¡®El futur ¨¦s un pa¨ªs estrany. Crisi econ¨°mica i canvis socials¡¯

Permeteu-me que comenci explicant a qu¨¨ ve el t¨ªtol que he triat per aquesta xerrada. Des de fa m¨¦s de dos segles hem estat educats en una concepci¨® de la societat que es basava en el principi que el progr¨¦s era el motor de la hist¨°ria. No m¡¯estic referint a cap mena d¡¯interpretaci¨® esquerrana, menys encara marxista, sin¨® a una cosa tan respectable i acceptada com el que els anglosaxons anomenen la ¡°interpretaci¨® whig de la hist¨°ria¡±, segons la qual, cito el que diu la wikip¨¨dia, ¡°es representa el passat com una progressi¨® inevitable cap a cada vegada m¨¦s llibertat i il¡¤lustraci¨®¡±. O sigui que es veu la hist¨°ria com ¡°un progr¨¦s continuat cap a una societat millor¡±.

?s possible que aquesta visi¨® sembl¨¦s una representaci¨® satisfact¨°ria del que passava al m¨®n als segles XIX i XX. De fet s¡¯havia convertit en la base de les concepcions pol¨ªtiques dominants i de les previsions generals de futur. Els historiadors parl¨¤vem d¡¯un ascens sense interrupcions des dels or¨ªgens. Les grans etapes de la hist¨°ria eren la revoluci¨® neol¨ªtica que havia vist n¨¦ixer l¡¯agricultura, el descobriment del m¨®n en l¡¯era dels grans viatgers, que havia perm¨¨s d¡¯estendre el comer? a escala planet¨¤ria, i la revoluci¨® industrial, que havia multiplicat la capacitat de producci¨® de b¨¦ns. En el terreny de la societat, els mals del feudalisme i de les monarquies absolutes havien restat endarrere quan la revoluci¨® francesa va conquerir les llibertats individuals; m¨¦s endavant, l¡¯esfor? del moviment obrer va ajudar a que an¨¦ssim guanyant drets i serveis socials. Tot aix¨° havia comportat que visqu¨¦ssim en un m¨®n m¨¦s lliure, en qu¨¨ havia anat millorant el nivell de vida dels ciutadans. Semblava l¨°gic pensar que el futur seguiria aquestes mateixes pautes de progr¨¦s i llibertat.

En alguna mesura aquestes coses eren veritat, per¨° no eren, com potser pens¨¤vem, el fruit d¡¯una regla interna de l¡¯evoluci¨® humana ¨Call¨° de qu¨¨ ten¨ªem la hist¨°ria del nostre costat-, sin¨® la conseq¨¹¨¨ncia d¡¯uns equilibris de forces en qu¨¨ els guanys havien estat menys el fruit de revolucions triomfants, que el resultat de pactes i concessions obtinguts dels estaments dominants a canvi d¡¯evitar una revoluci¨® que capgir¨¦s les coses. Per dir-ho senzillament: des de la revoluci¨® francesa fins cap a 1970 les classes dominants de la nostra societat van viure atemorides per fantasmes que els pertorbaven el son, fent-los t¨¦mer que ho podien perdre com a conseq¨¹¨¨ncia d¡¯un daltabaix revolucionari. Els seus enemics fantasmals van anar canviant de rostre; primer eren els jacobins, despr¨¦s els carbonaris i els ma?ons, m¨¦s endavant els anarquistes, els comunistes finalment. Eren amenaces imagin¨¤ries; per¨° la freq¨¹¨¨ncia dels atemptats, les vagues i les revoltes els donaven credibilitat i facilitaven que es poguessin negociar millores socials. Les manifestacions del primer de maig, que es van celebrar per primera vegada entre nosaltres el 1890, sabem que van produir un p¨¤nic irracional, totalment injustificat, en la nostra burgesia; per¨° van ser la base per aconseguir, mitjan?ant llargues negociacions, una jornada de treball de 8 hores, contra les 10 o 12 que regien abans.

Nouriel Roubini, un dels economistes que van predir a temps la cat¨¤strofe de 2008, ha explicat aix¨® en un article:

Fins i tot abans de la gran depressi¨®, les classes burgeses il¡¤lustrades d¡¯Europa reconeixien que, per tal d¡¯evitar revolucions, calia protegir els drets del treballadors, millorar els salaris i les condicions de treball i crear un estat del benestar per redistribuir la riquesa i finan?ar bens socials ¨Ceducaci¨®, sanitat i una xarxa social de protecci¨®.(...) L¡¯ascens de l¡¯estat del benestar va ser, per tant, una resposta (...) al temor a les revolucions populars, al socialisme i al comunisme (...). Tres d¨¨cades de relativa estabilitat econ¨°mica i social van seguir, dels darrers anys 40s als mitjans del 70s: un per¨ªode en qu¨¨ la desigualtat va caure considerablement i els ingressos mitjos van cr¨¦ixer r¨¤pidament[1].

El per¨ªode de 1945 a 1975 va ser en el conjunt dels pa?sos desenvolupats una etapa en qu¨¨ un repartiment m¨¦s equitatiu dels guanys va permetre millorar la sort de la majoria. Els salaris creixien al mateix ritme que augmentava la productivitat i amb ells creixia la demanda de b¨¦ns de consum per part dels treballadors, cosa que comportava un est¨ªmul a l¡¯augment de la producci¨®. Georg Packer ho descriu com ¡°una democr¨¤cia de classe mitja¡± que implicava ¡°un contracte social no escrit entre el treball, els negocis i el govern, entre les elits i les masses¡±. Des de la crisi de 2008, ens diu Robert Jensen, hi ha molta gent als Estats Units que enyora ¡°aquella ¡®edat d¡¯or¡¯ del capitalisme en qu¨¨ els beneficis i els salaris pujaven, i hi havia molt poc atur¡±[2].

Aquesta tend¨¨ncia es va invertir en els anys setanta del segle passat, despr¨¦s de la crisi del petroli, que va servir d¡¯excusa per iniciar el canvi. La primera conseq¨¹¨¨ncia de la crisi econ¨°mica havia estat que la producci¨® industrial del m¨®n minv¨¦s en un deu per cent i que milions de treballadors quedessin en l¡¯atur, tant a Europa occidental com als Estats Units. Aquests van ser anys de commoci¨® social, amb els sindicats mobilitzats a Europa en defensa dels interessos dels treballadors, cosa que els va permetre de retardar unes d¨¨cades els canvis que s¡¯estaven produint als Estats Units i a Gran Bretanya, on els empresaris, sota l¡¯empara de Ronald Reagan i de la senyora Thatcher, van decidir que aquest era el moment d¡¯iniciar una pol¨ªtica de lluita contra els sindicats, de desballestament de l¡¯estat de benestar i de limitaci¨® del paper dels governs en el control de l¡¯economia.

Cap a 1973 semblava clar que el triomf de la Uni¨® Sovi¨¨tica a la guerra freda era impossible i que no calia t¨¦mer que el comunisme pogu¨¦s impulsar cap revoluci¨® als pa?sos desenvolupats. Els empresaris, i els pol¨ªtics que representaven els seus interessos, podien dormir tranquils. No hi havia cap necessitat de seguir pactant: havia arribat l¡¯hora de restaurar la plena autoritat del patr¨®.

El resultat a llarg termini d¡¯aquest proc¨¦s, que ha anat augmentant la desigualtat, enriquint els de dalt i empobrint la majoria, es pot sintetitzar en aquestes dades referides als Estats Units que es publiquen en un estudi recent de Lawrence Mishell: entre 1973 i 2011 la productivitat va cr¨¦ixer en un 80¡¯4 per cent; per¨° el salari mig per hora treballada nom¨¦s ho va fer en un 10¡¯7 per cent. ?s evident que ja no hi ha repartiment equitatiu dels augments de riquesa entre empresaris i treballadors: que s¡¯ha acabat el pacte que havia estat la base de l¡¯harmonia social dels anys de postguerra[3].

Stiglitz ho deia fa pocs dies en una entrevista: ¡°Un treballador a temps complet est¨¤ pitjor avui als Estats Units que fa 44 anys. ?s sorprenent ¨Cmig segle d¡¯estancament. El sistema econ¨°mic no funciona. No importa si unes poques persones al cim es beneficien escandalosament- quan la majoria dels ciutadans no milloren, el sistema econ¨°mic no va b¨¦¡±[4].

Si voleu un testimoni de les causes que han produ?t aquest repartiment desigual de la riquesa en favor dels de dalt ho podeu veure en la carta que Michael Cembalest, cap d¡¯inversions de JPMorgan Chase, va escriure el juliol de 2011 als seus clients, on deia: ¡°els marges de benefici han aconseguit nivells que no s¡¯havien vist des de fa d¨¨cades¡±(...) ¡°les reduccions de salaris i prestacions expliquen la major part d¡¯aquesta millora¡±. ¡°La compensaci¨® pel treball est¨¤ als Estats Units en l¡¯actualitat al m¨ªnim en cinquanta anys en relaci¨® tant amb les xifres de venda de les empreses com del PIB dels Estats Units¡±[5].

Aquesta evoluci¨®, que ¨¦s el que Krugman anomena ¡°la gran diverg¨¨ncia¡±, no va n¨¦ixer de causes econ¨°miques, de la din¨¤mica dels mercats, sin¨® d¡¯unes causes pol¨ªtiques, de ¡°la manipulaci¨® de les lleis i les regles per obra dels que podien pagar ¡°negociadors¡±, legisladors i advocats per realitzar els seus enc¨¤rrecs¡±. Les explicacions, per tant, s¡¯han de cercar en el terreny de la pol¨ªtica, en la gradual implantaci¨® del que Sheldon Wolin descriu com un ¡°totalitarisme invertit¡±, que neix de la combinaci¨® de: ¡°un cos legislador d¨¨bil, un marc legal que ¨¦s a la vegada complaent i repressiu, un sistema de partits en qu¨¨ cada un d¡¯ells, en l¡¯oposici¨® o amb majoria, s¡¯inclina a reconstruir el model existent per afavorir permanentment a una classe dominant dels rics, els influents i els empresaris. Mentre es deixa els ciutadans m¨¦s pobres amb una sensaci¨® d¡¯indefensi¨® i de desesperaci¨® pol¨ªtica i, al mateix temps, es mant¨¦ les classes mitges oscil¡¤lant entre la por a l¡¯atur i l¡¯espectativa d¡¯unes compensacions fabuloses quan es recuperi l¡¯economia¡±. Tot plegat associat a uns medis d¡¯informaci¨® mediatitzats i servils, una potent maquin¨¤ria de propaganda conservadora i unes policies que cooperen a cercar estrangers sospitosos i dissidents interns [6].

Per¨° jo no vull parlar avui d¡¯aquesta evoluci¨® a llarg termini, sin¨® que preferiria referir-me al que est¨¤ passant en l¡¯actualitat, despr¨¦s de la crisi de 2008, que no solament no ha canviat les coses, sin¨® que ha consolidat i accelerat aquest proc¨¦s iniciat trenta-cinc anys abans, i l¡¯ha dut a instal¡¤lar-se tamb¨¦ a Europa.

Des de l¡¯estiu de 2009 es va comen?ar a dir als Estats Units que la crisi s¡¯havia superat, al menys en el sector financer, i devia ser veritat, perqu¨¨ els beneficis repartits als seus dirigents van tornar a les grans xifres de passat: la mitja dels 100 millor pagats ¨¦s de 14¡¯4 milions a l¡¯any, poca cosa en comparaci¨® al que guanyen els gestors de fons d¡¯inversi¨®, que poden arribar als mil milions.

Per al conjunt de la producci¨® la recuperaci¨® de l¡¯economia nord-americana es donava per assegurada al darrer trimestre de 2011. Una gran not¨ªcia, diria Robert Reich, per¨° amb un aspecte inquietant, perqu¨¨ ¡°encara que el pa¨ªs produeix avui m¨¦s b¨¦ns i serveis que abans de la crisi (...), s¡¯estan fent amb sis milions de treballadors menys¡±. Qu¨¨ es pot fer amb aquests sis milions que resten al marge del proc¨¦s productiu? C¨®m repercutir¨¤ aix¨® en els nivells de vida de les classes mitges i populars?

Segons l¡¯oficina del cens hi havia en 2011 47 milions de nord-americans (un de cada sis) que vivien per sota del l¨ªmit de la pobresa, i 19 milions, un ter? d¡¯aquests, eren nens en una situaci¨® d¡¯¡°extrema pobresa¡±.

Els llocs de treball que s¡¯anaven creant eren en la immensa majoria de baixa qualificaci¨®, de durada insegura i de sous molt baixos, en especial pel que fa refer¨¨ncia als que s¡¯oferien als joves d¡¯entre 16 i 29 anys, gaireb¨¦ la meitat d¡¯ells sense treball. Richard D. Wolff, professor em¨¨rit d¡¯economia de la Universitat de Massachusets a Amherst, denunciava el 7 de mar? passat que les not¨ªcies sobre la recuperaci¨® de l¡¯economia eren fal¡¤laces: que no hi havia una millora general de les condicions econ¨°miques. ¡°Recuperaci¨®, en aquesta economia capitalista, es refereix als beneficis, no a la gent¡±.

El problema, a m¨¦s, no ¨¦s solament dels Estats Units. Ho sabem prou en aquest pa¨ªs nostre on l¡¯atur dels joves passa ja del 50%. Per¨° ¨¦s que la pr¨°pia Organitzaci¨® Internacional del Treball ho confirma a escala mundial en un comunicat de 29 d¡¯abril, ¨¦s a dir de diumenge passat, on diu: ¡°Malgrat els signes de qu¨¨ el creixement econ¨°mic ha recomen?at en algunes regions, la situaci¨® global de l¡¯ocupaci¨® no mostra signes de recuperaci¨® en el futur proper¡±[7].

El que es pot comprovar, a m¨¦s, ¨¦s que el proc¨¦s a llarg termini que condueix a l¡¯augment de la desigualtat ¨C¨¦s a dir, a l¡¯empobriment de la majoria i a l¡¯enriquiment de l¡¯¡°u per cent¡±- no solament segueix, sin¨® que s¡¯ha accentuat com a conseq¨¹¨¨ncia de la crisi. Pel mar? passat l¡¯equip dirigit per Emmanuel Saez, professor de la Universitat de Calif¨°rnia, publicava les seves estimacions del repartiment dels beneficis del creixement, que mostraven que, si en el conjunt del per¨ªode de 1993 a 2010 la part del creixement total ¡°capturada¡± per l¡¯u per cent dels m¨¦s rics havia estat el 52 per cent, en els anys de ¡°recuperaci¨® de 2009 i 2010¡± aquesta part havia augmentat fins al 93 per cent. Saez acabava el seu informe amb aquestes paraules: ¡°Hem de decidir com a societat si aquest augment de la desigualtat dels ingressos ¨¦s eficient i acceptable o, en cas contrari, quina combinaci¨® de reformes institucionals i fiscals hem de desenrotllar per tal de frenar-la¡±.

Si a aquesta intromissi¨® del diner de les empreses en les eleccions hi afegiu els esfor?os que s¡¯estan fent per impedir legalment el vot als pobres, els vells, els joves i les minories ¨¨tniques, entendreu que Elizabeth Drew es pregunti: ¡°Pot una elecci¨® que est¨¤ sotmesa a tantes distorsions interessades ser acceptada pel p¨²blic com havent-se produ?t d¡¯una manera correcta? I que passar¨¤, si no ¨¦s aix¨ª?¡±[8].

Aquesta degradaci¨® d¡¯una pol¨ªtica que es compra i es ven permet als empresaris bloquejar lleis que els obligarien a augmentar els seus costos, com les que es refereixen al control de la pol¡¤luci¨® o les que s¡¯adrecen a la prevenci¨® del canvi clim¨¤tic. A banda d¡¯aix¨°, els pol¨ªtics compleixen encarregant-se de rebaixar sistem¨¤ticament els impostos a les grans fortunes i, el que ¨¦s pitjor, accepten que utilitzin arg¨²cies legals per no pagar-los[9].

La compra dels pol¨ªtics no es limita, a m¨¦s, als donatius per les eleccions, sin¨® que inclou els centenars de milions que els ¡°lobbyists¡± gasten cada any en atendre¡¯ls i complaure¡¯ls. Trenta de les m¨¦s grans empreses nord-americanes van gastar en els anys de 2008 a 2010 m¨¦s en despeses de ¡°lobby¡± ¨Centrades, hotels, restaurants de luxe, viatges en avions privats, etc,- que en pagar impostos a l¡¯estat[10]. Com diu Chris Hedges: ¡°Els caps d¡¯estat i els funcionaris elegits per al congr¨¦s s¨®n avui en gran mesura irrellevants. S¨®n els ¡°lobbyists¡± els que escriuen els projectes de llei i aconsegueixen que s¡¯aprovin. Els ¡°lobbyists¡± asseguren als pol¨ªtics el diner per sortir elegits i els donen treball quan deixen la pol¨ªtica. Els que tenen el poder avui s¨®n els membres de la redu?da elit que administra les grans empreses¡±.

Rick Santorum, per exemple, que ha optat a la nominaci¨® republicana amb uns plantejaments de cat¨°lic integrista que el duia a condemnar les universitats, on, segons ell. ¡°el 62 % dels estudiants perden la fe¡±, resulta que en la seva etapa de senador va afavorir els interessos d¡¯empreses del seu estat, aconseguint-los grans subvencions, que aquestes li van compensar, un cop havia abandonat la pol¨ªtica, amb c¨¤rrecs i altres beneficis milionaris. Pel que es veu la venda de les decisions pol¨ªtiques en benefici propi no t¨¦ res a veure amb la moral cristiana. El cas de les subvencions estatals a les ind¨²stries del petroli i el gas, mantingudes en conniv¨¨ncia amb els pol¨ªtics que es beneficien del seu patrocini, arriba a proporcions escandaloses.

Aquesta privatitzaci¨® de la pol¨ªtica ens ajuda a entendre les mesures de restricci¨® de la democr¨¤cia que permeten assegurar el manteniment de l¡¯ordre establert. Aix¨° es pot veure en el desenvolupament d¡¯un aparat repressiu de nova mena, que no adopta la viol¨¨ncia p¨²blica dels temps del feixisme; per¨° que ¨¦s molt m¨¦s efica?, basat com est¨¤ en l¡¯espionatge i la prevenci¨®.

La vigil¨¤ncia sobre els ciutadans s¡¯ha convertit en una seriosa amena?a per les llibertats p¨²bliques. Bill Quigley ens ha explicat els diversos m¨¨todes pels que, usant les m¨¦s diverses t¨¨cniques, el govern nord-americ¨¤ mant¨¦ vigilats i controlats tots els ciutadans: recopilaci¨® d¡¯emails i converses telef¨°niques, control dels tel¨¨fons m¨°bils, reconeixements facials, etc. Una nova llei, la CISPA (Cyber Intelligence Sharing and Protection Act), converteix Google y Facebook, en paraules de Ron Paul, en ¡°espies del govern¡±[11].

En l¡¯actualitat, segons William Binney, que ha estat funcionari de la NSA (National Security Agency) durant trenta anys, aquests instituci¨® t¨¦ emmagatzemats 20 milions de ¡°transaccions¡± (emails, trucades telef¨°niques, etc.) de ciutadans nord-americans. I aquesta capacitat augmentar¨¤ considerablement quan es posi en marxa el Utah Data Center, que es calcula que entrar¨¤ en funcionament pel setembre de 2013, on, segons James Bamford, ¡°s¡¯emmagatzemaran tota mena de comunicacions, incloent els continguts complets del correu electr¨°nic privat, de les trucades telef¨°niques i de les recerques a Google, i es registraran dades personals com rebuts de parking, itineraris de viatge o compres de llibres¡­¡±.

M¨¦s espectacular sembla encara un programa que es desenvolupa a l¡¯Acad¨¨mia militar de West Point i que s¡¯est¨¤ fent servir en l¡¯actualitat a Afganist¨¢n. L¡¯anomenat Spacio-Cultural Abductive Reasoning Engine, les sigles del qual es llegeixen SCARE, o sigui POR, dubto que sigui per casualitat, ha proporcionat m¨¨todes d¡¯¡±abducci¨® geospacial¡± per descobrir dip¨°sits d¡¯armes; per¨° en un estudi presentat el 2011 en una confer¨¨ncia sobre aplicacions de la intel¡¤lig¨¨ncia artificial llegeixo que ara s¡¯han desenvolupat t¨¨cniques per descobrir ¡°high-value targets¡±, o sigui elements, humans especialment, d¡¯import¨¤ncia vital per a la insurg¨¨ncia. Si afegiu a aix¨° la possibilitat d¡¯eliminar-los amb els ¡°drones¡±. els avions sense tripulaci¨®, veureu que les perspectives de futur s¨®n estremidores, sobre tot el dia en qu¨¨ es decideixi utilitzar aquestes t¨¨cniques en les pugnes civils.

Passem, per¨°, dels Estats Units a aquesta Europa nostra en crisi. La persist¨¨ncia de la ¡°xarxa social de protecci¨®¡± creada pel moviment obrer va retardar d¡¯aquesta banda de l¡¯Atl¨¤ntic, excepte a Gran Bretanya, una evoluci¨® com la dels Estats Units; per¨° els efectes de la crisi de 2008 van facilitar que el proc¨¦s s¡¯acceler¨¦s a Europa, on, com en el cas d¡¯Espanya, les coses eren en principi molt diferents. Les hipoteques, per exemple, havien estat concedides a persones que eren solvents en condicions normals, per¨° que ho van deixar de ser quan l¡¯impacte de la crisi va provocar un atur proper al 25 por cent. I en segon lloc, la c¨¤rrega del deute p¨²blic era aqu¨ª limitada i no podia per ella mateixa provocar cap mena de crisi.

En el cas europeu, per¨°, per raons que caldr¨¤ aclarir, les conseq¨¹¨¨ncies del proc¨¦s iniciat a partir de la crisi nord-americana van anar m¨¦s enll¨¤ que als Estats Units, tant en el que fa refer¨¨ncia a la rapidesa amb qu¨¨ la banca va aconseguir el control de la pol¨ªtica econ¨°mica, com en els danys infligits a la ciutadania[14].

La seq¨¹¨¨ncia va comen?ar de manera molt semblant: especulaci¨®, crisi, rescat de la banca, empobriment dels treballadors i de les capes mitges. I amb la mateixa faula destinada a conv¨¨ncer-nos que la culpa era del que hav¨ªem ¡°malgastat¡± en escoles i hospitals, de manera que ens corresponia ara pagar por aquests excessos del passat.

No era veritat. S¨ª que ho era potser que hi havia hagut un mal ¨²s de la despesa p¨²blica, que va resultar escassament productiva; per¨° no ho ¨¦s que el deute p¨²blic hagi estat, com encara ens volen fer creure avui, la causa de la crisi dels pa?sos del sud d¡¯Europa. Una an¨¤lisi de les xifres de les ¨²ltimes d¨¨cades mostra que els d¨¨ficits i els deutes d¡¯aquests governs estaven en 2008, a l¡¯inici de la crisi, en un m¨ªnim hist¨°ric. El problema el va causar l¡¯augment incontrolat del deute privat, i l¡¯actuaci¨® dels governs que el van assumir en arribar la crisi, com havien fet els Estats Units, per¨° de manera molt m¨¦s ¨¤mplia i incontrolada. Krugman mostra que la relaci¨® entre l¡¯endeutament p¨²blic i el PIB d¡¯aquests pa?sos havia anat millorant fins a 2007 i que no podia ser per ell mateix causa del conflicte: ¡°El que tenim en aquests moments, conclou, ¨¦s el resultat de la crisi, no d¡¯un exc¨¦s de despesa p¨²blica anterior¡±[15].

Una pol¨ªtica prou hip¨°crita, per altra banda, com ho mostra la conducta d¡¯Alemanya que, a la vegada que exigeix que Gr¨¨cia retalli la despesa en sanitat p¨²blica, pressiona pel manteniment de les seves vendes d¡¯armes, de les quals Gr¨¨cia ¨¦s el major comprador europeu (adquireixen un 15% de les exportacions alemanyes d¡¯armament, incloent, per exemple, 2.000 milions en submarins, que, a m¨¦s d¡¯innecessaris, han resultat defectuosos)[16].

No importa que molts economistes de prestigi, als quals va acabar sumant-se l¡¯opini¨® del Fons Monetari Internacional, hagin criticat una pol¨ªtica que es limita a la retallada de la despesa p¨²blica i deixa de banda els est¨ªmuls per al creixement de la producci¨®. L¡¯obstinaci¨® de la Sra. Merkel i dels dirigents alemanys a oposar-se a pol¨ªtiques d¡¯est¨ªmul per als pa?sos en dificultats ¨C¡°la senyora Merkel i els seus votants ¨Cs¡¯ha dit- segueixen insistint en qu¨¨ els seus ve?ns paguin els seus pecats amb retalls dels pressupostos encara m¨¦s grans¡±- van arribar a crear alarma als Estats Units. Un editorial del ¡°New York Times¡± denunciava el 20 d¡¯abril passat els riscos que implicava per a l¡¯economia global la insist¨¨ncia dels dirigents europeus en una ¡°austeritat destructiva¡±, negligint les cr¨ªtiques del FMI, del Banc Mundial i del secretari del Tresor nord-americ¨¤ per ¡°haver retallat els pressupostos amb massa rapidesa, debilitant el creixement econ¨°mic a tot el m¨®n i contribuint a una crisi d¡¯ocupaci¨® en el continent europeu¡±. Parlant a Viena el 26 d¡¯abril passat, ¨¦s a dir fa una setmana, Joseph Stiglitz ha dit: ¡°Penso que Europa s¡¯encamina al su?cidi¡± [17].

La teoria legitimadora de l¡¯austeritat sost¨¦ que els efectes negatius de les retallades salvatges vindran compensats per un canvi en la ¡°confian?a¡± que dur¨¤ a un nou creixement de la despesa dels consumidors i de la inversi¨® als negocis, com a conseq¨¹¨¨ncia del qual es reactivar¨¤ l¡¯economia. Per¨° el que ha passat ¨¦s el que totes les lli?ons de la hist¨°ria econ¨°mica sostenien que havia de passar: la ¡°confian?a¡± no s¡¯ha presentat i, lluny de cr¨¦ixer, la despesa del sector privat ha seguit caient: ¡°La bona not¨ªcia, explicava Krugman a finals d¡¯abril, ¨¦s que moltes persones influents estan admetent que aix¨° de la ¡°confian?a¡± era un conte de fades. La mala not¨ªcia, que, malgrat aquesta admissi¨®, sembla haver-hi poques probabilitats d¡¯un canvi de ruta a curt termini¡±.

En termes generals resulta innegable que l¡¯austeritat fiscal ha agreujat la situaci¨® econ¨°mica a tots els pa?sos en qu¨¨ s¡¯ha posat en pr¨¤ctica. Gr¨¨cia, Espanya i Irlanda, que van adoptar una severa pol¨ªtica de retallades, han vist com augmentava l¡¯atur, perqu¨¨ els retalls afectaven sobre tot als productors. ¡°I en cada cas la reducci¨® del d¨¨ficit del pressupost ha resultat menor del que s¡¯esperava, perqu¨¨ els ingressos per impostos han caigut, com a conseq¨¹¨¨ncia del col¡¤lapse de la producci¨® i de l¡¯ocupaci¨®¡±. Si es deixa que una economia es mantingui deprimida hi ha moltes raons per esperar que la situaci¨® porti ¡°a un cercle vici¨®s de disminuci¨® del potencial, que condueixi a m¨¦s austeritat i aix¨ª successivament¡±[18].

No es pot esperar que el creixement es recuperi amb una pol¨ªtica com la que s¡¯ha imposat a Gr¨¨cia, que t¨¦ a m¨¦s dur¨ªssimes conseq¨¹¨¨ncies socials: augment dels su?cidis i el crim, i uns hospitals que manquen de medicaments essencials, incloses les vacunes, la qual cosa fa t¨¦mer que reapareixeran malalties com la poliomielitis o la dift¨¨ria. I pel que fa a nosaltres, com evitarem la propagaci¨® de determinades malalties, si es nega l¡¯atenci¨® m¨¨dica a una part important de la poblaci¨® immigrant?

El president del govern va iniciar aquest cam¨ª cap a l¡¯abisme quan, en disposar-se a rendir homenatge a la senyora Merkel, cancellera del IV Reich, va aven?ar que el primer era complir amb l¡¯obligaci¨® de sanejar els bancs i reduir la despesa p¨²blica: els llocs de treball, els hospitals o les escoles no eren prioritaris. Les conseq¨¹¨¨ncies d¡¯aquesta opci¨® no trigarien a fer-se visibles. Si els retalls en la sanitat ens garanteixen un present immediat de patiment, els practicats en l¡¯educaci¨® prim¨¤ria i secund¨¤ria, i els obstacles a l¡¯acc¨¦s dels joves a la universitat, com a conseq¨¹¨¨ncia de l¡¯augment de les matr¨ªcules, impliquen sacrificar el futur i resignar-se a un estancament gradual. El signe m¨¦s evident que la pol¨ªtica d¡¯austeritat a qu¨¨ se¡¯ns sotmet ¨¦s equivocada ens el d¨®na el fet que la sola aprovaci¨® internacional que t¨¦ en l¡¯actualitat sigui la del ministre de finances alemany.

El desastre a qu¨¨ ens est¨¤ portant el revela la devaluaci¨® progressiva del deute de l¡¯estat. Com ha dit Landon Thomas, ¡°com m¨¦s promet el govern retallar el pressupost, tant m¨¦s s¡¯apressen els inversors estrangers a desfer-se dels seus t¨ªtols espanyols de deute¡±[20]. La premsa comen?a ja a publicar not¨ªcies sobre la fuga de capitals que s¡¯est¨¤ produint a casa nostra: segons una informaci¨® d¡¯aquests dies, entre gener i febrer d¡¯aquest any haurien fugit del pa¨ªs 31.000 milions d¡¯euros.

L¡¯est¨¨ril ¡°sobredosi de sofriment¡± imposada a la ciutadania europea ha donat lloc a moviments de protesta, en especial per part dels joves, que en sofreixen les pitjors conseq¨¹¨¨ncies amb la falta de treball. Per ara els governs europeus estan responent a la situaci¨® de la mateixa manera que el nord-americ¨¤: amb una tecnologia d¡¯informaci¨® m¨¦s elemental, per¨° amb un enduriment semblant de les lleis encaminades a reprimir qualsevol forma de protesta social.

Austeritat i repressi¨® s¨®n dues q¨¹estions clarament relacionades, a Europa com als Estats Units, ja que formen un dels elements definidors del nou sistema. La criminalitzaci¨® de la protesta va encaminada sobre tot a imposar unes mesures restrictives que no s¨®n solucions econ¨°miques temporals, sin¨® que contenen elements de canvi permanent en les regles del joc social, destinats a persistir: reforma laboral, limitaci¨® del dret de vaga, atacs als sindicats, privatitzaci¨® progressiva de la sanitat p¨²blica, desballestament de l¡¯educaci¨® p¨²blica...

Pel desembre de 2011 Robert Fisk comparava les revoltes ¨¤rabs i les protestes dels joves europeus i nord-americans en un article que es titulava ¡°Els banquers s¨®n els dictadors d¡¯occident¡±, on deia que els partits pol¨ªtics ¡°d¡¯occident¡± donen el poder que han rebut dels votants ¡°als bancs, els traficants de derivats i les ag¨¨ncies d¡¯avaluaci¨®, sostinguts per la deshonesta panda d¡¯experts de les grans universitats nord-americanes, (...) que mantenen la ficci¨® de qu¨¨ aquesta ¨¦s una crisi de la globalitzaci¨®, en comptes d¡¯una trampa financera imposada als votants¡±. Les eleccions als nostres pa?sos, afegia, ¡°han acabat essent tan falses com les que els ¨¤rabs es veien obligats a repetir, d¨¨cada darrere d¨¨cada, per tal d¡¯ungir els propietaris de la seva pr¨°pia riquesa nacional¡±[21].

Aquesta mateixa percepci¨® del context pol¨ªtic ens la d¨®na Michael Hudson, professor de la Universitat de Missouri, que denuncia en un text sobre ¡°la transici¨® d¡¯Europa de la socialdemocr¨¤cia a l¡¯oligarquia financera¡±, que la mena de guerra que estem vivint t¨¦ objectius que van m¨¦s enll¨¤ de l¡¯economia, ja que amena?a dur-nos a una nova ¨¨poca d¡¯augment de la desigualtat, que es consolidar¨¤ a mesura que una oligarquia financera vagi reempla?ant els governs democr¨¤tics, i sotmeti a la poblaci¨® a una servitud per deutes. El resultat ¨¦s ¡°un cop d¡¯estat olig¨¤rquic en qu¨¨ els impostos i el control dels pressupostos estan passant a les mans d¡¯uns executius nomenats pel c¨¤rtel internacional dels banquers¡±[22].

Hi ha un aspecte preocupant en les perspectives que se¡¯ns presenten. Fins ara hem pogut veure que la privatitzaci¨® de la pol¨ªtica ha servit per destruir l¡¯estat del benestar i augmentar els guanys dels empresaris financers i industrials. Per¨° sembla que ens estem adre?ant a una nova etapa en qu¨¨ el que es privatitzar¨¤ no ser¨¤ solament la pol¨ªtica, sin¨® l¡¯estat mateix. Fins ara no ens hav¨ªem preocupat gaire pels aven?os de la privatitzaci¨® de l¡¯ensenyament o de la sanitat. Per¨° el que estem veient en les societats que marxen en la punta d¡¯aquesta evoluci¨®, i en especial als Estats Units, ¨¦s que la privatitzaci¨® dels serveis s¡¯est¨¤ convertint en un negoci important, que va passant a mans de les grans empreses financeres.

En el terreny de l¡¯educaci¨®, per exemple, els nord-americans es troben ja en la situaci¨® en qu¨¨ un nen pot anar a una escola gestionada per Pearson Educational, estudiar amb llibres publicats per Pearson Educational i sotmetre¡¯s a examens dissenyats per Pearson Educational, que t¨¦ contractes de centenars de milions per gestionar els sistemes d¡¯avaluaci¨®. Amb una considerable influ¨¨ncia pol¨ªtica, Pearson est¨¤ intentant controlar tot el sistema d¡¯ensenyament nord-americ¨¤[24]. Hi ha un altre drama relacionat amb l¡¯educci¨®, com ¨¦s el dels estudiants universitaris obligats a demanar cr¨¨dits per poder fer front al cost creixent de les matr¨ªcules, amb un deute global que arriba ja al bili¨® de d¨°lars. Incapa?os de mantenir els costos de manteniment d¡¯aquests pr¨¨stecs, molts estudiants es converteixen en uns aut¨¨ntics esclaus per deutes[25].

Altre exemple podrien ser les presons, que s¨®n avui un gran negoci privat, gestionat per companyies en qu¨¨ participen empreses com Wells Fargo, i que estan creant un mercat de treball esclau en reempla?ament dels immigrants il¡¤legals que s¨®n expulsats per les noves lleis m¨¦s restrictives. El m¨¦s greu ¨¦s que, per mantenir el negoci, les empreses exigeixen una ocupaci¨® del 90% i pressionen per tal que augmenti la criminalitzaci¨®[26].

No ¨¦s ja l¡¯estat del benestar el que est¨¤ amena?at, sin¨® l¡¯estat mateix i la societat civil en qu¨¨ es sost¨¦. Tot apunta a un futur de retorn cap a la privatitzaci¨®, com en els temps feudals, on potser no pagarem impostos, sin¨® taxes a les empreses propiet¨¤ries de tots els recursos i tots els serveis de qu¨¨ dependran les nostres vides. Aquest ¨¦s, per¨°, un tema massa important, i massa complex, com per tocar-lo aqu¨ª de passada.

La sorpresa l¡¯he tinguda en veure quin era el programa que es proposaven desenvolupar, que no tenia res a veure amb el concepte habitual de vaga. Es tractava de tot un seguit d¡¯actuacions a distints llocs del pa¨ªs, que inclo?en les activitats m¨¦s diverses. A Nova York, per exemple, abra?aven des d¡¯una desfilada d¡¯un ex¨¨rcit de mil guitarristes pel centre de la ciutat, fins a una universitat lliure en un parc, organitzada per estudiants que protesten per la pujada de les matr¨ªcules, amb la participaci¨® de professors.

El m¨¦s significatiu, per¨°, ¨¦s el que volien fer a Los Angeles, on caravanes de bicicletes i autom¨°bils marxarien del centre cap als quatre extrems de la capital, participant en actes de protesta sindical, en ¡°ocupacions llampec¡±, menjars gratis, etc., reivindicant tot un seguit d¡¯objectius: contra les expulsions de les fam¨ªlies de les seves cases, la pujada dels preus de les matr¨ªcules dels estudiants, la desigualtat dels ingressos, la manca de drets dels immigrants, la violencia de la policia, la criminalitzaci¨® dels pobres...

No tinc m¨¦s que les primeres not¨ªcies del que ha passat, que mostren que si b¨¦ el n¨²mero dels participants va ser menor del que esperaven ¨Ca Nova York va comen?ar plovent al mat¨ª-, la veritat ¨¦s que han tingut prou ¨¦xit en organitzar un acte de protesta a escala nacional, que ha mostrat una molt bona col¡¤laboraci¨® entre els treballadors dels sindicats i els membres d¡¯Occupy en llocs com Los Angeles, Nova York, Baltimores i Chicago, i que ha assenyalat el retorn del moviment als carrers[29].

?s un nou tipus d¡¯accions, que ens suggereix que pot ser una bona idea que, en un temps en que estan amena?ats tots els nostres drets, protestem conl¡¤lectivament contra els abusos que ens afecten directament i contra els que afecten a d¡¯altres, considerant-los com a propis i comuns. ?s evident que aquesta no ser¨¤ la soluci¨® als nostres problemes; per¨° si serveix per tal que es vagi formant una consci¨¨ncia col¡¤lectiva de la naturalesa i de la gravetat dels retrocessos que ens amenacen, pot ajudar-nos en el dif¨ªcil cam¨ª de comen?ar a reconstruir una societat democr¨¤tica que tingui com a objectiu central proporcionar llibertat i benestar a la major part dels que en formem part, i que ens permeti recuperar un futur m¨¦s esperan?ador.

Josep Fontana

Maig de 2012.

[7] International Labour Organization, ¡°No recovery in sight for labour markets, warns ILO¡±, 29 d¡¯abril de 2012.

?