Realisme qu¨ªmicament pur

En la l¨ªnia d¡¯edici¨® dels llibres d¡¯Alice Munro (Wingham, Canad¨¤, 1931), Club Editor publica ara el primer recull de contes de l¡¯autora, de l¡¯any 1968, tradu?t com els altres aqu¨ª per Dolors Udina. Crida l¡¯atenci¨® d¡¯entrada que aquestes hist¨°ries no siguin tan extenses com les m¨¦s conegudes de Munro. N¡¯hi ha quinze. Els ambients rurals d¡¯Ontario hi s¨®n, i tamb¨¦ la fixaci¨® en les relacions familiars. No cal dir que, com a m¨ªnim, per als lectors habituals de la premi Nobel de Literatura de l¡¯any passat aquest llibre ¨¦s de lectura obligada, ja que assistim a l¡¯origen del seu m¨®n.

En aquest particular microcosmos, hi predominen els infants i els joves, i certa evocaci¨® dels anys trenta i quaranta, amb els canvis de vida que va aportar la depressi¨® econ¨°mica. Els contes que insisteixen en aquest aspecte s¨®n els menys interessants, com ara El cowboy de Walker Brothers o Les cases noves.

Que siguin els dos primers del recull, per¨°, no hauria de fer recular cap lector, encara que el realisme qu¨ªmicament pur de Munro sempre pot fer pensar a un lector poc atent que la vida ¨¦s una cosa repetitiva i imm¨°bil, i que el pitjor que podem fer ¨¦s duplicar-la als llibres. Ja ho deia per aqu¨ª Joan Perucho: que la minyona s¡¯enamori del taxista ha passat sempre.

Per¨°, com sabem, Munro ¨¦s una hereva de primer rengle d¡¯Anton Tx¨¦khov, com els millors autors realistes nord-americans del segle XX, des de Sherwood Anderson i Ernest Hemingway a Jane Bowles i Flannery O¡¯Connor. El flux de la vida sempre ¨¦s sinu¨®s; el conflicte mai dibuixa una tra?a aparatosa, per¨° s¨ª evident, i sol despuntar en els darrers par¨¤grafs, generalment a l¡¯¨²ltim, quan es designa la gran paraula: la mort, la felicitat, la desesperaci¨®, la ingratitud... ?s l¡¯¨²nic moment en qu¨¨ el conte es mostra abstracte, conceptual; fins aleshores, hi hem trobat molt de detall, l¨¨xic simple, narrativitat i, per descomptat, versemblan?a. Diumenge a la tarda ¨¦s un molt bon exemple d¡¯aquesta t¨¨cnica.

Als joves nord-americans se¡¯ls tortura de manera organitzada amb el ball de graduaci¨®. A El vestit vermell (1946) n¡¯hi ha un, i ¨¦s un dels contes bons del conjunt. Imatges m¡¯encanta: all¨¤ on William Faulkner hauria fet una hist¨°ria de pallers incendiats, d¡¯odis que salten de generaci¨® en generaci¨®, Munro ens mostra tangencialment el drama d¡¯un home expulsat de la comunitat que avisa que podria tornar-hi a haver una casa cremada. Gr¨¤cies pel volt tamb¨¦ ¨¦s un conte amb molt d¡¯encant; el punt de vista mascul¨ª no deixa de ser una raresa en el conjunt.

Els contes inicials de la premi Nobel s¨®n una s¨°lida primera pedra del seu edifici literari

Per qu¨¨ els nens apareixen tan b¨¦ als llibres? Per qu¨¨ s¨®n f¨¤cilment identificables, expressius, com en els contes de Jerome Salinger o de Henry James? Crec que ¨¦s perqu¨¨, en general, a la vida sentim de manera directa una adhesi¨® cap a ells. En aquesta l¨ªnia, El dia de la papallona o L¡¯hora de la mort tamb¨¦ s¨®n contes bons.

La senyoreta Marsalles del relat que tanca l¡¯aplec, i que intitula el llibre, recorda el personatge femen¨ª del conte Cara de cavall, de Dorothy Parker. Munro ¨¦s menys sagnant en la sat¨ªrica denigraci¨® inicial del personatge, per¨° el final del conte ¨¦s similar. De la burla inicial se¡¯ns condueix magistralment a la constataci¨® d¡¯una bondat natural, un p¨¨l insensata, que deixa en entredit els personatges i el lector.

Des de molt jove, la reconeguda autora canadenca va estar preparant aquesta s¨¨rie de contes. Va ser un recull escrit amb tranquil¡¤litat, meticulosament, com el primer que va realitzar Raymond Carver o Harold Brodkey.

L¡¯¨¨xit va ser immediat. Des d¡¯aleshores, ha publicat els llibres que ja coneixem i ens agraden tant: Massa felicitat; Estimada vida; Odi, amistat, festeig... Aquells contes van ser, doncs, una s¨°lida i bona primera pedra.