De placebos i pedrotes

Hi ha aquests dies a Barcelona dues exposicions que s¨®n delictivament exc¨¨ntriques, infames. La primera, al MNAC, t¨¦ com a objectiu la revisi¨® de les arts a Catalunya durant el per¨ªode 1950-1977, un cam¨ª, sens dubte, llarg i pen¨®s, encara que en la mostra nom¨¦s ens desplacem de la cuina al dormitori, rere les cortines del qual treu el cap un torrent que en lloc d¡¯arrossegar-nos, s¡¯adorm. La segona, al Macba, teatralitza la Barcelona en blanc i negre de Xavier Miserachs, poblada de personatges an¨°nims que semblen transitar o arraulir-se a la ciutat com animals nus.

Arts a Catalunya 1950-1977 ¨¦s, diguem-ho de pressa, un impuls vent¨®s al no-res, l¡¯imperfet acabat del ja vist que no aprecia el m¨¦s enll¨¤. Els amables pedagogs d¡¯aquesta afanyosa m¨¦lange d¡¯obres, Valent¨ªn Roma, Juan Jos¨¦ Lahuerta i Pepe Serra, combaten les veritats de la Hist¨°ria ¡ªoficial¡ª amb una radical ter¨¤pia homeop¨¤tica, sostraient-la de qualsevol impediment. La visita ¨¦s recomanable nom¨¦s per comprovar el fiasco: estem en un espai fora del temps ¡ªi, per tant, de la vida¡ª, pervertit, sobrecarregat, on les pr¨¤ctiques art¨ªstiques que s¡¯han desenvolupat a Catalunya durant tres d¨¨cades ¡ªCobalto49, Dau al Set, l¡¯informalisme, el conceptual, i fins Barcel¨® (!)¡ª es despleguen de manera plana com si estigu¨¦ssim ¡ªdisculpin el s¨ªmil¡ª en un m¨ªting de Pedro S¨¢nchez.

Per¨° hi ha alguna cosa m¨¦s, i ¨¦s que res se¡¯ns explica sobre el pensament m¨¦s cr¨ªtic i extraoficial ¡ªsi d¡¯aix¨° es tractava¡ª d¡¯artistes, col¡¤lectius i altres realitats tamb¨¦ actives que van ser la base del que despr¨¦s cobraria forma a Dau al Set, ?lgol i Ariel, com Els Joves de Poblenou i els de Gr¨¤cia, el BETEPOCS (alumnes d¡¯Arts i Oficis molts dels quals van optar per deixar les seves obres a mig fer), la import¨¤ncia del Sal¨® d¡¯Octubre o del Grup Lais. En resum, una mostra placebo que oculta o menysprea el crit de disconformitat de tants creadors l¡¯obra dels quals no es va poder desenvolupar per¨° que sens dubte van crear les bases de la realitat en qu¨¨ vivim. Com explica en el seu blog Arnau Puig (http://comanegra.com/blogs/arnaupuig/), membre de Dau al Set, espectador i fil¨°sof comprom¨¨s amb aquelles lluites culturals, ¡°ells estaven tamb¨¦ en la Hist¨°ria, eren la base de la pir¨¤mide, encara que despr¨¦s l¡¯¨²nica cosa que admirem ¨¦s la c¨²spide. Lamentablement aquesta exposici¨® demostra com n¡¯¨¦s d¡¯urgent i necessari refer-ho tot¡±.

Llegim al ¡°prospecte¡± que ¡°la mostra ¨¦s complementa amb la nova presentaci¨® d¡¯art modern de la Col¡¤lecci¨® del Museu Nacional a la qual prolonga cronol¨°gicament, de tal manera que prefigura una possible exposici¨® permanent desplegada fins al final de la d¨¨cada dels setanta, per¨° tot assenyalant, tamb¨¦, visions monogr¨¤fiques futures, aix¨ª com els fons documentals del museu¡±. Voil¨¤ la coartada! Perqu¨¨ l¡¯assumpte ¨¦s fratricida. I ¨¦s que aqu¨ª el que ¨¦s veritablement important s¨®n les estrat¨¨gies institucionals i no la Hist¨°ria en si. El MNAC vol guanyar-li la partida al Macba en termes historiogr¨¤fics i arxiv¨ªstics. De moment, els temps s¡¯estan complint, despr¨¦s de la dimissi¨® del director del Museu d¡¯Art Contemporani, Bartomeu Mar¨ª, i la seva substituci¨® per Ferran Barenblit, el perfil al qual est¨¤ m¨¦s pr¨°xim al del director d¡¯una kunsthalle.

¡®Arts a Catalunya

Prova d¡¯aquest gir ¨¦s la mostra fotogr¨¤fica sobre el treball de Xavier Miserachs, un sufl¨¦ que nom¨¦s serveix per pervertir encara m¨¦s el joc del ¡°facin caixa¡± dels museus. Les imatges del llibre Barcelona Blanc i negre, desplegades gegantinament a les sales de la planta baixa del Macba, tenen a veure m¨¦s amb un viatge despr¨¦s de prendre¡¯s un tripi que amb la fantasia amb la qual el seu autor va aconseguir dotar-les.

En el m¨®n de l¡¯art hauria d¡¯existir un purgatori on expulsar comissaris tan temeraris. Horacio Fern¨¢ndez, vinculat a l¡¯empresa editora i de gesti¨® cultural La F¨¤brica ¡ªi, per tant, a l¡¯anterior equip municipal amb seu a la Virreina¡ª, ¨¦s el responsable d¡¯una pedrota com aquesta.

A veure si ens n¡¯assabentem.

?