Concerts ordenats

Ja he vist els primers concerts de nova normalitat. He vist gent ballant amb mascareta dins d¡¯un cotxe, he vist individus en un concert de rock bellugant-se dins de compartiments invisibles. He vist, fins i tot, un concert al Liceu per a plantes. He vist cadires individuals, separades i ordenades, que m¡¯han fet pensar en els seients que posen als parcs per dissuadir els pobres. L¡¯hostilitat arquitect¨°nica, la decrepitud del cos sol i ordenat, s¡¯exerceix normalment contra un tipus de cossos, i no contra uns altres. Per aix¨°, encara que aquesta mesura sigui excepcional, l¡¯ordre em fa pensar en el c¨¤stig. Qu¨¨ fa que un concert sigui un concert? Qu¨¨ fa que una pista de ball realment ho sigui? El caos i el desordre, la capacitat dissolvent que nom¨¦s et donen el tumult i la suor de la gent.

Uns dies abans de Sant Joan van advertir que quedava prohibit el ball amb desconeguts, que es podria ballar nom¨¦s en reservats amb contactes habituals i propers, com si aix¨° fos demostrable i regulable, com si la proximitat fos categoritzable! Vaig pensar que aix¨° (ballar amb coneguts en un reservat d¡¯un hotel o d¡¯un bar) tampoc podia ser ballar, o que no tindria el poder evasiu de les pistes de ball. Ballar amb rostres propers en una zona precintada em semblava aburgesat, ordenat; ¨¦s a dir, mortalment avorrit.

Ballar amb rostres propers en una zona precintada em semblava aburgesat; ¨¦s a dir, mortalment avorrit

Sento la gent del meu voltant cada cop m¨¦s ansiosa perqu¨¨ obrin els seus clubs i sucumbir a la lit¨²rgia dels divendres: acabar la setmana esgotada; els nervis a la panxa d¡¯abans de sortir, de mirar-te al mirall, de fondre¡¯s amb la gent. Des dels joves brit¨¤nics que ballaven al ritme de Northern Soul a finals dels seixanta fins a l¡¯esclat de la m¨²sica disco al Nova York dels setanta, que albergava als barris treballadors tota mena de cossos prohibits, condemnats, dissidents; tamb¨¦ la ruta del bakalao, o les joventuts sovi¨¨tiques ballant espasm¨°dicament al ritme dels sintetitzadors, les techno raves m¨ªtiques a l¡¯anglesa M25. ¡°La pista de ball no t¡¯allibera de l¡¯alienaci¨®, per¨° et permet descansar una estona d¡¯ella¡±, recorda el breu compendi Bailar hasta morir (Antipersona), que repassa com les classes populars, des de principis del segle passat, i sobretot ben entrada la segona meitat del XX, van convertir el ballar en un ritu d¡¯escapada de la realitat opressora. Ballar era, ¨¦s, la manera de sentir que formes part d¡¯una comunitat, que la teva vida t¨¦ un sentit m¨¦s enll¨¤ del que fas, que el teu cos ¨¦s desitjable, i que desitja. Per aix¨°, quan es balla, es balla amb el desconegut. Per aix¨° el ball ¨¦s l¡¯oposici¨® a una cadira clavada a terra. Es balla per desapar¨¨ixer, per no ser cadira ni terra.

A Saturday Night Sunday Morning, la novel¡¤la d¡¯Allan Sillitoe, un operari de f¨¤brica s¡¯entrega als plaers hedonistes (embolics amb dona casada, balls i aventures) els caps de setmana despr¨¦s de jornades extenuants. ¡°Nom¨¦s m¡¯interessa passar-m¡¯ho b¨¦, la resta ¨¦s propaganda¡±, sentencia el jove protagonista. Aix¨° ¨¦s el que busquem quan ens ajuntem en una pista de ball.