Al final les urnes decideixen

El dret a decidir ¨¦s una de les consignes m¨¦s reeixides de la recent hist¨°ria pol¨ªtica espanyola. Forma part de la idea m¨¦s elemental sobre la llibertat que puguem decidir, personalment o col¡¤lectivament, en tots els ¨¤mbits de les nostres vides. Qui pot oposar-s¡¯hi?

El dret a decidir pot ser un eufemisme, una nova versi¨® del dret d¡¯autodeterminaci¨®, reconegut fins ara per als pobles colonitzats, per¨° que no inclou aquelles parts de pa?sos democr¨¤tics i regits per estats de dret que pretenen separar-se i convertir-se en un subjecte internacional diferenciat.

Aquest dret a decidir ha arribat en el cas catal¨¤ a un atzucac. Els partidaris de la independ¨¨ncia que el reclamen no tenen una majoria suficient i alhora hi ha una majoria parlament¨¤ria a Espanya que el rebutja taxativament. El di¨¤leg es revela impossible: l¡¯independentisme catal¨¤ nom¨¦s vol dialogar i pactar sobre com exercir-lo i el gruix de les forces parlament¨¤ries espanyoles pot dialogar i pactar sobre moltes coses per¨° en absolut sobre el dret a decidir.

Per sortir de l¡¯emb¨²s, potser convindria que el dret a decidir ampli¨¦s el seu significat. Pot servir la sent¨¨ncia del Tribunal Constitucional que anul¡¤lava la Declaraci¨® de Sobirania del Parlament, i l¡¯identifica amb el principi democr¨¤tic, un ¡°valor superior del nostre ordenament¡± que ¡°reclama la identitat m¨¦s gran possible entre governants i governats¡± i ¡°imposa que la formaci¨® de la voluntat s¡¯articuli a trav¨¦s d¡¯un procediment en el qual opera el principi majoritari¡±.

El punt de partida ¨¦s conegut: una sent¨¨ncia precisament del TC que va anul¡¤lar un estatut, el de Catalunya, aprovat per tres cambres parlament¨¤ries ¨CParlament catal¨¤, Congr¨¦s i Senat espanyols¨C i ratificat per la ciutadania de Catalunya en refer¨¨ndum. Seguint la l¨°gica del TC, el cam¨ª per resoldre l¡¯emb¨²s porta al fet que les tres cambres, m¨¦s la ciutadania catalana, i fins i tot la ciutadania espanyola, aprovin un nou bloc constitucional per a Catalunya que restauri el consens ara trencat entre govern i governats.

Hi ha algunes f¨®rmules a m¨¤ per a tal operaci¨®. No serveix la que reclama l¡¯independentisme, at¨¨s que no superaria les proves parlament¨¤ries i referend¨¤ries. N¡¯hi ha una altra, una reforma constitucional, que podria passar-les si aconsegueix trobar l¡¯equilibri entre estabilitat i canvi capa? de conv¨¨ncer tothom. N¡¯hi ha una m¨¦s, que pot completar i millorar l¡¯anterior, que ¨¦s la proposta de Miguel Herrero de Mi?¨®n d¡¯afegir una disposici¨® addicional a la Constituci¨® en la qual es reconegui la singularitat catalana dins d¡¯Espanya.

De moment, les dues parts no estan per la feina. Ni tan sols hi ha acord a asseure¡¯s en una comissi¨® del Congr¨¦s per discutir obertament aquestes i altres propostes. El nou punt de partida ha de ser aquest di¨¤leg obert. El d¡¯arribada, les urnes, on han de trobar-se tots els ciutadans en un nou consens. Si es fa b¨¦, aix¨° ser¨¤ el dret a decidir.