La caiguda de Mas

Finalment el president en funcions de la Generalitat, Artur Mas, va assumir l'imperatiu de la realitat i va presentar en l'¨²ltim minut h¨¤bil la seva ren¨²ncia a intentar una nova investidura.

El reconeixement que no podia revalidar el c¨¤rrec i s'abocava a les terceres eleccions ¨¦s positiu; sempre ho ¨¦s l'aband¨® de les fantasies pol¨ªtiques. Tamb¨¦ perqu¨¨ demostra el seu frac¨¤s en la gesti¨® del Govern catal¨¤ i de l'anomenat proc¨¦s, que va comen?ar com una reivindicaci¨® econ¨°mica i politicojur¨ªdica autonomista, i que ell, deixant-se arrossegar de manera irresponsable per les veus m¨¦s exaltades, va dirigir cap a un secessionisme velo? i il¡¤legal, sense cap futur.

En aquest sentit, la caiguda de Mas hauria d'augurar un replantejament o una reconducci¨® de les estrat¨¨gies independentistes cap a ¨¤mbits m¨¦s constructius. Per¨° dif¨ªcilment ser¨¤ aix¨ª, perqu¨¨ el seu preu exclou qualsevol altre reconeixement d'errors que no siguin els de l'antisistema CUP, que aconsegueix en part el seu objectiu de fer caure Mas per¨° a canvi de desnaturalitzar el sentit i l'objecte del vot dels seus electors.

Mas sembla que marxi per la porta gran. No ¨¦s aix¨ª, per¨° pont de plata; per a la seva sortida, per¨° no per a la llarga llista de mitges veritats, afirmacions equ¨ªvoques i semifalsedats amb qu¨¨ va amanir el seu anunci. Mas va dir que marxava per pr¨°pia voluntat, minimitzant la ra¨® principal: la veritable causa va ser la revolta ¡ªper¨° de manera discreta i respectuosa¡ª de la direcci¨® convergent, que veia el seu futur estavellar-se contra la seva tossudesa. I que travessava tota l'alian?a de Junts pel S¨ª, fins al punt que la frase amb qu¨¨ va explicar el seu moviment ¡ª¡°posar-se a un costat¡±¡ª era exactament la mateixa utilitzada en p¨²blic hores abans per dirigents d'Esquerra (partit de Junts pel S¨ª) com Joan Tard¨¤.

Mas tamb¨¦ es va autoatribuir el nomenament del seu successor, el molt radical alcalde de Girona, que en realitat va ser llan?at per les organitzacions sobiranistes. Temps hi haur¨¤ de con¨¨ixer i analitzar el paper de Carles Puigdemont ¡ªel m¨¦s desconegut de tots els presidents de la Generalitat contempor¨¤nia¡ª, encara que d'entrada ¨¦s un interrogant el seu marge real de maniobra.

Mas se'n va ¡ªtrista sortida¡ª per¨° es queda: en el partit, en la vida pol¨ªtica, en el gabinet d'expresident. I probablement com a gran ambaixador internacional volant del separatisme catal¨¤, com va insinuar en angl¨¨s en la roda de premsa de la seva ren¨²ncia. Per¨° aix¨° s¨ª, va assegurar no demanar, ni anhelar, cap c¨¤rrec.

?ltim element, per¨° tan clau com el primer: encara que la CUP pagui peces en garantia de la seva promesa d'assegurar l'estabilitat parlament¨¤ria, nom¨¦s els ingenus oblidaran que la seva direcci¨® va decidir avui fa una setmana vetar el candidat oficial convergent, el contrari que ahir. Per aquesta falta de serietat i de coher¨¨ncia, la pol¨ªtica catalana corre riscos d'augmentar la radicalitzaci¨® i la volatilitat. Tant de bo no sigui aix¨ª.