L¡¯art perd el sentit

L¡¯any 1987, el poeta, humanista i cr¨ªtic literari Joan Ferrat¨¦ va escriure al Diari de Barcelona un article que en aquell moment, si mal no recordo, no va causar cap esc¨¤ndol, i que ara, amb tota probabilitat, faria saltar l¡¯alarma de les bones consci¨¨ncies i potser fins i tot serviria de combustible per a una campanya incendi¨¤ria contra el diari que gos¨¦s publicar-lo. Es deia Veritats de la imaginaci¨® i sortides de peu de banc i el lector interessat el pot trobar al volum d¡¯articles de Ferrat¨¦ que el 1989 va editar Emp¨²ries amb el mateix t¨ªtol amb qu¨¨, en mem¨°ria seva, vam batejar aquesta columna: Provocacions.

Ferrat¨¦ exposa el cas hipot¨¨tic d¡¯un novel¡¤lista que, en un moment de la narraci¨®, decideix introduir un episodi on el protagonista viola un nen de vuit anys. Com que aquest novel¡¤lista imaginari ¨¦s seri¨®s i competent ¡ª¨¦s a dir: coneix l¡¯ofici i es proposa compondre una obra liter¨¤ria i no un discurs de propaganda sentimental, pol¨ªtica o moral¡ª el lector es pot identificar perfectament amb el personatge i viure les seves emocions sense que s¡¯alterin les seves conviccions.

En el lector d¡¯una obra liter¨¤ria o l¡¯espectador d¡¯un objecte d¡¯art o d¡¯una pel¡¤l¨ªcula conviuen dues veritats, i aquesta conviv¨¨ncia nom¨¦s resulta perversa quan les dues es confonen per estupidesa o bogeria. En l¡¯article de Ferrat¨¦ hi ha una frase essencial per entendre la naturalesa de la imaginaci¨® po¨¨tica: ¡°El que el lector t¨¦ davant seu ¨¦s la transposici¨® de la seva experi¨¨ncia en els termes proposats per la novel¡¤la¡±. No necessitem ser un assass¨ª per viure com a propis els patiments i els terrors de Macbeth, de la mateixa manera que no ens cal convertir-nos en insecte per ficar-nos en la pell de Gregor Samsa.

Obeint nom¨¦s a una coher¨¨ncia interna, en la composici¨® d¡¯una obra liter¨¤ria hi poden entrar tant els bons sentiments com la perversi¨®, per¨° no com una finalitat en ella mateixa, sin¨® com a part integrant d¡¯unes coordenades est¨¨tiques, i el lector est¨¤ cridat a mirar-s¡¯ho amb la indifer¨¨ncia moral amb qu¨¨ els d¨¦us contemplen l¡¯ordre universal.

Per aquest motiu, perqu¨¨ la pintura, exactament igual que la literatura, no pot ser valorada ni compresa fora de les dimensions en qu¨¨ habita, els successius accessos d¡¯indignaci¨® i esc¨¤ndol amb qu¨¨ el puritanisme contemporani ha exigit, i en alguns casos ha obtingut, la retirada d¡¯obres dels museus i la censura de cartells, des del cas de Balthus als de Waterhouse i Egon Schiele, entre altres, no tan sols indica que la cultura occidental ja torna a ser presa d¡¯una f¨²ria intolerant de conseq¨¹¨¨ncies temibles, sin¨® tamb¨¦ que, per a l¡¯esperit moral que ja s¡¯ha fet fort en les universitats i ja infecta fins i tot les institucions democr¨¤tiques ¡ªen el cas de Schiele els censors s¨®n els governs d¡¯Alemanya i el Regne Unit¡ª l¡¯art ha deixat de tenir sentit.