Nom¨¦s a la ciutat

Per reflexionar amb originalitat sobre algun dels grans temes de la societat contempor¨¤nia nom¨¦s cal posar la mirada sobre la figura adequada, aquella que en les altres pel¡¤l¨ªcules apareix fora de camp o de manera col¡¤lateral, per¨° que, convertida per una vegada en centre de la tempesta, pot donar un extraordinari joc dram¨¤tic.

Just el que ha fet el productor Uberto Pasolini en el seu segon treball com a director i guionista: Nunca es demasiado tarde, pel¡¤l¨ªcula sobre la solitud que s'endinsa en el grisenc treball d'un funcionari de l'Ajuntament de Londres encarregat d'intentar trobar familiars o amics entre els objectes personals dels morts de les grans ciutats que surten de la invisibilitat quan l'olor del seu cad¨¤ver inunda el passad¨ªs ve?nal en el qual, com a molt, nom¨¦s van trobar en vida un hola i un ad¨¦u.

Els primers minuts ja imposen la seva pot¨¨ncia: rigor en la posada en escena, en la cad¨¨ncia de la informaci¨®, sense text, amb tot just uns acords musicals i unes magn¨ªfiques el¡¤lipsis, amb un to que passa de la inquietud a la gr¨¤cia i d'aqu¨ª a la pietat, pr¨¨via estaci¨® en la com¨¨dia negra.

Cal veure com de miserable ¨¦s la vida i el riure que de vegades produeix. Pasolini, amb un gran Eddie Marsan com a c¨°mplice, ha aplicat en la seva pel¡¤l¨ªcula els m¨¨todes del seu personatge: amor, passi¨® i treball conscienci¨®s. Fins a conformar un retrat prec¨ªs de l'angoixa contempor¨¤nia i de l'individualisme ciutad¨¤, rematat amb una seq¨¹¨¨ncia final perfecta en l'equilibri, el to i l'altura emocional.