La llei de la contig¨¹itat

Des que ha mort Hermida pregunto a tots els meus amics si van veure en el seu moment l'arribada de l'home a la Lluna que Hermida, com han subratllat les seves necrol¨°giques, va retransmetre per als espanyols. I tots responen: "S¨ª, ¨¦s clar que ho vaig veure". Busco amics que aquella nit van preferir ficar-se al llit.

Com jo. No vaig voler avalar el prestigi de la t¨¨cnica amb la meva decisiva anu¨¨ncia. Vaig decidir que no valia la pena de trasnuitar: el banal esdeveniment no evitaria la propera fi del m¨®n ni tampoc resoldria els meus problemes adolescents ¡ªtenia 13 anys¡ª. I em sembla que vaig pecar, en efecte, d'orgull ¡ª"o Armstrong, o res!"¡ª per¨° vaig fer honor a l'esperit cr¨ªtic i dissident que ha d'animar la gent jove, a difer¨¨ncia de sis-cents milions d'¨¦ssers humans que en aquella ocasi¨® van ser submisos, pendents d'un enginyer de la NASA i d'Hermida. El "s¨ª" ecum¨¨nic va ser veure la tele, i el "gran rifiuto", ficar-se al llit. M'atreviria fins i tot a dir que aquella nit els herois de la Humanitat vam ser, en primer lloc, Neil Armstrong, Buzz Aldrin, Michael Collins i despr¨¦s la minoria arrogant dels que ens vam negar a contemplar la seq¨¹¨¨ncia.

En un passatge especialment brillant de Tot all¨° que una tarda mor¨ª amb els bicicletes, Ll¨²cia Ramis explica com un dia del 1986, ella i altres nens de la seva fam¨ªlia, estaven asseguts davant la tele a la seva casa familiar de Mallorca per veure com s'enlairava el Challenger. Coneixien amb detall el nom i cognoms, vida i miracles dels set tripulants, ja que gr¨¤cies a la informaci¨® que sobre la missi¨® del transbordador espacial havia circulat profusament i a les fotos i reportatges en qu¨¨ se'ls veia sempre somrients, forts, sans, havien passat a formar part pr¨¤cticament de la comunitat infantil com a germans grans ideals, es van quedar estupefactes davant la cat¨¤strofe: l'explosi¨® retransmesa durant tres silenciosos i interminables minuts que els anunciava, com un signe terrible a la paret, el final de festa, la veritable naturalesa de l'avenir. I amb un instint prec¨ªs per a la met¨¤fora,?Ramis comenta que a la generaci¨® dels seus pares "els van fer veure que podien tocar la Lluna", mentre que a la seva se'ls va mostrar que s'explota en l'aire, lli?¨® brindada per la televisi¨®, que a continuaci¨® va donar pas a les aventures d'Espinete.

Aix¨° confirma els meus prejudicis sobre l'allunatge: com la guerra de Troia, no tindr¨¤ lloc. Per¨° puc fer m¨¦s meditacions: i si en realitat les coses no van passar tal com les recordo? I si aquella nit del 1969 no em vaig quedar al llit per punt d'honor i esperit cr¨ªtic sin¨® per temor a un frac¨¤s monumental, l'explosi¨® de la c¨¤psula Apol¡¤lo XI i la mort dels herois? O per qu¨¨ no vaig valorar el que 600 milions van comprendre instintivament: l'excepcionalitat d'un instant irrepetible? Aquella tremolor de la imatge, aquells saltets¡­ Espantada per la possibilitat d'equivocar-se, la intel¡¤lig¨¨ncia cr¨ªtica s'interroga a si mateixa i s'escodrinya per veure si trobar¨¤, amagada en el m¨¦s profund de si mateixa, l'estupidesa. L'orgull, precisament perqu¨¨ ¨¦s tan vulnerable, es converteix en autoirrisi¨®. Les gales de l'heroi es poden confondre amb el pijama del pallasso. ?s el tema de mil novel¡¤les, i el temor sempre latent de l'escriptor: ser aquell poeta que viu davant de la meva finestra i al pis a sota d'un pis de toler¨¤ncia, de manera que sovint en veig les noies a la balconada, vestides amb la bata, fumant i parlant com cotorres molt ordin¨¤riament, i a sota l'aprenent de poeta tecleja al seu ordinador, arrufant les celles i el cigarret a la boca¡­

Pel que fa a Jes¨²s Hermida, vaig aconseguir veure'l en carn i ossos, molt prop del meu domicili a Madrid, en una sorollosa cafeteria de General Or¨¢a, a final de la d¨¨cada dels noranta, acompanyat d'una de les hostesses o periodistes que alegraven el seu programa, a qui renyava pels errors que havia com¨¨s aquella nit en antena. Em va xocar que fos tan baixet, i que port¨¦s una elegant capa negra espanyola, en la qual de tant en tant es veia una flamarada del folre de seda vermella. Encara que potser la capa la portava un altre client, i en la feblesa de la manca de mem¨°ria l'hi he traspassat a ell. En fi, li quedava b¨¦. Molt sever i disgustat per¨° sense moure ni un sol m¨²scul facial, renyava la noia, que amb prou feines podia aguantar les ll¨¤grimes, i movia el nas nerviosa¡­ Per aix¨°,?Hermida m'hauria d'haver semblat desagradable, poc cavaller¨®s i un cap tir¨¤nic? Doncs no. Vaig pensar que l'escena confirmava el que tots sabem d'Hermida: que era un gran professional. ?s clar que per arribar a aquesta conclusi¨® m¨¦s m'hauria valgut aquella altra nit aixecar-me del llit i veure l'allunatge. En qualsevol cas, per la llei de la contig¨¹itat des de llavors associo aquella escena d'Hermida a la cafeteria de General Or¨¢a amb el primer passeig de l'home per la Lluna.