Igualtat en drets i deures

Una nova fal¡¤l¨¤cia argumental recorre les plomes que es dediquen a bescantar les pol¨ªtiques de foment del catal¨¤ sota la f¨®rmula d¡¯alguna mena de totalitarisme. Cap novetat, segons com, per¨° la manera com es capgiren principis elementals per fer creure que el castell¨¤ ¨¦s perseguit, o que els castellanoparlants estan discriminats i s¨®n ciutadans de segona, mostra la fonamentaci¨® d¡¯uns discursos que no tenen altra ambici¨® que impugnar l¡¯equilibri de drets ling¨¹¨ªstics atorgat per la Constituci¨® i l¡¯Estatut. Ara, entre aquelles plo...

Una nova fal¡¤l¨¤cia argumental recorre les plomes que es dediquen a bescantar les pol¨ªtiques de foment del catal¨¤ sota la f¨®rmula d¡¯alguna mena de totalitarisme. Cap novetat, segons com, per¨° la manera com es capgiren principis elementals per fer creure que el castell¨¤ ¨¦s perseguit, o que els castellanoparlants estan discriminats i s¨®n ciutadans de segona, mostra la fonamentaci¨® d¡¯uns discursos que no tenen altra ambici¨® que impugnar l¡¯equilibri de drets ling¨¹¨ªstics atorgat per la Constituci¨® i l¡¯Estatut. Ara, entre aquelles plomes que ?deia, circula la tesi que els catalanoparlants som uns privilegiats perqu¨¨ tenim m¨¦s drets ling¨¹¨ªstics.

La Constituci¨® espanyola, a l¡¯article tercer, en ess¨¨ncia garanteix dos drets ling¨¹¨ªstics elementals ¡ªel dret de con¨¨ixer i el dret d¡¯usar una llengua¡ª i ho fa per a dues lleng¨¹es: d¡¯una banda per al castell¨¤ (article 3.1) i de l¡¯altra per a qualsevol altra llengua segons el que dictaminin els Estatuts d¡¯autonomia (article 3.2). Aquests dos preceptes s¨®n el que fa que, a Catalunya, el castell¨¤ i el catal¨¤ estiguin equiparats en drets, i el fet que apareguin tan d¡¯hora en el principal text normatiu els dona una c¨¤rrega simb¨°lica important: s¨®n els primers drets que apareixen a la Constituci¨® (abans que els drets de vot, de vaga, a la propietat, abans que tots) i determinen una condici¨® inherent a la ciutadania espanyola.

Que aquests dos drets estiguin reconeguts per a dues lleng¨¹es no significa que aquell que les coneix i les fa servir totes dues tingui m¨¦s drets que alg¨² que no. ?s aqu¨ª on entra en joc la fal¡¤l¨¤cia: el fet que alg¨² biling¨¹e es pugui relacionar amb l¡¯administraci¨® amb dues lleng¨¹es trencaria el principi d¡¯igualtat entre espanyols (la majoria s¨®n monoling¨¹es), la qual cosa atemptaria contra drets fonamentals, com ara la mobilitat o, com veurem, l¡¯acc¨¦s a la funci¨® p¨²blica. Per descomptat ¨¦s un argument que no s¡¯aguanta per enlloc, per¨° est¨¤ fent fortuna entre persones aparentment lletrades. El dret a la propietat, per exemple, no es multiplica en els grans tenidors de pisos, de fet ¨¦s el mateix dret d¡¯aquell que nom¨¦s t¨¦ un pis i fins i tot de qui no en t¨¦ cap. An¨¤logament, l¡¯exercici dels drets ling¨¹¨ªstics en dues lleng¨¹es no equival a atorgar m¨¦s drets a aquells que les fan anar les dues, sin¨® a garantir que tens els mateixos drets que alg¨² altre independentment de la llengua emprada.

L¡¯apel¡¤laci¨® al principi d¡¯igualtat, per descomptat, ¨¦s una crida a la retallada de drets ling¨¹¨ªstics sota el patr¨® de la llengua comuna, la qual, recordem-ho, sempre lluu l¡¯etiqueta de ser la llengua de la conviv¨¨ncia. Per¨° cal recordar que de drets ling¨¹¨ªstics n¡¯hi ha dos, el de l¡¯¨²s i el del coneixement, i que ning¨² est¨¤ exempt de l¡¯exercici del segon tret que realment vulgui estar-hi. Fins i tot acceptant la fal¡¤l¨¤cia que els catalanoparlants tenim m¨¦s drets ling¨¹¨ªstics, res no impedeix al nostre monoling¨¹e l¡¯acc¨¦s a la llengua catalana (b¨¦, res no li ho impedeix f¨ªsicament, s¡¯ent¨¦n; ideol¨°gicament ¨¦s tota una altra cosa), i en cap cas no s¡¯explica que a partir del no exercici d¡¯aquest dret constitucional per part d¡¯uns es q¨¹estioni el dret d¡¯¨²s del catal¨¤ per part d¡¯altres. El principi d¡¯igualtat no ens hauria d¡¯anivellar sota el mantell de la llengua comuna, sin¨® sota el dret constitucional que tenim de ser biling¨¹es.

Per descomptat, aquesta presumpta atribuci¨® de privilegi al biling¨¹isme no ¨¦s sin¨® una maniobra d¡¯amn¨¨sia de l¡¯aut¨¨ntic privilegi que ens afecta des de la mateixa Constituci¨®. I ¨¦s que, malgrat tenir els mateixos drets pel que fa a l¡¯¨²s de les dues lleng¨¹es, no hi tenim els mateixos deures. Tenim el deure de saber castell¨¤, per¨° no pas de saber catal¨¤. I aix¨° ¨¦s tota una bicoca, perqu¨¨ davant d¡¯alg¨² que no parli catal¨¤ el primer que trontollar¨¤ ser¨¤ el nostre dret d¡¯¨²s de la llengua: ja pot ser davant d¡¯un jutge, d¡¯un metge o d¡¯un cambrer, en aix¨° no hi ha distincions de cap mena. Per aix¨° els resulta tan ofensiu que per a l¡¯acc¨¦s a la funci¨® p¨²blica, a Catalunya, es demani un determinat nivell de llengua, perqu¨¨ s¡¯ent¨¦n que el dret individual de qualsevol a presentar-se a unes oposicions arreu d¡¯Espanya passa per davant de la llengua de l¡¯administrat i dels drets que hi tingui, i per descomptat passa per davant de qualsevol noci¨® de deure relacionada amb el servei p¨²blic.

Principi d¡¯igualtat? Oi tant, en drets i deures.