Beb¨¨s, futur

Sempre m¡¯ha impressionat molt la manera com futurs pares s¡¯adrecen a fills seus a les xarxes socials abans, fins i tot, que existeixin. De vegades utilitzen una arriscada primera persona (la del beb¨¨ no nascut), de vegades els progenitors parlen amb ells mateixos en una f¨®rmula dial¨¨ctica encara m¨¦s inquietant, una mena d¡¯autoafirmaci¨®, una projecci¨® del que hauria de ser si tot an¨¦s segons el previst. Els posts d¡¯Instagram que parlen de fills com si fossin els fills (¡°mama, ja he apr¨¨s a menjar soleta¡±) ¨¦s com si despleguessin davant nostre els fonaments de la llar de classe mitjana: impertorbable. Si t¡¯hi fixes, tot sovint aquests di¨¤legs fan refer¨¨ncia sobretot a q¨¹estions emocionals o d¡¯aspiracionalitat: gr¨¤cies per tot el que em doneu, o m¡¯ensenyeu, tinc els millors pares del m¨®n. Com si el beb¨¨ d¡¯alguna manera ja t¡¯estigu¨¦s agraint el dia que, futuriblement, podria anar a la universitat.

Gaireb¨¦ mai aquestes ficcions narratives inclouen altres not¨ªcies com ara ¡°mama, no tinc feina i m¡¯has de deixar diners¡± o ¡°papa, tinc depressi¨® i he de tornar a viure a casa¡±. En aquesta literatura imprevisible hi ha la il¡¤lusi¨® de la fam¨ªlia mitjana, ancorada a una norma i a l¡¯imperatiu de la felicitat, amb tot el que aix¨° implica en termes de reproducci¨® ideol¨°gica i rols de g¨¨nere.

La maternitat, potser, seria m¨¦s interessant si fos m¨¦s semblant a una pissarra en blanc

¡°S¨®n gestos que neixen de l¡¯amor, segur, ja ho s¨¦. Per¨° l¡¯analfabetisme dels receptors de la dedicat¨°ria, per no parlar del salt del temps entre el moment en el qual s¡¯escriuen i el moment en el qual el beb¨¨ haur¨¤ crescut prou per entendre¡¯ls, subratlla el fet pertorbador que la relaci¨® no es pot establir de manera senzilla a trav¨¦s de l¡¯escriptura¡±, afirma l¡¯autora nord-americana Maggie Nelson, a Els argonautes. Recordava aix¨° l¡¯altre dia despr¨¦s de veure, en el marc del Festival D¡¯A, la pel¡¤l¨ªcula A Good Man, on una dona i un home trans decideixen crear una fam¨ªlia subvertint la norma, de manera similar a la fam¨ªlia queer sobre la qual teoritza Nelson al seu assaig. A la pel¡¤l¨ªcula, com que la dona no pot quedar-se embarassada, l¡¯home decideix fer-ho, tot i que aix¨° el porta a renunciar temporalment a les injeccions de testosterona. El proc¨¦s d¡¯embar¨¤s es converteix en un cam¨ª de q¨¹estionaments i mirades. La coprotagonista brega amb la incomoditat, per exemple, quan va a una botiga a comprar roba de beb¨¨ poques setmanes abans de ser mare, per¨° no t¨¦ panxa perqu¨¨ ella no ¨¦s la gestant.

Es cansen tamb¨¦ de repetir que no volen saber el sexe del beb¨¨. En aquesta negaci¨® a no saber de m¨¦s, ells, en el fons, desdibuixen els l¨ªmits preestablerts de la maternitat i de la identitat ¡ªuns l¨ªmits que constrenyen i estan vinculats a unes viol¨¨ncies hist¨°riques, sobretot envers les dones¡ª. ¡°Qualsevol experi¨¨ncia del cos pot fer-se de manera nova i estranya¡±, recorda Nelson. La maternitat, potser, seria m¨¦s interessant si fos m¨¦s semblant a una pissarra en blanc que a un minuci¨®s post d¡¯Instagram ple de conjectures i prediccions.