Alfons Quint¨¤ i jo

M¡¯obliga a fer aquest article el fet que en el llibre El fill del xofer, de Jordi Amat, hi soc citat d¡¯una manera inexacta. Per¨°, tot i que la inexactitud va a favor meu, m¡¯agradaria aclarir un detall a favor de la veritat.

All¨¤ es diu que, com que Quint¨¤ volia una bona traducci¨® de la s¨¨rie The BBC TV Shakespeare, me la va encarregar a mi. En realitat, a Quint¨¤ li importava tres pitos i una flauta la qualitat de la s¨¨rie. Ni tampoc me la va oferir a mi per amistat (nom¨¦s ens hav¨ªem conegut en una entrevista que em va fer a R¨¤dio Barcelona). Ell nom¨¦s volia fer-se amb els drets de la meva traducci¨® i me¡¯ls va fer vendre obligat¨°riament amb una acta notarial per tal que fos irrevocable. En aquella ¨¨poca la llei ho permetia. Ar ja no. D¡¯aquesta manera, TV3 feia un bon negoci: em pagava una mis¨¨ria (50.000 pessetes per obra, ¨¦s a dir 300 euros per una feina de tres mesos!), i cobrava tot el que rendirien els drets. Jo, ni de l¡¯edici¨® ni de les representacions no en veuria ni cinc. El negoci era per a TV3.

No s¨¦ si aprofitar-se de mi va ser una de les seves tantes maldats, perqu¨¨, de fet, sense l¡¯acta notarial, el director de la Corporaci¨®, Joan Granados, segons em va explicar el mateix Quint¨¤, m¡¯hauria arrabassat la traducci¨®. Com a bon convergent, volia repartir la xavalla a 36 traductors, 300 euros a cada un. La manca d¡¯unitat i la qualitat desigual eren detalls que a Granados li devien importar tamb¨¦ tres pitos i una flauta. Per sort, doncs, em va protegir l¡¯acta notarial. Tamb¨¦ per sort, quan la llei va prohibir la venda de drets, un bon amic va aconseguir que TV3 renunci¨¦s als drets.

Que a Quint¨¤ la qualitat de la traducci¨® li import¨¦s tres pitos i una flauta ho demostra el fet que jo li vaig lliurar per correu els dos actes de la primera obra, Romeo i Julieta, amb una carta que deia que si no li agradava la traducci¨® jo renunciaria a fer-la. Quan vaig anar a veure en Quint¨¤ per preguntar-li si la meva traducci¨® en vers li havia agradat, vaig veure que el meu sobre encara estava per obrir! El ritme inhum¨¤ que em va imposar m¡¯impedia revisar les obres i el corrector de la primera edici¨® era un incompetent; ho era tant, que em cau la cara de vergonya veient les errates de la primera edici¨® de les obres. Per¨° ahir vaig acabar l¡¯¨²ltima retraducci¨® per publicar a la col¡¤lecci¨® blava de Vicens Vives, que s¨®n les ¨²niques que considero v¨¤lides.

He passat m¨¦s de la meitat de la meva vida laboral al costat de Shakespeare, la millor de les companyies possibles, i aix¨°, que m¡¯ha fet tan i tan feli?, resulta que ho he d¡¯agrair a un psic¨°pata. Quin m¨®n, el nostre!