Ant¨ªdot teatral

El teatre t¨¦ una dimensi¨® prosaica que esberla en mil bocins totes les mitificacions que se¡¯n vulguin fer. Darrere del seu glamur, darrere de l¡¯aur¨¨ola de fantasia i exotisme, hi glateixen uns cors fets de venes, art¨¨ries i v¨¤lvules. M¨¦s enll¨¤ de la poesia de l¡¯escena, hi ha la prosa. Homes i dones vulnerables, de carn i ossos, que poden tocar el cim de la fama o, en poc temps, el fons de l¡¯oblit. Especialment els actors. Les seves traject¨°ries professionals, en un sector endog¨¤mic i competitiu, esdevenen ef¨ªmeres, intermitents, inestables. Nom¨¦s uns pocs elegits tenen possibilitats de mantenir-s¡¯hi i triomfar.

Rodolf Sirera (Val¨¨ncia, 1948) dedica Trio als professionals de les arts esc¨¨niques, sobretot als int¨¨rprets, que passen penes i treballs per poder viure dignament del seu ofici. David i ?scar, dos actors en hores baixes, es lamenten de la seva dissort professional. S¡¯han fet grans i tenen moltes dificultats per trobar feina. La seva carrera est¨¤ aturada, sense expectatives de futur. David aconsegueix un paper en una s¨¨rie televisiva, per¨° ?scar no se¡¯n surt de cap manera. La vida de tots dos canvia quan irromp a escena Micky, ajudant de direcci¨® en pr¨¤ctiques, que trenca estrepitosament l¡¯harmonia dom¨¨stica i que enterboleix la relaci¨® entre tots dos amics.

Alternant mon¨°legs i di¨¤legs, amb anades i tornades en el temps, Trio reflecteix ¡ªen clau d¡¯humor i s¨¤tira descordats, a voltes sarc¨¤stics i amargs¡ª la problem¨¤tica i la precarietat del sector de les arts esc¨¨niques, encarnada en dos actors madurs i decadents. Sirera parteix d¡¯una realitat que coneix de bona font: la professi¨® esc¨¨nica d¡¯un pa¨ªs, el valenci¨¤, en crisi i desolaci¨®, a causa de les devastadores pol¨ªtiques del PP en mat¨¨ria social, cultural i teatral. S¡¯hi fa notar, aix¨ª mateix, el seu desenc¨ªs profund, visceral envers el teatre, que ha provocat fins i tot que se n¡¯alluny¨¦s ¡ªsense abandonar-lo del tot¡ª durant molt de temps.

Trio ¨¦s l¡¯homenatge-fil¨ªpica de Sirera al m¨®n de l¡¯escena, a les seves grandeses i mis¨¨ries, a la seva cara m¨¦s desagradable i banal. Un ant¨ªdot al ver¨ª. En el fons de l¡¯an¨¨cdota c¨°mica, hi ha tamb¨¦ una recriminaci¨® ¡ªd¡¯abast est¨¨tic i sociol¨°gic¡ª m¨¦s encoberta i subliminal, m¨¦s aviat epid¨¨rmica, sobre el paper que juguen les arts esc¨¨niques en la societat de l¡¯espectacle, la vampiritzaci¨® i la banalitzaci¨® de la televisi¨® o del cinema, el decalatge entre les aspiracions tan altes i la realitat tan mediocre, el descr¨¨dit de la intel¡¤lig¨¨ncia i de l¡¯art, o la trivialitzaci¨® amb qu¨¨ es castiguen les audi¨¨ncies.

Com en altres obres seves, Sirera no s¡¯est¨¤ d¡¯esplaiar-se amb la metateatralitat, no tan sols en els replecs argumentals i el desenlla? de l¡¯obra, sin¨® tamb¨¦ en les refer¨¨ncies que hi fa a Shakespeare, Ibsen o Tx¨¦khov. Ni dubta tampoc, en una al¡¤lusi¨® ir¨°nica, a autocitar els seus textos: Plany en la mort d¡¯Enric Ribera, El ver¨ª del teatre, Raccord. A difer¨¨ncia d¡¯aquests, tanmateix, sobretot del segon, Trio esdev¨¦ un cant d¡¯amor i odi al teatre. T¨¦ un punt, a m¨¦s, d¡¯autoflagel¡¤laci¨® que recorda el to del seu assaig Tot travessant el desert. L¡¯autor com a adaptador (2011). Des d¡¯una mirada esc¨¨ptica, catastrofista, crua, afligida i pessimista, Sirera sembla canalitzar a Trio un pat¨¨tic exercici de catarsi personal per retrobar-se amb una passi¨® que no encisa, per¨° que es resisteix a apagar-se.