Barcelona: dem¨¤ ser¨¤ tard

Barcelona ¨¦s una ciutat acabada? Cal acabar d'omplir alguns buits, com Sant Andreu-Sagrera, la Zona Franca, Collserola i alguna cosa m¨¦s? La ciutat ha de cr¨¦ixer sobre la ciutat, per¨° sense densificar m¨¦s la ciutat? ?s l'hora de concentrar-se en la qualitat de vida dels habitants?

Aquestes preguntes sembla que tenen respostes f¨¤cils i probablement compartides per la gran majoria de la ciutadania. I aquesta crec que ¨¦s l'orientaci¨® del govern de la ciutat. ?s una opci¨® que gaireb¨¦ pot garantir una reelecci¨® d'¨¨xit. Una pol¨ªtica urbana ambiciosa requereix com a m¨ªnim dos o tres mandats. Les ciutats no poden entotsolar-se, ja que a mitj¨¤ termini decauen, esdevenen elitistes i viuen en un cercle vici¨®s. Una Barcelona que opti nom¨¦s per la qualitat de vida dels seus habitants acabaria sent un balneari per a acomodats i turistes de pa sucat amb oli. La ciutat viu i progressa per les seves contradiccions.

La ciutat no est¨¤ acabada. Vivim en una ciutat metropolitana, ciutat de ciutats. Per¨° sense govern conjunt ni projectes compartits, sense un sistema de centralitats que redueixi els desequilibris, sense pol¨ªtiques p¨²bliques potents que contrarestin les din¨¤miques excloents. Els dos grans desafiaments a qu¨¨ ens enfrontem s¨®n les desigualtats socials, o sigui les injust¨ªcies espacials, i la insostenibilitat a causa dels usos malgastadors del s¨°l, de l'aigua, de l'energia, de l'aire, de les infraestructures i de les arquitectures, de la contaminaci¨® i de l'escalfament del planeta, i de la mobilitat.

Les pol¨ªtiques urbanes van contribuir a reduir les desigualtats en els anys 80 i 90, per¨° en els ¨²ltims 20 anys les desigualtats s'han accentuat especialment entre la ciutat central i la perif¨¨ria. Les m¨²ltiples alarmes respecte a la sostenibilitat han servit de molt poc malgrat la sensibilitat creixent i els coneixements de la ciutadania i dels experts. Les grans multinacionals i els governs dels Estats participen d'aquesta absurda carrera cap al precipici. I les ciutats, en un marc globalitzat financer i comercial, han caigut en una trampa absurda com ¨¦s la "competitivitat" del territori.

Tanmateix, les ciutats poden contrarestar aquestes din¨¤miques, sempre que el seu ¨¤mbit territorial sigui pertinent. Barcelona ¨¦s el centre d'una ciutat plurimunicipal on es gestionen les pol¨ªtiques p¨²bliques que condicionen la sostenibilitat del territori i on es manifesten les desigualtats i les exclusions.

Ja fa m¨¦s de 60 anys que es va definir l'¨¤mbit metropolit¨¤ per a la planificaci¨® i uns anys m¨¦s tard, el 1960, es va crear un ens de gesti¨® d'¡°urbanisme i serveis comuns¡±. En el marc politicojur¨ªdic del franquisme no era possible crear una civilitat metropolitana. La democr¨¤cia va generar un esperit municipalista arrelat no nom¨¦s en la instituci¨® local, sin¨® tamb¨¦ en el teixit associatiu i en la cultura ciutadana. Els resultats van ser gaireb¨¦ sempre positius. Els electes van fer obres i van desenvolupar serveis i van millorar la qualitat de vida dels seus municipis. Per¨° l'¨¤mbit territorial no era ni ¨¦s l'adequat per respondre als reptes de les ciutats. Catalunya s'ha de basar en un centenar d'ens supramunicipals com ja va vaticinar Pau Vila i les ciutats metropolitanes, com Barcelona, el Camp de Tarragona i Girona-Empord¨¤.

La Barcelona metropolitana es pot organitzar sobre la base dels 10 districtes i els municipis de l'entorn metropolit¨¤. El govern i el consell metropolitans haurien de ser directament electes, amb compet¨¨ncies de planificaci¨® i gesti¨® estrictes. Una cosa similar al Greater London Council. L'actual govern de la ciutat comtal no es pot conformar amb l'argument que la ciutat est¨¤ ¡°acabada¡± i que les resist¨¨ncies locals s¨®n limitades. Barcelona s'ha de plantejar els dos grans reptes: la desigualtat i la sostenibilitat. No ¨¦s admissible que les desigualtats tinguin un reflex d'injust¨ªcia espacial i d'impot¨¨ncia davant de la insostenibilitat actual.

Jordi Borja ¨¦s urbanista.