ser Ada Colau qui va acceptar els vots de l¡¯exprimer ministre franc¨¨s Manuel Valls. Finalment, si hi havia una idea de gesti¨® pand¨¨mica diferent del darwinisme madrileny, han estat la resta de colors pol¨ªtics els que l¡¯han buidat amb la seva incoher¨¨ncia en les mesures adoptades i la seva incapacitat d¡¯articular amb una mica de gr¨¤cia els valors ¨¨tics, pol¨ªtics i econ¨°mics d¡¯all¨° que deien defensar.

La clau de l¡¯¨¨xit de la dreta espanyola desencadenada, sigui Vox, sigui Ayuso, ¨¦s que s¨®n alhora rei i buf¨®. En l¡¯antic paradigma, els conservadors es feien passar per gent seriosa i moderada mentre la progressia tenia reservat el paper de contrap¨¨s irreverent, els provocadors que assenyalaven les contradiccions dels senyorets dient veritats inc¨°modes en veu alta. Per¨° la hist¨°ria recent ha demostrat que els comediants preferien cobrar del rei que tallar-li el cap. En conseq¨¹¨¨ncia, la ironia a trav¨¦s de la qual l¡¯esquerra o l¡¯independentisme articulaven la seva superioritat moral ha deixat de tenir gr¨¤cia. La presidenta diu que est¨¤ orgullosa que Madrid vagi nua; els poders f¨¤ctics riuen amb ella i l¡¯oposici¨® s¡¯ha quedat sense acudits.

La presidenta diu que est¨¤ orgullosa que Madrid vagi nua; els poders f¨¤ctics riuen amb ella i l¡¯oposici¨® s¡¯ha quedat sense acudits

El desacomplexament de la dreta madrilenya produeix una hegemonia de ferro perqu¨¨ fa expl¨ªcita una l¨°gica pol¨ªtica impl¨ªcita que beneficia determinats madrilenys. Que el postprocessisme i les esquerres nom¨¦s s¨¤piguen reclamar un retorn a la vella dial¨¨ctica reformista despr¨¦s d¡¯haver demostrat que no estan disposats a fer front si la dreta arriba fins al final, tant econ¨°micament com territorialment, ajuda a entendre la sensaci¨® de cartr¨® pedra que fa tot ¨²ltimament. Aquest panorama gris, tanmateix, podria tenir una deriva ir¨°nica: si la dreta es relaxa tant que deixa d¡¯amagar l¡¯absurd del seu model d¡¯Espanya i la cruesa destapa cada dia m¨¦s el buit de les alternatives, els ciutadans que resulten perjudicats, que s¨®n la immens¨ªssima majoria, potser miren el forat negre per primera vegada tan directament que comencen a fer-se preguntes perilloses, les preguntes que mai no s¡¯haurien fet com a espectadors del vell teatre autonomista. Els antics manuals de guerra desaconsellen guanyar massa descaradament.