Declaraci¨® de principis

Els lectors de L¡¯home manuscrit (2007), o de La cinquena planta (2014), per exemple, saben que a les coordenades liter¨¤ries per on es mou Manuel Baixauli (Sueca, 1963) no s¡¯hi esquiven ni la recerca de l¡¯esfor? de l¡¯intel¡¤lecte ni la incomoditat moral, que a l¡¯autor li plau explorar sense avergonyir-se de les possibilitats de l¡¯escriptura com a cam¨ª de salvaci¨® (o de perfecci¨®) personal, com un sacerdoci secret i ingrat, com un m¨¨tode per ordenar el caos de la vida, i que no li molesta reivindicar la m¨ªtica soledat de l¡¯escriptor encara que a vegades es decanti cap el narcisisme creatiu.

El lector de Baixauli es converteix en un presoner que no pot evadir-se mai del laberint de la imaginaci¨® de la seva narrativa perqu¨¨ les atmosferes on¨ªriques i psic¨°tiques que crea s¨®n del tot inexplicables gr¨¤cies a la l¨°gica enigm¨¤tica que les regeix. Els arguments de la seva narrativa es bifurquen, a vegades semblen fragments que tendeixen a la conjectura, i a vegades esdevenen digressions calculadament inabastables i desordenades que s¡¯acaben imbricant opacament per estimular i fascinar la fantasia del lector.

Ara, per¨°, gr¨¤cies a Ning¨² no ens espera, recull dels articles que Baixauli ha anat publicant en aquest diari, ¡°un munt d¡¯escrits on tracte temes diversos relacionats, sempre, amb la cultura o amb all¨° que la influeix o la condiciona¡±, el lector t¨¦ la sort de poder accedir a la revelaci¨® d¡¯algunes de les claus ocultes que il¡¤luminen la seva obra. Baixauli hi expressa la seva perplexitat permanent davant del m¨®n, per¨° com diu ell mateix, ¡°vist a l¡¯engr¨°s, el recull t¨¦ l¡¯aire d¡¯un dietari¡±, i el lector el pot llegir com el quadern de notes d¡¯un escriptor que investiga sobre el que escriu.

M¨¦s enll¨¤ del plaer que proporciona topar amb uns textos concebuts com peces art¨ªstiques elaborades per transcendir la urg¨¨ncia ef¨ªmera dels articles period¨ªstics, m¨¦s enll¨¤ del clima verbal altament convincent que s¡¯aconsegueix a la majoria de textos ¡ªa vegades semblen quintaessenciar les majors virtuts dels relats breus¡ª, farcits sempre de rigor¨®s pensament i d¡¯analogies reveladores, Ning¨² no ens espera es pot llegir com un tractat sobre una manera d¡¯entendre la literatura ¡ªo l¡¯Art en general¡ª que no acaba de coincidir amb el que el mercat editorial i la major part de p¨²blic vol que proliferi, el producte art¨ªstic de digesti¨® f¨¤cil: Woody Allen sempre tindr¨¤ m¨¦s adeptes que Dreyer, i els llibres divertits, per passar l¡¯estona, s¡¯imposaran sense remei als que s¨®n tristos i fan pensar i sentir. En un article sobre el cineasta Andrei Tarkovski, marginat pel govern sovi¨¨tic en ser acusat d¡¯¡°elitista¡±, Baixauli fa una declaraci¨® de principis que travessa de dalt a baix els seus articles, la seva obra: ¡°S¨®c elitista perqu¨¨ la vida ¨¦s complexa i perqu¨¨ m¡¯agraden les obres d¡¯art que no oculten aquesta complexitat. Oferir al p¨²blic, nom¨¦s, obres que simplifiquen, edulcoren, rebaixen ¡ªque adulteren, en definitiva¡ª la realitat, tractar els ciutadans com si fossin criatures, aix¨° s¨ª que ¨¦s un insult¡±. ?s una altra manera d¡¯estar d¡¯acord amb el que no es cansava d¡¯advertir Jean Genet, que la foscor ¨¦s una de les cortesies de l¡¯autor envers els lectors. ?s cert que per forjar-se un paladar art¨ªstic calen lustres i una evoluci¨® lenta, que com m¨¦s lluny es va, m¨¦s gust¨®s ¨¦s el fruit, per¨° tamb¨¦ ¨¦s veritat que com m¨¦s lluny s¡¯arriba, menys es pot compartir el goig.

En contra de la hist¨°ria oficial que es narra des de les inst¨¤ncies del poder, Baixauli no s¡¯est¨¤ de dir que no creu en les audi¨¨ncies perqu¨¨ les majories no tenen ra¨®; pronuncia ben alt el nom del fantasma que recorre el m¨®n ¡ªla banalitat¡ª; es declara partidari fervent d¡¯un art dens, obscur i dif¨ªcil; s¡¯atreveix a desmentir t¨°pics ¡ªno ¨¦s veritat que el talent cinematogr¨¤fic d¡¯avui es projecti a la televisi¨®, en format de s¨¨ries¡ª; denuncia l¡¯exist¨¨ncia de massa llibres palla, superficials i prescindibles, i recomana quins llibres s¡¯han de comprar, llegir i rellegir, els llibres abisme, els llibres hipnosi, els llibres interrogant: les obres que apunten alt, a la desmesura, les novel¡¤les que furguen els racons m¨¦s rec¨°ndits de l¡¯exist¨¨ncia humana, s¨®n inquietants i afortunadament inacabables, diu Baixauli, i molts de lectors, encara que no ho s¨¤piguen, hi estaran d¡¯acord.

?