2.238 finestres

La Rambla serà motiu d’un concurs convocat per l’Ajuntament de Barcelona per reformar-la i poder corregir i reparar-ne la fesomia i, en la mesura del possible, la seva activitat. La idea és bona i ja fa temps que s’hauria d’haver fet. Des de fa uns anys hem vist aparèixer estudis urbanístics que han proposat coses de molt variat interès i escala d’intervenció. Hi ha els que han proposat edificis en altura a la pla?a de Sant Agustí per fer de miradors sobre aquesta artèria i potenciar l’ús dels carrers horitzontals que la creuen, o les insofribles propostes d’il·luminació nadalenques banals, i publicitàries a la fi. També hem assistit al desmantellament de les parades d’ocells i a la seva transformació en vulgars llocs de venda de gelats i llaminadures, i també hem llegit sobre propostes d’endre?ar les terrasses, unificant-les, que és el recurs habitual quan no es tenen idees. Entre tots hem deixat que el mal gust es disfressi d’estàtua i obtingui pla?a fixa. En fi, hem vist de tot. Ja fa temps que sabíem que a la Rambla no s’hi podia anar més que a les vuit del matí i que amb el vistiplau més o menys conscient de la ciutadania ha acabat com està. Així que benvinguda la reparació.

Participar en un concurs per aquest carrer suposa la possibilitat única d’expressar moltes de les coses que avui pensem sobre l’espai públic i fer-ho sobre el carrer de Barcelona per excel·lència. Però presentar-se a aquest concurs resulta complicat, i és una tasca quasi impossible acomplir amb tots els requisits que es demanen —si no ets una empresa amb certa facturació o fent una joint venture—. Resulta una paradoxa que les bases del concurs, en què d’una manera ben explícita es demana que s’incorporin mecanismes per a la participació ciutadana, siguin en canvi una prova quasi insuperable per als que volen participar en el concurs. No es podria corregir? La Rambla té elements d’interès innegable que estan esperant uns ulls que els vulguin mirar. Els carrers com aquest, que podríem dir que són fruit de la sedimentació i l’acostament de dues ribes, són irregulars en el seu tra?at; els diferents noms que té aquest carrer al llarg del seu passeig ens parlen d’això mateix. La Rambla representa el triomf de la imperfecció, com la que celebrava de l’Havana Alejo Carpentier a La ciudad de las columnas. Les seves fa?anes estan alineades de diferents maneres a una i altra banda, i es deixen sentir les diverses parts que la fan una via no lineal. Durant segles la Rambla ha pretès una uniformitat i regularitat que no havia tingut mai d’origen, i potser ara seria hora que les parts, alineacions i elements singulars que conté s’expressin, i que ho puguin fer sense cap batuta ni criteri. Ja no són aquests temps de línies, ni recorreguts, ni traces dominants; el carrer no és una andana senyalitzada. A les fa?anes de la Rambla hi ha elements de sobres per accentuar, puntuar i tractar d’eixamplar la caixa del carrer fins a les fa?anes de les cases i no fins als quioscs que les ofeguen. ?No resulta tota una metàfora que, davant d’un carrer que es resisteix encara a la uniformitat, les bases del concurs semblin dissenyades per triar un mateix perfil d’equip?

La Rambla conté moltes coses, és cert, però curiosament en els documents subministrats als que hi volen participar es documenten les banals, les que espatllen i contaminen aquest singular carrer de nom plural. Subministrar tal quantitat d’informació acaba per produir un efecte dissuasiu. De fet, per arribar a la conclusió que a la Rambla sobren elements de pol·lució visual no cal cap concurs: n’hi ha prou amb exercir l’autoritat municipal. S’inventaria un monumental conjunt d’andròmines urbanes, i en queden fora altres observacions que ajudarien a apreciar aquest carrer tal com és. Com les finestres, per exemple; personalment, n’he comptat 2.238, una dada que ajuda a donar relleu a les fa?anes i que fa pensar sobre els pocs ve?ns que hi viuen —1.033—. L’inventari de les bases és d’enginyeria, i suggereix un punt de vista funcional, enumeratiu, quantificador, i tècnic, en el pitjor sentit de la paraula. La manera com es dissenyen les bases d’un concurs i la documentació que es dona ja és una part de la proposta. Per ser més clar, el que s’inventaria condiciona el projecte i, sobretot, dona una idea del que pensa qui encarrega. Si es vol ser participatiu, també el concurs ho hauria de permetre.