Un ministre a Pedralbes

Permetin-me que els convidi a endinsar-se mig segle pel t¨²nel del temps, fins a la Barcelona del tardofranquisme, per rememorar un personatge llavors molt conegut i avui segurament oblidat: Eduard Tarragona i Corbella. Jove combatent al b¨¤ndol revoltat durant la Guerra Civil, advocat i, a l¡¯escalfor del ¡°desenvolupament¡±, empresari d¡¯¨¨xit en el sector del moble, cunyat del futur alcalde Joaquim Viola, Tarragona era un home ben acomodat a la dictadura. Per¨°, quan va decidir saltar al terreny pol¨ªtic, ho va fer adoptant, dins dels l¨ªmits del r¨¨gim, un discurs d¡¯accents populistes, una imatge de d¨ªscol, de tipus sense p¨¨ls a la llengua (¡°al pa, pa i al vi, vi¡±, va ser el seu lema m¨¦s popular), de defensor de la majoria silenciosa (s¡¯autodefinia com ¡°la veu dels sense veu¡±).

Escollit procurador a Corts en els comicis al ¡°ter? familiar¡± del 1967 amb centenars de milers de vots ¨Cel m¨¦s semblant a unes eleccions per sufragi universal que el franquisme podia tolerar¨C, va dimitir dos anys despr¨¦s ¡°perqu¨¨ no podia fer res¡±; per¨°, abans, el seu havia estat un dels dinou no a la designaci¨® del pr¨ªncep Joan Carles com a successor de Franco ¡°a t¨ªtol de rei¡±. Va tornar a presentar-se i a guanyar un esc¨® el 1971 (quan va publicar el Libro negro de un procurador familiar) i el va mantenir fins a l¡¯harakiri de les Corts franquistes el 1976, simultaniejant-lo amb una regidoria de Barcelona entre el 1973 i el 1979. La seva tornada a la carrera de San Jer¨®nimo com a diputat per Alianza Popular (1982-86) ja va ser l¡¯ep¨ªleg gris d¡¯una popularitat marcida.

Abans, quan la figura p¨²blica d¡¯Eduard Tarragona estava en el seu zenit, l¡¯actiu procurador havia arribat a demanar per a Catalunya ¡°el reconeixement expr¨¦s de la seva personalitat hist¨°rica¡±; demanda que va concretar en una f¨®rmula d¡¯indubtable plasticitat: la q¨¹esti¨® catalana es resoldria si el r¨¨gim instal¡¤l¨¦s ¡°un ministre a Pedralbes¡±.

At¨¨s que Tarragona mai va desenvolupar l¡¯esl¨°gan, ignorem si havia de tractar-se d¡¯un ministre-estaquirot, catal¨¤ per¨° sense atribucions (com el bon jan de Pere Gual Villalb¨ª en els anys previs), d¡¯un ministre qualsevol per¨° domiciliat a la Diagonal o d¡¯un ministre per a Catalunya, amb aires de virrei. No cal aclarir que, ni al Pardo ni a Castellana 3, li van fer gens de cas.

No obstant aix¨°, aquella vella idea sembla haver reviscut aquesta tardor, en el marc de l¡¯operaci¨® di¨¤leg afavorida pel reinvestit Govern de Mariano Rajoy. Ho dic perqu¨¨, despr¨¦s de setmanes de ret¨°rica i gesticulaci¨® dialoguistes, l¡¯¨²nic moviment concret de l¡¯Executiu central ha estat instal¡¤lar a la seva vicepresidenta, Soraya S¨¢enz de Santamar¨ªa, un despatx a Barcelona. No al Palau Reial de Pedralbes ¨Cque avui, en mans de l¡¯Ajuntament i la Generalitat, ¨¦s territori comanxe¨C sin¨® al Palau Montaner, seu de la Delegaci¨® del Govern a Catalunya i antany, h¨¦las, de la Prefectura Provincial del Movimiento de Barcelona. Per¨° segur que ja est¨¤ desinfectat...

I quin ¨²s pol¨ªtic ha fet fins ara Soraya del seu flamant espai de treball barcelon¨ª? Doncs l¡¯ha emprat per conversar amb els l¨ªders del PSC, Miquel Iceta, i de Ciutadans, In¨¦s Arrimadas, at¨¨s que reunir-se amb el PPC seria tant com fer-ho amb si mateixa, i ja li ofereix a Garc¨ªa Albiol algunes photo opportunity els caps de setmana, en actes de partit. O sigui que, de moment, i m¨¦s que abordar el ¡°desafiament catal¨¤¡±, la vicepresidenta sembla ocupada en sargir una esp¨¨cie d¡¯Uni¨® Mon¨¤rquica Nacional 2.0.

Per¨° fins i tot si, despr¨¦s de Nadal, S¨¢enz de Santamar¨ªa es pos¨¦s a dialogar amb la Generalitat, sobre quin, dins de quin frame? Els mitjans han informat ¨¤mpliament que el Govern Rajoy nom¨¦s est¨¤ disposat a parlar de diners, excloent qualsevol pacte fiscal. Segons hem pogut llegir, no hi haur¨¤ ¡°m¨¦s concessions ling¨¹¨ªstiques i culturals¡± ¨C

observi¡¯s la carrega significant de la paraula concessions¨C ni cap espai per al concepte de ¡°naci¨®¡±. Tampoc ¨¦s un secret la immensa retic¨¨ncia del Partit Popular davant la hip¨°tesi de la reforma constitucional, i ja hem vist la virulenta reacci¨® de la FAES davant la lleu autocr¨ªtica respecte de la campanya del PP contra l¡¯Estatut. Aznar nom¨¦s ¨¦s militant de base, per¨° segueix dibuixant les l¨ªnies vermelles.

Em temo que, per arreglar el problema catal¨¤, es necessitar¨¤ molt m¨¦s que una vicepresidenta amb despatx ocasional a Ll¨²ria cantonada Mallorca.

Joan B. Culla i Clar¨¤ ¨¦s historiador.