Patronatge i dignitat

Recorda el m¨ªtic estudi¨®s del c¨¤non Harold Bloom que a l¡¯Anglaterra isabelina l¡¯estatus personal dels actors era similar al dels captaires i la gent de baixa condici¨®. Doncs b¨¦, ja som altre cop als carrers de Stratford, amb els actors/artistes que depenen necess¨¤riament del patronatge i la benefactura pol¨ªtica, ara que encara estem a la Quaresma. La regidoria de Cultura de l¡¯Ajuntament de Barcelona, emulant la de Madrid (en pols ideol¨°gics oposats), ha anunciat la concessi¨® d¡¯ajudes directes a la ¡°compra d¡¯art actual de creadors residents¡±. S¡¯especifica que la suma, 600.000 euros, ¡°es destinar¨¤ no a la compra d¡¯una obra o dues, sin¨® que es repartir¨¤ perqu¨¨ benefici? el major nombre d¡¯artistes¡± i aix¨ª alleugi per uns moments les seves desgastades butxaques i per extensi¨® un sector (un dels molts) afectat per la crisi sanit¨¤ria.

Estem davant l¡¯horitz¨® de successos de la imaginaci¨® pol¨ªtica i no sembla que hi hagi gaire d¡¯inter¨¨s a buscar altres f¨®rmules que no sonin a aquesta pr¨¤ctica conventual del sopar de duro, en lloc d¡¯invertir els recursos p¨²blics i obrir futurs en qu¨¨ qualsevol creador pugui prosperar i conservar la seva autoestima (projectes a l¡¯espai p¨²blic dels quals gaudeixi tamb¨¦ la ciutadania, beques d¡¯estudi a l¡¯estranger...) i no, com possiblement passi, que les obres adquirides acabin sepultades sota d¡¯altres dins un magatzem.

La mem¨°ria sempre ¨¦s c¨°mplice de l¡¯argument. El pintor i agitador cultural Josep Maria de Sucre (1886-1969), anarquista de llinatge aristocr¨¤tic amic de m¨²sics i pintors (Alb¨¦niz, Granados, Casals, D¡¯Ors, Picasso), es guanyava la vida com a oficial criminalista als jutjats de Barcelona fins que, el 1923, Severiano Mart¨ªnez Anido (militar coruny¨¨s que va ser governador civil de Barcelona) el va acomiadar de resultes de les seves simpaties amb un grup d¡¯anarcosindicalistes detinguts. Va buscar feina en altres oficis m¨¦s il¡¤lustrats, es va dedicar a l¡¯escriptura i va arribar a president de l¡¯Ateneu Enciclop¨¨dic Popular, sent actiu animador de les presentacions d¡¯artistes en les galeries Dalmau i Par¨¦s. Durant la Guerra Civil i despr¨¦s, va patir aut¨¨ntiques calamitats fins que l¡¯Institut Franc¨¨s el va contractar per organitzar debats i mostres i aconseguir beques d¡¯estudi a Par¨ªs destinades a artistes catalans (el cercle de Dau al Set va ser un dels molts beneficiats) que no veien futur dins de la cultura confessional franquista. Anys m¨¦s tard, se li va recon¨¨ixer la patriarcalitat en el desenvolupament de la pintura catalana i la seva ¡°contribuci¨® a l¡¯educaci¨® est¨¨tica del p¨²blic de la seva ciutat natal¡±, per¨° va quedar penosament palesa la ingratitud dels artistes als quals va ajudar a cr¨¦ixer.

El cas de De Sucre activista cultural ¨¦s oli en un llum per fer una reflexi¨® sobre el que veritablement necessita Barcelona; en aquest sentit, l¡¯obtenci¨® de la seu de la Manifesta 2024, aconseguida amb i des de la Barcelona metropolitana, no deixa de ser una bona not¨ªcia.

Sobre el De Sucre artista, se¡¯n poden veure unes poques pintures a la col¡¤lectiva de la galeria Marc Dom¨¨nech, barrejades entre un revolutum sentimental d¡¯escultures, dibuixos i gravats disposats per fam¨ªlies. L¡¯arc cronol¨°gic de l¡¯exposici¨® Aquelles petites coses III abasta m¨¦s de cent anys, des de les primeres avantguardes al contemporani: De Chirico, Gargallo, Estaven Vicente, Saura, Dubuffet, Bechtold, Lipchitz, Clav¨¦, Gleizes, Apel¡¤les Fenosa, Torres Garc¨ªa, Zoran Music, T¨¤pies, Pon?, Hern¨¢ndez Pijoan, Gubern... ?s en aquestes exposicions tan ben travades on els directors de museu poden trobar obres per omplir els buits de les seves col¡¤leccions; seria una manera de no ferir la sensibilitat de contribuent i, per extensi¨®, la dignitat dels artistes.