Comptar els infants

La premissa de la pel¡¤l¨ªcula Nowhere ¨¦s que en un futur de sequera i escassetat les autoritats espanyoles assassinen nadons, infants i embarassades: una mena de Handmaid¡¯s Tale a la inversa. Tot aix¨° s¡¯ho ventilen en dos minuts al principi i ¨¦s del tot irrellevant. La tensi¨® de la pel¡¤l¨ªcula es troba en les desventures d¡¯una fugitiva, embarassada de nou mesos, que acaba sola en un contenidor d¡¯alumini enmig de l¡¯oce¨¤. La situaci¨® ¨¦s gestionable fins que es produeix el que nom¨¦s puc definir com una e...

La premissa de la pel¡¤l¨ªcula Nowhere ¨¦s que en un futur de sequera i escassetat les autoritats espanyoles assassinen nadons, infants i embarassades: una mena de Handmaid¡¯s Tale a la inversa. Tot aix¨° s¡¯ho ventilen en dos minuts al principi i ¨¦s del tot irrellevant. La tensi¨® de la pel¡¤l¨ªcula es troba en les desventures d¡¯una fugitiva, embarassada de nou mesos, que acaba sola en un contenidor d¡¯alumini enmig de l¡¯oce¨¤. La situaci¨® ¨¦s gestionable fins que es produeix el que nom¨¦s puc definir com una escena de porno obst¨¨tric. Des d¡¯aleshores, acompanya la fugitiva un nad¨®.

L¡¯aparici¨® de la criatura va complicar molt la meva relaci¨® amb la pel¡¤l¨ªcula. Fins a aquell moment l¡¯havia mirat amb ironia, criticant les l¨ªnies de di¨¤leg i burlant-me dels moments melodram¨¤tics. Per¨° no ho podia negar: la sort del nad¨® m¡¯havia segrestat emocionalment. Em vaig trobar, cada vegada que apareixia la dona sola, cridant a la pantalla ¡°ON HA DEIXAT EL NAD??¡±. Per salvar la dignitat, vaig treure el m¨°bil i em vaig refugiar a Twitter. En lloc de distracci¨® banal, a Twitter hi vaig trobar cad¨¤vers ultratjats d¡¯infants i adults israelians i v¨ªdeos de Netanyahu declarant l¡¯estat de guerra. Era el vespre del 7 d¡¯octubre i prevalien el caos i el desconcert. Potser ja havien comen?at els bombardejos sobre Gaza. El malestar indu?t per l¡¯efectiva porqueria audiovisual de Netflix va derivar en una sensaci¨® sufocant d¡¯irrealitat.

Tots dos b¨¤ndols han perdut menors de manera traum¨¤tica i violenta. Tres setmanes despr¨¦s del 7 d¡¯octubre, circularia un informe de Save the Children segons el qual han mort tants infants a Gaza en 21 dies de bombardejos israelians com en totes les zones de conflicte del m¨®n des de 2019. Tamb¨¦ es viralitzaria la p¨¤gina Countingthekids.org, un comptador de v¨ªctimes infantils del conflicte, on cada mort ¨¦s representada per un nad¨® amb els colors d¡¯Israel o Palestina. La p¨¤gina convida a un scroll llarg i angoixant on predominen el verd-blanc-vermell-negre.

Fa vint-i-sis dies que va comen?ar la guerra. Al meu mur apareixen di¨¤riament v¨ªdeos de nadons palestins ferits, tremolant pel xoc; nadons r¨ªgids pel rigor mortis. No serveix de res que els esquivi per educar l¡¯algoritme. Com els guionistes de Netflix, sap que res desperta reaccions tan extremes i emotives com el patiment d¡¯un infant en un conflicte d¡¯adults. Conviure amb els v¨ªdeos requereix un nivell perill¨®s de dissociaci¨® que cada cop costa m¨¦s assolir. Alg¨² va tuitejar que hem de seguir mirant-los per responsabilitat ¨¨tica; per¨° sospito que congratular-nos per ser capa?os d¡¯empatitzar amb el patiment ali¨¨ ¨¦s nom¨¦s una forma de narcissisme. Per relativitzar, un amic em recorda que a totes les guerres moren infants. Em pregunta on ¨¦rem els occidentals sensibles durant les matances de civils al Iemen o Mosul o Som¨¤lia. Ell llegeix la guerra desde la geopol¨ªtica i la l¨°gica militar, amb el cap fred, i em recorda que si moren tants menors a Gaza ¨¦s perqu¨¨ la seva taxa de natalitat ¨¦s inconcebiblement alta, la d¡¯una comunitat assetjada que es perpetua constantment i contra tota esperan?a.