El cel no ¨¦s per als negres

Els Temptations ho cantaven el 1971, Sky¡¯s the Limit (El cel ¨¦s el l¨ªmit), per¨° a ning¨² no se li va acudir que el t¨ªtol pogu¨¦s ser una sent¨¨ncia fatal per als afroamericans. Doncs s¨ª, tamb¨¦ ho veuen aix¨ª algunes generacions mig segle despr¨¦s. La matem¨¤tica Katherine Johnson, que ha mort aquesta setmana amb m¨¦s de 100 anys, sembla haver viscut tant per recordar-nos-ho, en temps moguts en el despertar de les dones: ha passat molt de temps per¨° no gaires coses. Els negres no ho poden fer tot a l¡¯imperi.

Va ser una pionera de la computaci¨® i dels c¨¤lculs matem¨¤tics que van permetre a l¡¯home (blanc) arribar a la Lluna. Una dels ¡°computadors amb faldilla¡±, com graciosament l¡¯anomenaven, a ella i a les seves companyes, matem¨¤tiques i enginyeres, els alegres nois de la cosa espacial. Per¨° el cel no era per a ella, ni per a elles. Han estat durant d¨¨cades una nota a peu de p¨¤gina de llibres i articles cient¨ªfics.

Ja ho va cantar l¡¯altre pioner, el gran Gil Scott-Heron, el de la sempre viva The revolution will not be televised (La revoluci¨® no ser¨¤ televisada), per¨° en aquesta, Whitey on the Moon (Blanquet a la Lluna), on salmodiava aix¨°, a la manera rap que estava inventant: ¡°No puc pagar la factura del metge / per¨° el blanquet ¨¦s a la Lluna. / D¡¯aqu¨ª a deu anys seguir¨¦ pagant / mentre el blanquet ¨¦s a la Lluna. / El propietari em va apujar el lloguer ahir a la nit / perqu¨¨ el blanquet ¨¦s a la Lluna. / No hi ha aigua calenta, ni banys, ni llum, / per¨° el blanquet ¨¦s a la lluna¡±. Era el 1970, tenia 20 anys. I el que cantava i contava a la can?¨® era cert als barris m¨¦s pobres de Nova York i de tantes ciutats nord-americanes. El m¨²sic Pharrell Williams (46 anys) ho veu aix¨ª: ¡°Anar a la Lluna ¨¦s accedir a una altra dimensi¨®, a la qual el negre nord-americ¨¤ no hi t¨¦ dret. En la m¨²sica existeix una dimensi¨® espiritual semblant¡±.

Tot aix¨° em ressona en el que llegeixo sobre Katherine Johnson arran de la seva mort. Les seves companyes a la proto-NASA ja no hi s¨®n, Mary Jackson va morir el 2005 als 84, Dorothy Vaughan el 2008 als 98. Ni el president Obama hi va arribar a temps, nom¨¦s va aconseguir concedir el 2015 a una doctora Johnson de 95 la medalla presidencial de la Llibertat, el m¨¤xim reconeixement civil als EUA. El p¨²blic, tamb¨¦ al seu pa¨ªs, ha hagut d¡¯esperar per saber qui eren. Fins a arribar al film Figuras ocultas (Theodore Melfi, 2016; m¨²sica de Pharrell Williams), on la Johnson ¨¦s l¡¯actriu Taraji P. Henson. Film de celebraci¨® reconfortant, tot i aix¨ª, sense salmodiar a l¡¯estil Scott-Heron les mis¨¨ries negres urbanes, projecta a la pantalla l¡¯enteresa d¡¯aquestes dones. I ¨¦s que no van ser nom¨¦s classe mitjana negra i prou, van haver de pencar sense descans en un context doblement racial, per misogin i supremacista.

Els cient¨ªfics s¨®n en certa manera poetes i m¨²sics, el plaer els fa persistir en l¡¯afany. Llegeixo que a la nena Johnson li agradava fer n¨²meros i ho comptava tot: comptava passos, plats per fregar i el que se li pos¨¦s a l¡¯abast, com una dama de la meva fam¨ªlia que comptava els cigrons i els p¨¨sols que preparava i una altra dama va fer uns quants cobrellits de ganxet pel gust de comptar punts. Quan t¡¯agraden els n¨²meros, t¡¯agraden. A partir d¡¯aqu¨ª, amb unes notes brillants, la universitat va ser bufar i fer ampolles, va ser una de les primeres afroamericanes que es va graduar, als 18. Per¨° al cap de poc temps estava casada, amb tres fills i sense ensenyar. Va arribar la guerra per rescatar el seu talent i el de tantes dones. No nom¨¦s faltava m¨¤ d¡¯obra, faltaven cervells. I els seus, els d¡¯elles, eren all¨¤. La guerra freda que va seguir i que va emprendre la guerra espacial va ser el seu teatre d¡¯operacions, elles hi eren. Potser ¨¦s bo, em dic tot sovint, estar en un segon pla i no haver de donar la cara per tanta guerra. Per¨° no tothom ho veu aix¨ª, ho s¨¦, i t¨¦ sentit que valorem totes les aportacions humanes, tamb¨¦ les d¡¯elles aqu¨ª.

Ara que ha mort Katherine Johnson, la NASA l¡¯acomiada com ¡°la ment m¨¦s brillant del nostre equip¡±. Quina broma. Que t¡¯hagis de morir als 101 anys perqu¨¨ et llancin floretes com aquesta. Que t¡¯hagis de morir perqu¨¨ et diguin el que ja no podr¨¤s sentir. M¡¯ensumo que a la seva edat no importa gaire, estimada senyora, i com a matem¨¤tica fa d¨¨cades que vost¨¨ sap com d'importants s¨®n els n¨²meros i que tot quadri com cal. En el seu cas, que l¡¯home arribi a la Lluna, per¨° sobretot que en torni, cosa que aquell va poder fer gr¨¤cies a vost¨¨, als n¨²meros ¡°de la noia¡±.

Merc¨¨ Ibarz ¨¦s escriptora i cr¨ªtica cultural.