Lli?ons de Bradlee

Ben Bradlee, que dimarts va morir als 93 anys, va ser l'¨²ltim gegant de l'era daurada del periodisme nord-americ¨¤. Era, en molts aspectes, un periodista d'una altra ¨¨poca, per la seguretat que sempre va mostrar en ell mateix i en el seu mitj¨¤. El seu regnat a?The Washington Post, des del 1965 fins al 1991, va coincidir amb l'hegemonia de la premsa de qualitat, que marcava l'agenda pol¨ªtica, atresorava una autoritat inq¨¹estionada i fins i tot podia provocar la dimissi¨® d'un president, com va passar amb Richard Nixon per l'esc¨¤ndol del Watergate. Ni la premsa vivia permanentment al divan del psicoan¨¤lisi, ni hi havia xarxes socials, ni blogs, ni nous mitjans que q¨¹estionessin segon a segon que tot el que es publicava a?The New York Times o a?The Post fos fit to print, digne de ser impr¨¨s.

Bradlee era d'una altra ¨¨poca, tamb¨¦, en la seva relaci¨® amb el poder. Es fa dif¨ªcil imaginar avui un director d'un mitj¨¤ de comunicaci¨® tan proper a un president com va ser Bradlee al seu amic John F. Kennedy, i dif¨ªcil d'imaginar els directors del?Post o el Times engegant al diable el fiscal general, com va fer Bradlee despr¨¦s que un reporter del Post reb¨¦s una citaci¨® judicial.

Avui els directors de premsa als Estats Units ¡ªhomes i dones an¨°nims que pocs, fins i tot del m¨®n de la premsa i la pol¨ªtica, reconeixerien si se'ls creuessin pel carrer¡ª no regnen a la vida social de l'Upper West Side o de Georgetown, com durant d¨¨cades van regnar Bradlee i la seva c¨°mplice i editora, Katharine Graham.

Ni el Post significa el que llavors significava a la capital ¡ªPolitico i altres mitjans li han robat el monopoli de la informaci¨® pol¨ªtica¡ª ni les festes del barri de Georgetown, com tantes vegades ha lamentat la v¨ªdua de Bradlee, Sally Quinn, s¨®n el que van ser.

I, no obstant aix¨°, Ben Bradlee no ¨¦s un periodista del passat. Bradlee va encunyar el patr¨® or del que suposa dirigir un diari. Des de llavors, ja sigui per imitar-lo, inspirar-se en ell o distingir-se d'ell, ¨¦s estrany el director que no es compara amb aquest model: l'home del Watergate, el que va convertir un diari local en un referent mundial, el que electritzava la redacci¨® nom¨¦s amb la seva pres¨¨ncia.

En un temps en qu¨¨ torna el periodisme activista ¡ªara reclamar l'objectivitat, fins i tot la imparcialitat, i aparcar els prejudicis a l'armari de vegades sembla anacr¨°nic¡ª, la lli?¨® de Bradlee ¨¦s estimulant. Bradlee tenia poques opinions i idees. Mai va aspirar a alli?onar. No era d'esquerres ni de dretes, sin¨® tot el contrari. Es guiava per la recerca de la not¨ªcia.

¡°L'ess¨¨ncia del periodisme ¨¦s la superficialitat¡±, va dir en una entrevista a EL PA?S, citant un mestre seu. (La frase recorda la d'un altre periodista del segle XX, Josep Pla: ¡°Jo no crec en les profunditats. El m¨¦s profund que t¨¦ un home ¨¦s la seva superf¨ªcie¡±.)

I una altra lli?¨®, potser tan important com la del seu gran ¨¨xit, el Watergate: el seu revers, l'esc¨¤ndol de Janet Cooke, la periodista que el 1980 va publicar a?The Washington Post un reportatge sobre un nen hero?n¨°man. Cooke va guanyar el Pulitzer pel reportatge. Despr¨¦s va admetre que era ficci¨®. Bradlee va oferir als Graham dimitir. I va ordenar al defensor del lector una investigaci¨® a fons de l'error en qu¨¨ ell no va sortir ben parat. En el seu frac¨¤s m¨¦s important, Bradlee va donar una altra lli?¨® de primer ordre.

El seu periodisme, desprove?t de les circumst¨¤ncies del seu temps, serveix per avui i per sempre.