Franquisme i repressi¨® a la Universitat de Barcelona

El 26 de gener de 1939 l¡¯entrada de les tropes franquistes a la ciutat de Barcelona i a la nostra universitat significava un cop dur¨ªssim i la confirmaci¨® que la derrota republicana era ja imminent i definitiva. Amb la vict¨°ria franquista es va acabar la democr¨¤cia i l¡¯autonomia de Catalunya, i qualsevol activitat que precis¨¦s de la llibertat en cap de les seves expressions. La cultura i la ci¨¨ncia es van veure afectades direct¨ªssimament, i les universitats sotmeses a un r¨ªgid control pol¨ªtic i una repressi¨® sense l¨ªmits.

La repressi¨® va tenir, en el cas de la Universitat de Barcelona, ...

El 26 de gener de 1939 l¡¯entrada de les tropes franquistes a la ciutat de Barcelona i a la nostra universitat significava un cop dur¨ªssim i la confirmaci¨® que la derrota republicana era ja imminent i definitiva. Amb la vict¨°ria franquista es va acabar la democr¨¤cia i l¡¯autonomia de Catalunya, i qualsevol activitat que precis¨¦s de la llibertat en cap de les seves expressions. La cultura i la ci¨¨ncia es van veure afectades direct¨ªssimament, i les universitats sotmeses a un r¨ªgid control pol¨ªtic i una repressi¨® sense l¨ªmits.

La repressi¨® va tenir, en el cas de la Universitat de Barcelona, una cura molt especial, perqu¨¨ no nom¨¦s va voler eliminar les persones que identificava amb les apostes m¨¦s renovadores i progressistes, com a tot arreu de l¡¯estat espanyol. De fet, va tenir una fixaci¨® especial respecte del que havia significat, de forma singular, el projecte de l¡¯autonomia universit¨¤ria que es va posar en marxa amb la Rep¨²blica, i en que anaven de bracet els conceptes de reforma universit¨¤ria i catalanitzaci¨®, tots dos a les ant¨ªpodes del que significaria la r¨ªgida, burocratitzada i espanyolista universitat franquista.

Acabar amb la Universitat Aut¨°noma

Les primeres mesures repressives van dictaminar que tot all¨° que havia decidit el Patronat de la Universitat Aut¨°noma havia de ser anul¡¤lat, de manera que tot el professorat nomenat a inst¨¤ncies d¡¯aquell Patronat quedava autom¨¤ticament excl¨°s de la nova universitat franquista. La voluntat de fer taula rassa era ben expl¨ªcita, i amb aquesta disposici¨® deixava liquidada l¡¯experi¨¨ncia m¨¦s renovadora que havia viscut la nostra universitat. A aquesta voluntat aniquiladora espec¨ªfica per a la que aleshores era la ¨²nica universitat catalana hi va seguir la que amb car¨¤cter ordinari les autoritats van aplicar a totes les universitats, i que va consistir en un proc¨¦s depurador en qu¨¨ tot el professorat havia de demostrar la seva innoc¨¨ncia en termes pol¨ªtics ¨Cno pas acad¨¨mics-, per poder tornar a la universitat. La just¨ªcia al reves, que va dir el cu?ad¨ªsimo Serrano Su?er, tamb¨¦ es feia realitat en la depuraci¨® universit¨¤ria.

?s necessari recordar que, malgrat que oficialment el proc¨¦s de depuraci¨® responia a criteris professionals, la realitat era ben diferent, i en el procediment es remarcaven no nom¨¦s les orientacions pol¨ªtiques dels encausats, sin¨® tamb¨¦ apreciacions morals, sobre creences religioses o sobre comportaments personals, com per exemple quan s¡¯afegia a la causa contra el jove professor Jaume Vicens Vives la greu acusaci¨® d¡¯haver-se casat en matrimoni civil en les mateixes instal¡¤lacions de la universitat.

La depuraci¨® a la Universitat de Barcelona va ser molt dura. Evidentment, el professorat m¨¦s comprom¨¨s amb el projecte d¡¯autonomia, i especialment els qui havien format part del Patronat van haver de marxar a l¡¯exili, amb persones tant significatives com Jaume Serra H¨²nter, rector de 1931 a 1933 o Pere Bosch Gimpera, rector de 1933 fins al final de la Guerra Civil, dels quals fins i tot es van retirar els quadres que hi tenien a la galeria de rectors. Per¨° va anar molt m¨¦s enll¨¤.

Encara que la comptabilitzaci¨® exacta resulta complicada, els diferents estudis publicats, entre els quals l¡¯espec¨ªfic de Jaume Claret, assenyalen que 135 docents van ser apartats de la universitat, un percentatge molt elevat, als que caldria afegir aquells que ja noi van passar el proc¨¦s depurador per raons d¡¯edat, per¨° que no l¡¯haurien superat, com Eduard Fontser¨¦ o Jordi Rubi¨®. Al marge de les xifres, cal insistir en la v¨¤lua i la qualitat del professorat represaliat, que va deixar orfes molts estudiants, una sensaci¨® ben palpable, que assenyalava fa anys un jove estudiant com Jordi Maragall, desorientat i sense mestres en la universitat de postguerra.

De fet, alguns docents de la UAB tamb¨¦ van ser acusats pel Tribunal de Responsabilidades Pol¨ªticas, com Josep Maria Xirau, Emili Mira, Jaume Serra H¨²nter, August Pi i Sunyer, la major part dels quals ja havien marxat a l¡¯exili. A l¡¯exili aquells mestres van haver de refer les seves carreres com van poder, notablement a M¨¨xic i altres pa?sos d¡¯Am¨¨rica Llatina, on alguns van tenir traject¨°ries exitoses, per¨° sempre amb la mirada posada en aquesta nostra universitat, que havien hagut de deixar for?osament.

Una universitat devastada

Aquella gran depuraci¨® va deixar una universitat devastada, sense referents intel¡¤lectuals i sotmesa a una jerarquitzaci¨® oficialista i la por estesa entre els estudiants per les accions repressores dels membres del SEU, que actuaven amb total impunitat i viol¨¨ncia. Eren pocs aleshores els estudiants que s¡¯atrevien a realitzar accions clandestines, com els membres de la FNEC o d¡¯un nou Front Universitari de Catalunya, del que formaven part joves com Josep Benet, que en un clima de repressi¨® extrema poc podien fer m¨¦s enll¨¤ d¡¯accions clandestines a?llades.

Amb una universitat depurada i controlada de forma extrema per part de rectorats totalment identificats amb la dictadura, la repressi¨® es va focalitzar contra les accions contestat¨¤ries dels estudiants, que ja van sumar-se a les anomenades vagues de tramvies el 1951 i el 1957, per¨° que en clau estrictament universit¨¤ria van fer un pas significatiu mostrant de forma oberta la seva oposici¨® a la obligatorietat de pert¨¤nyer al SEU el 1957.

De fet, la din¨¤mica de 1956-57 mostra un canvi d¡¯escenari notable, amb la participaci¨® d¡¯estudiants en manifestacions en contra de la invasi¨® d¡¯Hongria, amb un sentit diferent del que donava el govern. Manifestacions i protestes dins el recinte universitari que van comportar l¡¯entrada de la policia uniformada, per primer cop des de 1939, i dues accions sancionadores. Per una part, el Ministerio va dictar una ¡°sanci¨®n de amonestaci¨®n p¨²blica¡± a tot l¡¯estudiantat de la UB, advertint que en cas de reincid¨¨ncia s¡¯aplicaria la sanci¨® de p¨¨rdua de curs. La segona, dirigida cap a qui es considerava els dirigents de les protestes, va implicar la suspensi¨® temporal dels drets com a estudiants de 16 persones. La repressi¨®, per¨°, va esperonar per primer cop la solidaritat, amb una carta signada per intel¡¤lectuals madrilenys i catalans, entre els quals alguns catedr¨¤tics de la UB, com Josep Llu¨ªs Sureda, Jos¨¦ Maria Valverde o Antoni M. Badia i Margarit.

El tancament del recinte universitari va ser una p¨¨ssima decisi¨® governamental, perqu¨¨ va cohesionar els estudiants contestataris, i els va esperonar a fer un pas decisiu: convocar el 21 de febrer de 1957 la primera Assemblea Lliure d¡¯estudiants, concepte doblement perill¨®s als ulls de les autoritats: assemblea i lliure. L¡¯assemblea es va celebrar, finalment, en aquest Paranimf, que va ser tancat per les autoritats, mentre Torcuato Fern¨¢ndez Miranda, director general de Ense?anza universit¨¤ria, dirigia personalment des del Rectorat la repressi¨®, conscient que despr¨¦s dels fets de 1956 a Madrid la universitat li fugia de les mans. De fet, el dia abans Torcuato va obligar el professorat a llegir un comunicat en que s¡¯amena?ava els estudiants que participessin en qualsevol acte de revolta amb les sancions corresponents. La policia va entrar al recinte universitari, fins i tot intimidant dins del mateix Paranimf. L¡¯assemblea s¡¯havia convertit en una tancada, amb unes demandes ben delimitades. Els 600 estudiants congregats van posar en q¨¹esti¨® el SEU i tot l¡¯entramat oficial, demanaven l¡¯exercici de les llibertats, la retirada de la policia i fins i tot s¡¯atrevien a reclamar la dimissi¨® del ministre d¡¯Educaci¨®, el director general, el rector i els vicerectors.

No era poca cosa el 1957, per¨° sobretot va marcar un punt d¡¯inflexi¨®, el pas de les conspiracions a una acci¨® opositora oberta. Un dels participants, Ramon Garrabou afirma: ¡°tenies la sensaci¨® que estaves fent una gran transgressi¨®¡±, i efectivament ho era. Les autoritats aix¨ª ho van entendre, i per aix¨° la repressi¨® desfermada va estar a l¡¯altura del desafiament. Tots els qui havien estat al Paranimf van passar per comissaria. A la fi, 270 van ser suspesos d¡¯estudis per un any, i 300 van ser obligats a pagar doble matr¨ªcula; 22 van ser detinguts i jutjats, acusats de reuni¨® i propaganda il¡¤legals, entre els quals Francesc Foncillas i Dom¨¨nec Madolell, que figuraven entre els principals promotors de l¡¯Assemblea. A m¨¦s, els alumnes que s¡¯havien d¡¯incorporar al servei militar van rebre un segon c¨¤stig, degradats de les mil¨ªcies universit¨¤ries a soldats rasos. Un dels afectats, Joaquim Marco, va explicar que en arribar a la caserna el tinent coronel que el va rebre li va etzibar que era ¡°un mal estudiante y un mal espa?ol¡±.

Nou professorat, estudiants polititzats

No hi ha dubte que l¡¯assemblea de 1957 va marcar un abans i un despr¨¦s en la vida de la joventut universit¨¤ria barcelonina, i alguns dels participants, com Salvador Giner, van arribar a afirmar que formaven part de la ¡°generaci¨® del Paranimf¡±, per¨° tamb¨¦ cal dir que la protesta va ser ¨²nicament de l¡¯estudiantat, decebut en part per l¡¯esc¨¤s suport del professorat.

Situats ja a finals dels 50 van coincidir en el temps circumst¨¤ncies diverses que canviaven el panorama universitari: per una banda la progressiva incorporaci¨® de professorat jove, rigor¨®s acad¨¨micament, amb una nova connexi¨® amb l¡¯estudiantat, i amb una sensibilitat cr¨ªtica cap a la dictadura; per una altra, la progressiva polititzaci¨® d¡¯amplis sectors d¡¯estudiants, cada cop m¨¦s enquadrats en organitzacions, ja fos la secci¨® universit¨¤ria del PSUC, el Moviment Socialista de Catalunya, la Nova Esquerra Universit¨¤ria o un nou intent de revifar la FNEC, entre d¡¯altres; i tamb¨¦ el creixement continuat del nombre d¡¯estudiants, que de retruc ampliava el seu perfil social. A m¨¦s, l¡¯experi¨¨ncia del Paranimf ¨Ctant la capacitat organitzativa d¡¯uns com la resposta repressiva dels altres- marcava l¡¯inici d¡¯una nova etapa, que l¨°gicament accentuaria els conflictes.

Un cas notable entre el professorat jove dissident va ser el de Manuel Sacrist¨¢n, conegut a principis dels seixanta per la seva milit¨¤ncia comunista, i que ja havia patit alguna detenci¨®, que el 1965 va ser apartat de la doc¨¨ncia amb la senzilla formula de no renovar-li el contracte, encara que era impossible ocultar que es tractava d¡¯una repres¨¤lia pol¨ªtica. ?bviament, la din¨¤mica de la UB no era aliena a les posicions cr¨ªtiques que es manifestaven en altres universitats, singularment amb els fets de Madrid de 1956, i molt especialment el 1965, quan el Ministerio va expulsar els catedr¨¤tics Jos¨¦ Luis L¨®pez Aranguren, Agust¨ªn Garc¨ªa Calvo i Enrique Tierno Galv¨¢n.

En aquell context es va celebrar, el febrer de 1965 una primera assemblea lliure del districte universitari, que feia emergir a la superf¨ªcie el grau d¡¯organitzaci¨® i mobilitzaci¨® estudiantil assolit, que ara s¨ª trobaven l¡¯escalf per part d¡¯un sector del professorat. De fet, les expulsions dels catedr¨¤tics esmentats va motivar la ren¨²ncia a la c¨¤tedra a la UB de Jos¨¦ Mar¨ªa Valverde l¡¯agost de 1965, oficialment per motius personals, per¨° en evident solidaritat amb Aranguren, a qui va escriure una nota amb la c¨¨lebre frase ¡°nulla aesthetica sine ethica¡±, amb l¡¯afegit¨® ¡°apaga y v¨¢monos¡±.

El panorama estava notablement sacsejat, i ara no nom¨¦s entre un estudiantat que seguia reclamant llibertat, sin¨® uns sectors de professors joves que s¡¯incorporaven a diferents activitats antifranquistes. Per a tots ells la universitat com a instituci¨® era el franquisme, m¨¦s encara quan rectors com Francisco Garc¨ªa Valdecasas en feien ostentaci¨®.

En aquest context els estudiants van avan?ar en la seva autoorganitzaci¨® al marge del SEU i de la seva continu?tat, les Asociaciones Profesionales de Estudiantes, que com diu Colomer era nom¨¦s ¡°un arrebossat de fa?ana¡±. Els estudiants volien un sindicat veritablement lliure, i per aix¨° van boicotejar les APE, tot i l¡¯amena?a del rector als estudiants que no hagessin votat en les eleccions d¡¯aquesta organitzaci¨® oficialista, mentre els delegats que havien escollit lliurement al marge del conducte oficial patien repres¨¤lies. Tot plegat va portar a la constituci¨® del SDEUB, anunciada a les facultats, per¨° realitzada clandestinament al convent dels Caputxins de Sarri¨¤ el 9 de mar? de 1966.

La Caputxinada

La convocat¨°ria, formulada amb totes les mesures de seguretat, va concentrar prop de 500 persones, 466 dels quals eren delegats estudiantils, per¨° amb una significativa pres¨¨ncia d¡¯intel¡¤lectuals que donaven un suport actiu, des d¡¯Antoni T¨¤pies a Maria Aur¨¨lia Capmany, i amb la pres¨¨ncia plena de simbolisme de Jordi Rubi¨® (apartat de la universitat el 1939), Manuel Sacrist¨¢n (apartat el 1965) i Agust¨ªn Garc¨ªa Calvo (expulsat a Madrid el 1965). Tamb¨¦ hi participaven, i era una novetat, una quinzena de professors, entre els quals Jordi Sol¨¦ Tura, Miquel Izard o Enric Lluch. Era la constataci¨® m¨¦s evident que la reivindicaci¨® estudiantil havia aconseguit fer forat entre intel¡¤lectuals compromesos contra la dictadura i els professors m¨¦s joves, i depassava el seu ¨¤mbit m¨¦s estricte.

El manifest de constituci¨® del SDEUB era ben clar, amb una declaraci¨® de principis que remarcava que la universitat havia d¡¯estar al servei de la societat, i on tamb¨¦ es referia a la responsabilitat t¨¨cnica i social de les persones que s¡¯hi havien de formar. Plantejava un model d¡¯universitat aut¨°nom, que nom¨¦s era possible en un context de llibertats. I conclo?a amb un ¡°Manifest per una universitat democr¨¤tica¡± que era una esmena a la totalitat de la dictadura i els seus efectes en la universitat, recordant el que havia significat l¡¯experi¨¨ncia d¡¯universitat aut¨°noma i assenyalaven que les accions dels estudiants des de 1956 eren literalment ¡°el punt d¡¯arrencada per a una renovaci¨® de la vida universit¨¤ria espanyola¡±.

Un cop aprovats els estatuts van intervenir Garc¨ªa Calvo, Jordi Rubi¨® i Manuel Sacrist¨¢n, i la sessi¨® es va veure interrompuda en saber-se que la policia havia descobert la reuni¨® i rodejava el convent. La idea inicial fou desallotjar l¡¯edifici, per¨° en veure que la policia identificava les primeres persones que van sortir, i els requisava els carnets d¡¯estudiants van acordar no abandonar el convent. Aix¨ª el que va comen?ar sent una reuni¨® es va convertir en una tancada. Com va deixar escrit un dels seus protagonistes, Paco Fern¨¢ndez Buey, ¡°nosotros no nos encerramos, nos encerraron¡±, de manera que en negar-se inicialment a sortir, l¡¯acte clandest¨ª es va convertir en un acte de desobedi¨¨ncia. La for?ada tancada va tenir, paradoxalment, efectes positius entre els reclosos al convent, especialment per la relaci¨® entre els estudiants i els intel¡¤lectuals, que eren d¡¯una altra generaci¨®. Maria Aur¨¨lia Capmany, per exemple, va deixar escrit que ¡°la joventut estudiant em va produir no sols un gran entusiasme, sin¨® una certa reconciliaci¨® amb el m¨®n universitari¡±. Jordi Sol¨¦ Tura emfatitzava que ¡°s¡¯havien trencat moltes l¨ªnies de separaci¨® reals o fict¨ªcies, i viv¨ªem una experi¨¨ncia singular de conviv¨¨ncia humana¡±.

Pocs anys m¨¦s tard, Montserrat Roig va explicar al setmanari Triunfo el que havia significat per a una jove estudiant tota una descoberta: ¡°despu¨¦s de a?os de silencio y de incomunicaci¨®n, lo cercanos que est¨¢bamos de gente como Jordi Rubi¨®, como Espriu, como Pere Quart. Eran de los nuestros, eran como nosotros, y, ellos, muchos, ten¨ªan el pelo cano y las profundas ojeras de una vida dif¨ªcil (...) Quiz¨¢s los j¨®venes hab¨ªamos devuelto la esperanza al casi octogenario Jordi Rubi¨®. Pero ¨¦l nos la hab¨ªa dado¡±. Tot amb tot, l¡¯experi¨¨ncia de lluita que culminava amb la Caputxinada certificava, com explica un llibre col¡¤lectiu publicat recentment, que el franquisme havia perdut la universitat.

El setge al convent va tenir una gran transcend¨¨ncia ciutadana, i va obligar tothom a prendre partit, tamb¨¦ a una esgl¨¦sia dividida entre els qui aprovaven l¡¯actitud dels caputxins i els qui la rebutjaven, que tamb¨¦ n¡¯hi havia. La Caputxinada es va convertir en un problema pol¨ªtic, i com tots els que es presentaven a les autoritats franquistes nom¨¦s tenien una soluci¨®. El tercer dia tancats la policia va irrompre al convent sense autoritzacions ni judicials ni eclesi¨¤stica. Els intel¡¤lectuals van ser enviats tots a comissaria i els van imposar multes; i els estudiants van ser identificats per la policia, que els va retirar la documentaci¨®, sotmesos despr¨¦s a expedients disciplinaris. Alguns d¡¯ells tamb¨¦ van anar a parar a la Via Laietana, on es van produir maltractaments, com els que va denunciar l¡¯estudiant Quim Boix, que va provocar una ins¨°lita manifestaci¨® de capellans en el seu suport.

La solidaritat va ser tamb¨¦ for?a estesa, per¨° en el cas del professorat que es va atrevir a manifestar-lo va patir-ne conseq¨¹¨¨ncies ben directes, en decretar-se la expulsi¨® de la universitat per dos anys de 69 docents, acusats d¡±estimular manifestaciones hostiles e insubordinaci¨®n a la autoridad¡±, com Isidre Molas, Josep Termes, Joaquim Nadal, Xavier Folch o Antoni Jutglar. Els estudiants van ser acusats de ¡°faltes graves contra los principios e instituciones del estado, asociaci¨®n pol¨ªtica ilegal e insubordinaci¨®n acad¨¦mica¡±, amb conseq¨¹¨¨ncies diverses, amb expulsi¨® per tres anys dels membres de la junta de delegats, entre els quals Alfred Pastor o Robert Rodr¨ªguez; de dos anys pels subdelegats i moltes altres sancions.

Tot i aix¨°, el SDEUB encara va continuar actiu, i convoc¨¤ precisament actes contra la repressi¨®, que van comportar noves detencions, en una espiral de protestes i repres¨¤lies, com la que va comportar el 1967 la sanci¨® a tot l¡¯estudiantat de la UB amb la p¨¨rdua de matr¨ªcula, de la que no es podrien lliurar si no presentaven al Rectorat una al¡¤legaci¨® que justifiqu¨¦s la seva abs¨¨ncia a les classes, que havia estat motivada per una setmana de vaga contra la repressi¨®. A la fi dels seixanta i els primers setanta van confluir protestes per raons diverses d¡¯estudiants, professorat i fins i tot personal no docent, en qu¨¨ fins i tot les demandes laborals es vinculaven sempre al desig de democratitzaci¨® del pa¨ªs i de la universitat, i a l¡¯anul¡¤laci¨® de totes les sancions i la readmissi¨® d¡¯estudiants i professors separats de la universitat. Els moments van ser tants que ¨¦s impossible ni tan sols enumerar-los, per¨° ¨¦s evident que ¨¦s un repte de futur documentar moltes situacions repressives que encara avui no coneixem amb detall.

Un cicle repressiu

1939 i els anys seixanta, dos contextos diferents per¨° una mateixa q¨¹esti¨® de fons: la repressi¨® franquista a tots els qui volien un pa¨ªs i una universitat democr¨¤tica, moderna, arrelada i oberta al m¨®n. Perqu¨¨ volien una universitat democr¨¤tica, avan?ada pedag¨°gicament, puntera en recerca i compromesa amb la societat van ser represaliats el 1939; perqu¨¨ combatre la dictadura era un imperatiu per aconseguir aquella universitat democr¨¤tica, lliure i avan?ada van ser reprimits els qui van gosar fer-ho m¨¦s tard.

Diferents generacions que, de manera m¨¦s o menys conscient, van mantenir el fil conductor dels veritables valors universitaris. Un fil conductor que voluntariosament volia mantenir el rector Bosch i Gimpera des de M¨¨xic, i que va fer pal¨¨s en el darrer apartat de les seves mem¨°ries, titulat significativament ¡°Als joves de Catalunya¡±, i que clo?a tot dient: ¡°Vosaltres haureu de fer la Catalunya futura i no heu deixat de sentir els ideals que foren els nostres, els de les generacions que ens precediren. Els qui fa molts anys tamb¨¦ f¨®rem joves els tingu¨¦rem sempre presents i no els hem oblidat. Ara, sou vosaltres els qui haveu de mantenir viva la seva flama (...) Vosaltres, joves de Catalunya, continueu mantenint viu l¡¯esperit catal¨¤ i els nostres ideals universitaris. Cap poble no pot tenir la seva plena maduresa sense una Universitat identificada amb ell i al nivell del progr¨¦s modern. Haureu de fer la nova Universitat, emprendre amb nova volada la tasca. En aix¨° us acompanyar¨¤ la simpatia dels vells universitaris, ja pocs sobrevivents. Com a antic rector de la Universitat Aut¨°noma, en nom d¡¯ells, us envio el meu coral missatge de simpatia i encoratjament¡±.

Amb aquestes paraules Bosch recordava el passat, per¨° no com a acte de nost¨¤lgia, sin¨® amb tota la for?a que podia tenir per construir el futur, un sentit, crec, similar al que ens ha reunit avui aqu¨ª.