Pare plom

Les bones traduccions engreixen les literatures particulars, tant o m¨¦s que les obres locals. La literatura catalana viu una edat d¡¯or en tots dos sentits. Es publiquen llibres d¡¯abor¨ªgens en estat de gr¨¤cia i traduccions memorables d¡¯obres singulars. Extinci¨® Edicions acaba d¡¯afillar El pare mort, novel¡¤la apostoflant del nord-americ¨¤ Donald Barthelme, de l¡¯any 1975.

Els mestretites diran que la traducci¨® arriba tard. Quim Monz¨® fa que reivindica Barthelme des dels vuitanta en?¨¤, Vila-Matas sempre el t¨¦ als llavis, no hi fa res, ja la tenim, la feinada d¡¯un dels traductors m¨¦s en forma, Ferran R¨¤fols.

S¡¯hi explica el periple d¡¯un fill que porta el pare a enterrar en process¨® llarga i estramb¨°tica. El mort fa 3.200 braces de llarg¨¤ria, parlem d¡¯uns 5.850 metres, i dinou homes mudats estiren el cable d¡¯acer que arrossega la plataforma on descansa el cos. No, Donald Barthelme no ¨¦s cap heter¨°nim de Thomas Pynchon, de William Gaddis o de Kurt Vonnegut. Ni Rabelais va plagiar-lo per anticipaci¨®. Presumptament dinyat, el pare escridassa el personal, s¡¯escapa, supura priapisme, estormeia i mata, materialitza la dita segons la qual ¡°els morts continuen fent ombra¡±.

Al¡¤legoria postmoderna i surrealista del patriarcat, El pare mort arriba ara i la temptaci¨® ¨¦s pensar que arriba quan toca. Colla b¨¦ amb una ¨¨poca en qu¨¨ els cossos i les relacions familiars i afectives se sotmeten a una revisi¨® constant. Barthelme desseca les emocions f¨¤cils, acidifica la jerarquia tradicional del pare i segrega un manual impagable als fills traumatitzats, perqu¨¨ s¡¯espolsin influ¨¨ncies, imposicions i prerrogatives paternes. Per¨° no nom¨¦s hi reben els pares, dels quals l¡¯autor n¡¯ofereix una mena de cat¨¤leg impressionant. Mullers i mares, fills, germans, tothom hi corre macat, hist¨¨ric, estripat, perqu¨¨ tothom t¨¦ un fons irracional, de mucosa i electricitat.

El 1967, a l¡¯article-assaig La literatura de l¡¯exhauriment John Barth diu que el realisme literari, els motlles i les servituds de la novel¡¤la moderna estan esgotats. Aix¨° no vol dir que ja no es puguin fer novel¡¤lots ancien r¨¦gime, la literatura catalana en va plena, grans hist¨°ries, superevolucions psicol¨°giques dels personatges, megatrames i megadrames. Aix¨° vol dir que, a la manera de Barthelme, tamb¨¦ es pot fer tota una altra cosa. A la manera, al capdavall, de l¡¯¨²ltim llibre de Borja Baguny¨¤ (Els angles morts, Periscopi), que firma el pr¨°leg d¡¯El pare mort i que, com tots els bons pr¨°legs, paga la pena llegir-se¡¯l al final.