El secret no ¨¦s la llengua

Va ser com tenir una joguina nova de trinca i encisadora. El catal¨¤ semblava donar de si molt m¨¦s, i m¨¦s lliurement, que el castell¨¤ que havia usat Joan Margarit per als seus poemes fins al 1980, per a les seves classes, per a la vida culta i liter¨¤ria d¡¯un nen criat sota el franquisme. Per¨° all¨° va ser al cap i a la fi una altra mena d¡¯infern i d¡¯autoengany: Margarit sabia molt b¨¦ que la virtut esdev¨¦ indefectiblement vici quan se sent opulenta i ingr¨¤vida, prodigiosa i fecunda. El resultat del canvi de llengua va ser una riuada de llibres que van ser ¨¤mpliament premiats a la Catalunya dels anys vuitanta mentre deixaven ¨¤mpliament insatisfet l¡¯home i el poeta. All¨° no era encara la poesia que volia l¡¯home adult, i no era tampoc encara el que el poeta volia ser.

El Joan havia caigut en el parany rom¨¤ntic de creure que ara, quan ja dominava la llengua materna, la poesia rajaria a doll i sense l¨ªmit perqu¨¨ la maternitat de la llengua facilitava la veracitat de l¡¯emoci¨®. Escriure en catal¨¤, per fi, i haver fet cas dels consells de Miquel Mart¨ª i Pol i de la seva filla, s¡¯enduia el poeta sense fre per espr¨¦mer la joguina nova i desenvolupar sense por la nova veu. Per¨° com tots els relats m¨ªtics, aquest tamb¨¦ era veritat nom¨¦s en part.

De fet, era mentida, i de tota aquella febre engrescadora no va quedar m¨¦s que el sentiment d¡¯una llarga esterilitat, com va dir ell mateix, perllongat m¨¦s de 25 anys, 25 anys d¡¯anar errat en la poesia... en catal¨¤ i en castell¨¤. El problema no era la llengua, el problema era el poeta. I aix¨° Margarit no va descobrir-ho fins a tocar dels 50 anys, quan cristal¡¤litza la seva nova veu l¨ªrica a Llum de pluja, de 1987, per endegar la poesia de maduresa, la poesia que ell defineix com a seva i que ha estat aquella que l¡¯ha fet un dels grans poetes catalans contemporanis.

M¨¢s informaci¨®n

Joan Margarit, de prop

No va ser, doncs, la llengua qui va crear el poeta, va ser el poeta qui va aprendre a fer poesia en dues lleng¨¹es: ¡°D¡¯aquells anys, qualsevol poema que no figuri aqu¨ª preferiria que ja no aparegu¨¦s mai m¨¦s enlloc¡±. Aix¨° ¨¦s el que escrivia al pr¨°leg de l¡¯antologia que recull la seva obra entre 1975 i 1995, titulada Els primers freds.

El que desestimava de manera tan categ¨°rica era un reguitzell de llibres en catal¨¤ que van donar-li moltes alegries, el van fer feli?, fins i tot el van fer poeta, per¨° no el poeta que volia ser. Es deien L¡¯ombra de l¡¯altre mar, es deien Vell malent¨¨s o fins i tot Mar d¡¯hivern, tots ells dels anys vuitanta, en van a arribar a ser deu en total, per¨° d¡¯ells no en queda pr¨¤cticament res a l¡¯obra que Margarit considera pr¨°pia. En queden 30, de poemes, sota el t¨ªtol ben expl¨ªcit de Restes d¡¯aquell naufragi. Que jo recordi, nom¨¦s un altre poeta ha estat tan valent i l¨²cid a l¡¯hora d¡¯usar la destral amb la pr¨°pia poesia, Jos¨¦ Mar¨ªa Valverde, que va excloure l¡¯obra primerenca, dominada per una exaltaci¨® religiosa i melodram¨¤tica que res tenia a veure amb l¡¯edat adulta de l¡¯autor d¡¯Un ser de palabra.

Perqu¨¨ el problema era un altre, evidentment, i no pas la llengua. El canvi de llengua va ser transcendent per aproximar-se a si mateix com a poeta i com a persona, per¨° fins que no va saber qu¨¨ havia de ser la seva poesia, aquest canvi de llengua va ser est¨¨ril. I des de llavors ja no va estar-se d¡¯explicar, sovint feli? i contagiosament alegre, que feia els poemes en dues versions, la catalana, sempre m¨¦s acurada i m¨¦s afinada, i la castellana, amb la qual ens barall¨¤vem massa sovint perqu¨¨ era el mateix poema, s¨ª, per¨° sense el swing de la versi¨® catalana. Per¨° aquesta s¨ª ¨¦s ja una altra hist¨°ria.