Reconstruir una fotografia

Est¨¤s igual! presenta ciutadans que un dia van protagonitzar una fotografia amb d¡¯altres i ara la volen reconstruir. Aquest ¨¦s el motor del programa, un format d¡¯origen n¨°rdic. Els cap¨ªtols emesos mostren resultats desiguals. El simple desig de retrobar-se amb els protagonistes d¡¯una foto no ¨¦s suficient per bastir cinquanta minuts de tele. Les maniobres de recerca de les persones que han de fer els responsables del programa porten a un resultat previsible, amb la inevitable llagrimeta, per¨° aix¨° s¡¯hauria pogut fer des de Facebook, un estri molt apreciat per antics alumnes que volen fer una farra amb la seva promoci¨®. De fet el mateix programa fa servir aquesta xarxa social.

El programa de la setmana passada, per exemple, consistia en aix¨°, a recuperar els companys de col¡¤legi i pr¨¤cticament prou. N¡¯hi ha hagut dos ¡ªel d¡¯un ciutad¨¤ que volia retrobar-se amb companys de mili i el d¡¯un que volia refer la rua de celebraci¨® de quan els equips infantil i cadet de voleibol d¡¯Almacelles van ser campions d¡¯Espanya¡ª que van complir m¨¦s amb la definici¨® program¨¤tica de l¡¯espai: ¡°Hi ha grans moments de la hist¨°ria i petits moments que marquen la hist¨°ria de la gent¡±, i aquests s¨®n els que persegueix Est¨¤s igual.

El d¡¯Almacelles va ser el que m¨¦s b¨¦ va dibuixar un mapa sentimental d¡¯una ¨¨poca i on el veritable protagonista, absent, va ser el professor que va organitzar els equips. De fet, la reconstrucci¨® de la foto i de la rua per part del poble d¡¯Almacelles va ser un homenatge p¨°stum a aquesta figura tan important per a aquells nanos.

Un memorial de reparaci¨® i reivindicaci¨®. Ha estat fins ara el programa que ha anat m¨¦s enll¨¤ de la simple intriga ¡ªque no n¡¯hi ha¡ª de si s¡¯aconseguir¨¤ reunir una majoria dels protagonistes de la foto, una operaci¨® de recerca que allarga innecess¨¤riament el metratge. Sort n¡¯hi ha d¡¯una conductora, l¡¯actriu Cristina Brondo, que ho porta amb una gran naturalitat i no hi posa cullerots emocionals.

El dedicat a la mili va tenir els moments previsibles de retrobament d¡¯antics reclutes, tot i que la mem¨°ria d¡¯aquella ¨¨poca no ¨¦s la mateixa. El company madrileny explica directament que el primer que et prenien era la personalitat, i accepta fer la foto perqu¨¨ el seu promotor, Santi Torrella, un cop que nom¨¦s hi havia un perm¨ªs ¡ª¡°i tots tenien unes ganes boges de sortir¡±¡ª va deixar que l¡¯agaf¨¦s ell.

Barthes tenia una concepci¨® l¨²gubre de la fotografia, on hi veia un testimoni del que ¡°ha estat¡±, plena d¡¯espectres (parla de la fotografia com a par¨¨ntesi, una ¡°microexperi¨¨ncia de la mort¡±), de subjectes que, a la foto, es tornen objectes per als altres.

L¡¯atractiu del programa, al marge dels moments desiguals, ¨¦s veure uns ciutadans que no sortiran a les enciclop¨¨dies ni a la hist¨°ria, movent-se amb passi¨® i alegria per recordar un moment de la seva vida, sense m¨¦s pretensions. O s¨ª (Almacelles). Potser l¡¯aspecte col¡¤lateral m¨¦s interessant, encara que tractat molt r¨¤pidament, ¨¦s sentir els protagonistes explicar que n¡¯han fet, de la seva vida i dels seus somnis, des que van sortir a la foto. Aqu¨ª s¨ª que, de vegades, quan alg¨² es mira la foto de llavors... contempla sense saber-ho un espectre. Una sensaci¨® moment¨¤nia, perqu¨¨ el programa, allunyat de Barthes, vol ser una festa, una petita aventura sentimental narrada sense exageracions emocionals (un risc que s¡¯evita afortunadament), d¡¯una manera molt planera.