Preguntes infreq¨¹ents

Preguntes freq¨¹ents va obrir aquest dissabte amb una entrevista a un professor de la universitat d¡¯Aberdeen, Michael Keating. La tria era molt m¨¦s pertinent que la feta unes setmanes endarrere, quan es va escollir Alejandro Cao de Ben¨®s, delegat especial de Corea del Nord, per tocar la mateixa tecla, el cas catal¨¤. Mentre sobre el primer no t¡¯has de fer gaires preguntes de per qu¨¨ se¡¯l convida, en el segon cas totes s¨®n l¨ªcites: cercant la curiositat estramb¨°tica? Una maniobra matussera per la internacionalitzaci¨® del conflicte?

A Keating se li va preguntar per on pot passar una soluci¨® al conflicte catal¨¤, si considerava que a Espanya hi ha repressi¨®... Keating responia amb fredor de polit¨°leg sense mostrar cap entusiasme per cap causa. I llavors, la presentadora, Laura Rosel, li va fer la darrera pregunta: ¡°Qu¨¨ creu que ha fet b¨¦? Algun valor positiu de l¡¯independentisme catal¨¤?¡±. Semblava com una s¨²plica perqu¨¨ el professor Keating aixequ¨¦s els ¨¤nims de la parr¨°quia, cosa que no havia fet fins llavors mentre defensava un comprom¨ªs pol¨ªtic que veia pr¨¤cticament impossible ¡°per la intransig¨¨ncia de les dues parts¡±.

Aquesta mena de pregunta respon a una antiga f¨®rmula d¡¯equitat en l¡¯interrogatori period¨ªstic. Si es pregunta qu¨¨ ha fet b¨¦ una persona, que t¨¦ de positiu un moviment... s¡¯espera que la q¨¹esti¨® seg¨¹ent sigui sobre el que ha fet malament o sobre els valors negatius. I a l¡¯inrev¨¦s. Per¨° aquesta segona pregunta no va arribar. Per qu¨¨? Se¡¯n van oblidar els guionistes? No la van considerar tan pertinent com la seva pregunta bessona? La pregunta no ¨¦s res de l¡¯altre m¨®n, per¨° no est¨¤ malament si fas l¡¯altra. En solitari, ¨¦s una imperfecci¨® que fa un tuf lamentable. I ll¨¤stima. Seria com si al reusenc Cao de Ben¨®s se li pregunt¨¦s si hi ha presos pol¨ªtics a Espanya, com es va fer, i no se li pregunt¨¦s si n¡¯hi ha a Corea. En aquest cas, tamb¨¦ se li va fer, i les respostes del delegat especial van ser per llogar-hi cadires: a Espanya creu que s¨ª, que hi ha presos pol¨ªtics, ¡°almenys parcialment¡± (?) i, ¨°bviament, a Corea del Nord no n¡¯hi ha, tots s¨®n presos comuns en proc¨¦s de reinserci¨®. Una insolent p¨¨rdua de temps.

Joc de cartes. Ha tornat el concurs de restaurants de TV3. Al programa hi ha dues parts ben diferents per a l¡¯espectador. La primera ¨¦s la visita que es fa als quatre locals competidors i els quatre tecs que s¡¯hi celebren. Aqu¨ª l¡¯espectador pot descobrir cataus, conceptes o cuines interessants. La segona, quan es descobreixen les puntuacions que els cuiners han posat als seus col¡¤legues, t¨¦ un inter¨¨s molt menor perqu¨¨ els tacticismes ¡ªtema de sospita recurrent al primer programa de la segona temporada¡ª poden donar un resultat poc fiable que ni la puntuaci¨® del presentador del programa, Marc Ribas, podr¨¤ corregir. ?s un error que els cervells del programa vulguin augmentar la tensi¨® i el conflicte entre els cuiners, com sembla que vulguin. Francament, resulta m¨¦s gratificant per a l¡¯espectador veure els xefs gaudint o criticant sense mal¨ªcia la cuina dels companys que no pas torturant-se fent hip¨°tesis sobre quina puntuaci¨® de c¨¤stig li donaran. El resultat final, la classificaci¨®, no t¨¦ la m¨¦s m¨ªnima import¨¤ncia o cr¨¨dit. En canvi, la visita als restaurants ¨¦s plaent, particularment perqu¨¨ el ritme el dona el muntatge, que est¨¤ fet amb enorme intel¡¤lig¨¨ncia per no cansar: una bona tria de moments que no es mostren ni massa de pressa ni massa a poc a poc. I tamb¨¦ hi acompanyen els tocs de Marc Ribas, que ha arribat a una envejable familiaritat amb les c¨¤meres despr¨¦s del diari entrenament de Cuines. Un entretingut xafardeig que pot donar idees per anar a fer un bon ¨¤pat.