Stephen King, un català de por

La publicació dels relats de ‘Torn de nit’ i de l’assaig vivencial ‘Escriure’ sobre l’ofici’, ambdós inèdits, conviden a debatre sobre la literatura del gran rei del terror

27 sept 2018 - 11:58CEST

Amant dels cameos, Stephen King participava a 'Creepshow'.WARNER bros

Escriure inquietants històries com les de Stephen King, un dels grans narradors del XX, és més fàcil d’imaginar si quan tens quatre anys la grossa cangur se t’asseu a la cara i s’hi tira pets o et deixa menjar set ous fregits seguits i després et tanca en un armari on t’enxampa l’inevitable vòmit. O si ta mare, al dir-te bona nit, t’explica amb tota naturalitat mentre et tapa que ha vist dues morts: com un mariner es tirava d’un terrat i deixava al carrer un suc verdós, i una noia ofegant-se a la platja mentre tothom s’ho mirava. O si potser no has tingut una tele a casa fins als 11 anys i mentrestant has anat carregant la imaginació amb molta lectura pulp, pel·lis de sèrie B amb Edgar Allan Poe de rerefons, i al costat de la màquina d’escriure hi tens una Bíblia que t’has guanyat en un renyit concurs de recitar-ne fragments de memòria. O si de tan fins dalt de drogues i alcohol, no recordes (fora que en aquella època ja n’havies fet una altra amb cotons al nas per taponar la sang de les venes trinxades) haver escrit tota una gruixuda novel·la com Cujo. I, definitivament, si a la bugaderia on treballes el teu cap té ganxos per mans i la roba bruta que hi duen d’un restaurant i d’un hospital ve farcida de cucs...

Aquest insuperable currículum el confessa el mateix King (Portland, 1947) a Escriure. Memòries d’un ofici, un dels millors manuals existents sobre tècnica narrativa, que, per primer cop en català, publica L’Altra Editorial. Després segueix, amb casos pràctics, allò que “no cal endiumenjar el vocabulari”, “l’adverbi no és amic teu”, que s’ha de llegir “entre quatre i sis hores” i escriure “al menys 10 planes” (tot cada dia), que els escenaris i l’ambient són més importants que la descripció del personatge, que no es pot trigar a disparar una arma si apareix en escena i que “la sinceritat narrativa compensa molts defectes d’estil”. Gran lli?ó.

A principis dels setanta, a tocar dels assistents socials, vivint en una caravana, sense telèfon, rentant llen?ols i fent de professor de literatura, King no tenia un cèntim ni per comprar amoxicil·lina per a la seva nena amb febre. I, com en un conte, va arribar aquell dia mateix un xec de 500 dòlars, “de llarg la quantitat més gran que havia rebut mai”. Era per un conte llarg que fins i tot oblidà que havia enviat a revistes: A vegades tornen. Aquest és un dels 20 que conformen Torn de nit, que, també per primer cop en català, publica Males Herbes. ?s el primer llibre de relats, escrits entre 1968 i 1977, d’un King genuí, a cor obert com a escriptor, que experimenta i formula el seu univers. Hi brillen aquell conte i Jo soc la porta o el ja clàssic Els nens de les panotxes.

En ambdós llibres sorgeix un King molt diferent del de poc més de mitja dotzena de títols que, sense gaire èxit, s’han publicat fins ara en català. I d’això en fa gairebé una dècada. A la contraportada de Torn de nit, l’editora Maria Bohigas, de l’exquisida competència Club Editor (sí, la que publica Joan Sales o Dostoievski), elogia King. Amb ella i els editors dels llibres (Ramon Mas i Ricard Planas, per Males Herbes; Eugènia Broggi, per L’Altra), QUADERN furga una mica en el món de King.

Pregunta. Dos Stephen King en català alhora i després de molts anys sense cap. Casualitat?

Eugènia Broggi. Va ser una gènesi conjunta, unes converses amb en Ramon i en Ricard. Jo mai l’havia llegit, el menystenia per bestsellero. El vaig llegir i és realment molt bo. A més, no hi ha gaires llibres d’ell en català i així vam fer: jo l’assaig i ells els contes.

P. Coincideix amb un moment King: les pel·lícules It, de la qual es prepara la segona part, com una segona nova versió de Tommyknockers, la sèrie Castle Rock, reedicions en castellà... La tesi de l’eclosió del gènere del terror i la por com a reflex psicològic de moments de crisi ho explica?

Ramon Mas. Els cines ja només els omplen els temes infantils i el terror, on la pantalla grossa i el so encara són una experiència que a casa no pots tenir. I ell és un pou d’històries de terror per al cine.

“King el llegiràs d’aquí mil anys perquè explica com pocs grans històries. King quedarà”, diu Maria Bohigas

Maria Bohigas. També veiem en les noves autores sud-americanes que, sense reticències, escriuen terror. Són casos com Mariana Henriquez o Samanta Schweblin. I aquí ara tenim el projecte global de Males Herbes, que reivindica el gènere com a veta literària i agafa cos, i hi ha L’Altra, que té Carson McCullers i Gaziel al catàleg, que es posa a fer King. Aquí tens la novetat, King el llegiràs d’aquí mil anys perquè explica com pocs grans històries. King quedarà. Perquè queden els grans relats, com Homer.

Mas. A molts pa?sos ja fa temps que aquests gèneres estan incorporats com a literatura. Ningú es pregunta si Pynchon o Houellebecq són ciència-ficció. Dels més respectats han tocat gèneres. En castellà és més normal i en català encara s’ha d’empènyer.

Broggi. A Edicions 62, quan es va publicar King, se’n venien ben pocs...

Bohigas. També ha passat que en català no hi ha tradició de publicar literatura de gènere; tret de la Cua de Palla amb el negrocriminal. I quan el castellà ja pot produir la butxaca a preu rebentat perquè tenen desenes de milers de lectors, tu no pots. Això obliga a fer la literatura de gènere amb volums molt tronats. La revolució és que aquests dos no ho són. També és cert que són títols especials de l’autor, és una mirada sobre King. ?s entrar per la porta menys coneguda d’ell... A Escriure es veu que té moltes i bones coses a dir sobre l’ofici.

Mas. Cert; a Torn de nit es veu que aprèn a escriure: va provant gèneres i estils fins a trobar la seva veu. I, a més, amb un valor afegit, que revela al pròleg: “Alguns els he cobrat, però aquests contes no els feia per diners sinó per les ganes boges d’escriure...”. Hi ha proves tipus Lovecraft i els romàntics, i arriba fins als anys setanta.

Ricard Planas. Hi ha Poe, s’avan?a al gènere de la sèrie B i el darrer conte, La dona de l’habitació, ja és King...

P. “King és un déu de la literatura: el llegeixes i la teva vida penja del seu invent”, escriu Maria Bohigas a la contraportada dels contes...

Bohigas. Una de les experiències de lectura més extraordinàries que he tingut és la de Cementiri d’animals, que vaig fer a casa, l’última d’un carrer on acabava un barri i hi havia una línia fèrria i comen?ava una vila misèria. No em vaig poder al?ar en tota la nit perquè em feia por deixar el llibre obert.

Mas. Si encadenes dos o tres llibres de King costa molt llegir una altra cosa immediatament després. Per ritme, tensió...

Bohigas. ?s impossible. Res et treu aquell “Oh!”. Fa troballes, no és només el remolí del terror.

Broggi. En sap un niu, de narrar. Salem’s lot té un capítol de 80 pàgines que ell sol és una novel·leta: agafa diferents personatges d’un poble a cada hora i t’explica què van fent, i amb quatre línies et descobreix la idiosincràsia del ve?nat. ?s flipant.

P. Ajuda a aquesta seducció la seva economia estilística? A Escriure, diu: “Els adverbis no són amics teus” o que entre la primera i la segona versió d’un escrit hi ha d’haver, mínim, un 10% menys de text.

Bohigas. ?s la diferència de King amb altres autors de best-sellers que circumstancien molt, i penses: “Va, talla”. Ell té un sentit molt agut dels aspectes secundaris que són primordials i que van construint aquella caixa on, quan es dispara la pilota, rebotarà a totes les parets. A més, no és previsible: és un gran creador de personatges, pouant en les coses que a ell li fan terror. Un autor com Michael Connelly, que he publicat, té novel·les on els detalls de la trama podrien ser uns altres. Amb King, no.

Broggi. Escriure és un dels pocs manuals pràctics de debò; i acabat de llegir, inevitablement escrius millor.

“?s fàcil comen?ar per la por; ell primer fa que t’estimis els personatges i llavors comen?a el terror”, afirma Ramon Mas

P. A King, sempre hi ha pistes que deixa anar sense importància: uns cucs a Jerusalem’s lot, una frase per megafonia intranscendent a Els nens de les panotxes... Tot sembla secundari, però després sura.

Broggi. Ho posa tot al servei de deixar la història en la seva essència. I sí, els personatges són molt versemblants, estan vivíssims...

Bohigas. Tenen una vida interior de debò. En les novel·les de gènere hi ha molta suposada psicologia: se separen, els costa lligar, tenen problemes amb la mamà... Aquí no, és la vida interior real dels personatges el que importa.

P. Els conflictes humans sempre hi són: baralles familiars...

Planas. “No tinguis por dels morts sinó dels vius”, deia el meu avi. Això és una cosa nova perquè el terror no havia jugat tant aquestes cartes, anava pel camí del sobrenatural. En canvi, a King, la por és el que fa que tu reaccionis i que tu et converteixis en monstre.

Bohigas. La por sempre surt d’un entorn molt quotidià; King és un bon retratista de la seva època. El terror en ell és conseqüència d’una cosa en bona part teva, i és per això que el fa tan impactant. No estàs en el món del deliri i de l’irracional d’entrada.

Broggi. Això és el que em va sorprendre més de King, perquè tenia al cap que en aquestes novel·les el terror ho ocupa tot i t’instal·les en un món inversemblant on tu has de pactar els codis amb l’autor, creure-t’ho i ja està. A Salem’s lot, per exemple, els vampirs apareixen a la plana 300 i tota la prèvia és la vida del poble...

P. Els seus escenaris gairebé mai són grans ciutats.

Planes. El seu món és el que simbolitza Maine, on viu: molta pluja, boirines, boscos molt densos...

Bohigas. L’àrea de Maine és fronterera: entre ciutats importants, on acaben els EUA. ?s un espai amb sensació de franja: mires aquells boscos i saps que gairebé no s’acaben... El bosc és un altre lloc d’on no pots sortir.

P. També sura certa predestinació: el mal no marxa mai del tot; no queda mai ven?ut, sinó com posposat perquè és un mal infinit...

Mas. ?s un mal que és des d’abans que el temps existeixi i fins després que la humanitat existeixi; és un horror lovecraftià, perpetu. Amb King, amb el mal no pots interactuar, és la part irracional. A Carrie, tu ja saps com anirà tot, no fa un salt mortal, ni un gran desenlla?, però gaudeixes precisament de com va ampliant el món, com els personatges van dirigint-se cap a on tu ja saps, però això ho fa tan bé que frueixes amb el procés.

P. Apareix sempre en la seva obra un element bíblic, el paper de la religió, catòlica, però amb un punt macabre.

Bohigas. Això té a veure amb la idiosincràsia dels EUA, que és un país molt religiós. Una autora ben diferent d’ell, com és Marilynne Robinson, en parla molt, d’això. Els EUA tenen una mirada molt fonamentalista de la vida religiosa, molt més que en el món àrab. I aquí no en som conscients perquè molts dels escriptors que hem llegit aquí són de Nova York i allò és un popurri que no és els EUA. No és la religió de la Constitució, és una altra. Són aiatol·làs del cristianisme. King no fa més que fer aflorar això. Ell mateix ho diu a Escriure: ell i la seva noia són catòlics.

Mas. Carrie és una bufetada al fonamentalisme: la protagonista està marcada pel fanatisme religiós de sa mare, una religiositat violenta.

Broggi. Quina novel·la em recomaneu després de Salem’s lot?

Bohigas. Et toca Cementiri d’animals...

Mas. I Misery... O La larga marcha, on brilla en allò dels detalls: uns cent nens que van caminant i els va matant un a un. Tu saps on són tots cent en cada moment, saps que 10 metres enrere n’hi ha que estan parlant de no sé què, i que un de davant té un problema anunciat de passada; a un altre li fa mal un peu... la càmera va tirant, però saps com va la marxa al davant i al darrere. ?s molt difícil, tècnicament, aguantar una cosa així... I això no és ben bé terror, és una altra cosa.

Bohigas. No saben per què són allà, ni ningú els obliga a ser-hi. Es fan amics i quan ho són, es moren... La Víctor Català també ho tenia, això, tot i que no escrivia terror, però s’hi acosta: el desenlla? d’un dels seus relats és una noia llen?ant un nadó a una roda de molí, però, per arribar-hi, descriu com viu la noia amb una família de bestioles i que s’enamora d’un noi net i delicat; per arribar a la mola que cruix has de passar per la delicadesa... Es diu de la Català que fa rural, no terror... El que passa ara és aquest despla?ament. I no és casualitat que surtin els contes de King al costat de Savis i bojos, l’antologia de contes dels decadentistes que heu fet a Males Herbes... Es tracta de treure el tauler d’escacs on ens hem acostumat a la partida. I posar-ne una altra.

Mas. En català, això d’etiquetar és molt exagerat perquè no hi ha ni un sol escriptor de gènere que hagi fet un sol gènere, potser només en Pere Verdaguer. No existeix aquesta puresa.

P. Falten editors que s’atreveixin a publicar en català coses molt populars?

Bohigas. Ja els tenim. Som una societat bilingüe quan parlem de literatura. Absolutament. Per això hi ha autors que venen molt més en castellà que en català, perquè el lector sap que en castellà trobarà tota la seva obra. Què llegiràs, els dos que existeixen en català i la resta, en castellà? Si féssiu Carrie no la vendríeu, perquè ja hi és en castellà. ?s així de trist. S’ha de fer des d’una indústria cultural que en la part que fa número s’ha fet sempre en castellà.

Broggi. Amb El Codi da Vinci semblava que s’havia acabat això que el lector català no llegia gènere, però encara hi és.

Mas. Són molts anys... Qui llegeix còmic o Ballard, fa anys que ja ho té en castellà i s’ho ha llegit tot.

Bohigas. Per això ho has de fer des d’un altre lloc, com vosaltres.

P. Llavors, un Carrie, ja editat en català a finals dels vuitanta, no es pot tenir?

Broggi. ?s que avui és a 8,99 euros a Debolsillo en castellà. I els que adoren King a Catalunya ja l’han llegit.

Planas. King té una obra prou gran i reconeguda com perquè no hagis d’anar a Carrie. M’encantaria fer-la, però els seus llibres amb pseudònim són incre?bles: El fugitiu, La larga marcha... ?s un King amb un món inclassificable, més social. Hi ha molts King.

P. O sigui, tenim aquests King en català perquè són més literaris?

Broggi. Són uns King amb què enganxar un lector que pensa que no té cap mena de vàlua. L’hem de treure del nínxol de la literatura de consum.

Planas. King, a cada dècada, ha tret almenys un molt bon llibre. La milla verde té detalls interessants... El problema és que ha escrit massa, ell sol ha saturat el mercat.

P. Per què aguanta tan bé King?

Broggi. Perquè és vida de debò. La part humana és la primera.

Mas. En terror és molt fàcil comen?ar amb l’escena sensacionalista. Ell no: primer fa que t’estimis els personatges i llavors comen?a el terror.

P. I per què el lector estima tant els seus personatges?

Bohigas. Hi ha gent que té el do d’escriure en veu pròpia. Ell el sents, ve d’ell el que escriu, i un ho percep. ?s un do. A en King, l’escriptura no és una mediació: és ell que parla.

Mas. El sents a ell explicant la història. També em passa amb Vonnegut. Et passa amb els bons.

P. Quins King vindran després?

Mas. No tenim res comprat. Veurem què passa amb els 3.000 de Torn de nit: drets, traducció i edició han costat molts diners; és una operació arriscada. N’hem de vendre molts per fer les paus.

Jack Torrance no fa classes d’escriptura

Jacinto Antón

Stephen King no ha reflexionat sobre l'escriptura només en els seus assajos, com Escriure o Danza macabra (Valdemar, 2006), una de les millors aproximacions que s'han fet al gènere del terror i la manera de conrear-lo, amb una part molt personal i autobiogràfica. En realitat, com saben tots els seus lectors, una bona part de la seva obra de ficció —novel·les i relats— aborda el tema de l'escriptura, de la condició d'escriptor i de les complexitats i misèries de la creació literària i de l'ofici (sempre des d'un punt de vista, com és natural, terrorífic). No oblidem que alguns dels grans personatges protagonistes de King són escriptors, comen?ant pel Jack Torrance d'El resplandor, que es tanca com a vigilant a l'Hotel Overlook amb la seva dona i el seu fill raret que veu coses per escriure (una sola frase: "All work and no play makes Jack a dull boy") i acaba clavant cops de destral embogit, fins al Thad Beaumenot de La mitad oscura, un autor en bloqueig creatiu (una de les grans pors de King, juntament amb la mort dels seus fills) que es troba que el seu alter ego literari per als thrillers sagnants cobra vida convertit en un assassí (situació que reflecteix la doble personalitat de King com a Richard Bachman). Passant, és clar, pel Paul Sheldon de Misery, un escriptor de novel·les romàntiques que vol canviar de registre i, després de patir un accident, cau en les mans d'una infermera que és fan de les seves històries i el tortura perquè n'escrigui una altra (que ja és prou malson també per a un autor).

N'hi ha més, és clar. Bean Mears, el protagonista d'El misterio de Salem's Lot que s'enfronta als vampirs, és també un escriptor amb bloqueig creatiu (per la mort de la seva esposa), i així mateix són escriptors Scott Landon, el finat marit de La historia de Lisey, i John Rothstein, l'autor assassinat que deixa una disputada novel·la inèdita a Quien pierde paga.

Les històries de King sobre escriptors són per regla general molt torturades, cosa que reflecteix l'opinió que té l'autor de Carrie sobre l'ofici. A ell, embarcat durant anys en un mal viatge d'alcoholisme i drogoaddicció (hi ha diverses novel·les de les quals ni es recorda d'haver-les escrit), gairebé el mata. Encara que també podria considerar-se que la literatura el va salvar.

L’aspecte de Stephen King, gran, desmanegat, ranquejant, que gairebé sembla que torni com el gat Church del vell cementiri indi de Ludlow, és resultat no només del terrible accident que va patir en atropellar-lo una camioneta el 19 de juny de 1999, quan caminava per la carretera 5 a Lovell, Maine, i que el va deixar fet miques, sinó també d’una vida dura en la qual no li han regalat res en l’ardu camí cap a l’èxit. La trajectòria de l’escriptor (detestat per Harold Bloom) és per si mateixa un relat de les dificultats de l’ofici, dels fracassos i alhora de l’afany per tirar endavant, i no és estrany, per tant, que King utilitzi el seu exemple de manera autobiogràfica en els seus consells d’escriptura. Veritable proletari de la literatura tot i els seus milions de llibres venuts i la fortuna que posseeix (s’ha dit que cada llibre li proporciona d’entrada uns ingressos de 3.500 milions de dòlars, que ja és pasta), Stephen King no ha abjurat del seu passat ni tan sols en la manera de vestir, desconcertantment senzilla en un multimilionari. Tampoc de la seva elemental idea que tota literatura que se salta les regles i l’argument no és més que, diu, una palla.

Broggi. Nosaltres n’hem fet 1.800...

Planas. Esperem noves generacions de lectors de King en català.

Bohigas. Em venen ganes de rellegir King...

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

?Quieres a?adir otro usuario a tu suscripción?

A?adir usuario Continuar leyendo aquí

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

?Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PA?S desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás a?adir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PA?S.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contrase?a aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Sobre la firma

Carles Geli

Es periodista de la sección de Cultura en Barcelona, especializado en el sector editorial. Coordina el suplemento ‘Quadern’ del diario. Es coautor de los libros ‘Las tres vidas de Destino’, ‘Mirador, la Catalunya impossible’ y ‘El mundo según Manuel Vázquez Montalbán’. Profesor de periodismo, trabajó en ‘Diari de Barcelona’ y ‘El Periódico’.