Gombrich i l¡¯art

L¡¯editorial Elba, de la m¨¤ de Clara Pastor, persona de gust refinat i gran perspic¨¤cia ¡ªuna altra cosa ¨¦s que vengui molts exemplars dels llibres que edita, perqu¨¨ el pa¨ªs s¡¯est¨¤ tornant molt analfabet¡ª, ens fa arribar una obra que causar¨¤ del¨ªcia a tots els amants de la hist¨°ria de l¡¯art i, especialment, als amics d¡¯aquest gran historiador que va ser Ernst H. Gombrich: Lo que nos cuentan las im¨¢genes (converses amb Didier Eribon), pr¨°leg de J.F. Yvars, Barcelona, Elba, 2013.

Com saben tots els estudiosos de l¡¯est¨¨tica i de l¡¯art, Gombrich ocupa un lloc singular¨ªssim en el panorama d¡¯aquestes disciplines al segle XX. Va n¨¦ixer a Viena; va estudiar-hi amb Julius von Schlosser; va emigrar a Londres l¡¯any 1938, just a temps de salvar la vida, com Freud; va establir-s¡¯hi en condicions no precisament espl¨¨ndides; va col¡¤laborar amb els aliats durant la guerra, i, amb el temps, va prosperar en el si del fam¨®s Institut Warburg, del qual va acabar essent-ne director, fins al 1976.

¡°Gombrich va ser un estudi¨®s de la tradici¨® art¨ªstica de l¡¯Europa occidental¡±

Costa una mica situar Gombrich dins el panorama de la hist¨°ria de l¡¯art i de la teoria est¨¨tica del seu temps, perqu¨¨, aix¨ª com els seus col¡¤legues Panofsky o Saxl ¡ªel segon m¨¦s amic seu que el primer, amb qui Gombrich va mantenir sempre una dist¨¤ncia prudencial a causa de les seves simpaties pel r¨¨gim de Hitler¡ª van decantar-se sense ambig¨¹itat pel formalisme iconol¨°gic, el nostre autor d¡¯avui, essent no menys formalista que els icon¨°legs, va basar el seu m¨¨tode en una q¨¹esti¨® elemental, per¨° pr¨°pia de les visions de conjunt d¡¯un historiador global: qu¨¨ significa aquest quadre? Quines refer¨¨ncies cultes, si pot provar-se¡¯n la relaci¨® amb el quadre, ens ajuden a entendre¡¯l? Quins elements d¡¯ordre social ofereixen llum al quadre que contemplem o que estudiem? En aquest sentit, Gombrich hauria pogut bastir una teoria de l¡¯art no gaire diferent de la que, anys despr¨¦s, Carl E. Schorske va postular al seu llibre Vienna Fin-de-Si¨¨cle: una cultura es defineix per la suma d¡¯elements d¡¯¨¤mbits molt diversos, i pot establir-se una interrelaci¨® entre tots ells: pol¨ªtica, religi¨®, arts pl¨¤stiques i decoratives (aquestes molt apreciades per Gombrich), q¨¹estions socials, costums quotidians, etc¨¨tera. Per¨° Gombrich va rebutjar sempre all¨° que fonamenta aquesta mena de ¡°teories de conjunt¡±, val a dir el Zeitgeist, o ¡°esperit d¡¯una ¨¨poca¡±, i tamb¨¦ el Volksgeist, o ¡°esperit d¡¯un poble¡±. Per entendre¡¯ns: mai no va creure que l¡¯art g¨°tic correspongu¨¦s a un moment en qu¨¨ l¡¯espiritualitat ¡°s¡¯eleva¡± (diguem-ho vulgarment), sin¨® que li va semblar que corresponia a la mera complicaci¨® i superaci¨® d¡¯una forma d¡¯art anterior, el rom¨¤nic, el qual, des del punt de vista tant arquitect¨°nic com pict¨°ric, va arribar un moment que no podia donar res m¨¦s de si. En aquest sentit, el Zeitgeist seria, tot sovint, una elaboraci¨® fict¨ªcia, perqu¨¨ les formes art¨ªstiques poden haver nascut, perfectament, per la mera superaci¨® o transgressi¨® de formes precedents: la cosa resulta d¡¯una enorme claredat quan s¡¯analitza l¡¯evoluci¨® de l¡¯art dels ¨²ltims cent vint anys, entre l¡¯impressionisme i, posem per cas, l¡¯obra de Jackson Pollack, que ell mateix va saber situar al lloc que calia.

L¡¯exemple m¨¦s clar d¡¯aquest m¨¨tode el trobem al llibre La hist¨°ria de l¡¯art, llibre did¨¤ctic i impregnat del common sense que els anglesos van regalar al nostre autor, i llibre en el qual el lector buscar¨¤ endebades una definici¨® del que va ser ¡ªl¡¯ess¨¨ncia plat¨°nica, diguem-ne, cosa en la qual l¡¯autor no creia en absolut, com no creia en la teoria est¨¨tica de Hegel¡ª ¡°el Renaixement¡±, ¡°el Barroc¡± o ¡°el Romanticisme¡±. Ell, a l¡¯estil de la fenomenologia, preferia anar sempre zur Sache sebst, ¡°a la cosa mateixa¡±, i deixar que l¡¯obra parl¨¦s per si sola, convocant, si calia, tot all¨° que fos leg¨ªtim de convocar per explicar-ne la g¨¨nesi o el sentit.

El pr¨°leg de J. F. Yvars del llibre que aconsellem avui ¨¦s molt bo; les preguntes de Didier Eribon ¡ªcom ja havia demostrat en altres llibres d¡¯entrevistes, com el que va dedicar a L¨¦vi-Strauss¡ª s¨®n intel¡¤ligents i sempre adequades; les respostes de Gombrich constitueixen una veritable autobiografia; i la vindicaci¨®, per part de l¡¯autor, de la tradici¨® culta d¡¯Occident resulta clara.

La pen¨²ltima pregunta del llibre fa: ¡°Quins valors defensa, vost¨¨?¡± Respon l¡¯autor: ¡°Em sembla que puc dir-ho d¡¯una manera molt senzilla: la civilitzaci¨® tradicional de l¡¯Europa d¡¯occident¡±.