Id¨¨ntics, diferents

Les lletres catalanes no han reeixit a incorporar els cl¨¤ssics m¨¦s rellevants del teatre grecollat¨ª en el seu actiu. Nom¨¦s alguns projectes d¡¯abast ampli, com el de la Fundaci¨® Bernat Metge, que continua publicant obres d¡¯autors antics, o col¡¤leccions espec¨ªfiques com la de L¡¯Esparver Cl¨¤ssic (de La Magrana), malauradament desapareguda, han cobert en part aquest buit d¡¯una manera m¨¦s o menys sistem¨¤tica. No fa estrany, fet i fet, perqu¨¨ l¡¯edici¨® de cl¨¤ssics teatrals, tant catalans com forans, siguin de l¡¯¨¨poca que siguin, ¨¦s una assignatura cultural encara pendent.

De tant en tant, aliens al soroll medi¨¤tic i a la banalitat general, alguns petits segells s¡¯atreveixen a publicar aut¨¨ntics tresors que ens alimenten el miratge o el simulacre d¡¯una cultura completa, f¨¨rtil, homologable.

La col¡¤lecci¨® Aetas d¡¯Adesiara, dedicada a oferir traducci-ons de textos grecollatins, medievals i renaixentistes, ha incorporat un nou t¨ªtol al cat¨¤leg: la com¨¨dia Els bessons, de les m¨¦s reeixides de Plaute, amb traducci¨® d¡¯Esther Artigas. Despr¨¦s d¡¯Arist¨°fanes, Ovidi, Plutarc o Petrarca, la tria d¡¯aquest comedi¨°graf llat¨ª, molt popular en el seu temps, esdev¨¦ un altre encert, que evidencia la bona orientaci¨® d¡¯aquesta magn¨ªfica iniciativa editorial, regal exquisit per als lectors m¨¦s exigents.

La condici¨® de bessons hom¨°nims dels dos protagonistes de la com¨¨dia plautina enceta un joc l¨²dic d¡¯equ¨ªvocs i trifulgues que es clou amb la previsible reconeixen?a final. Impecablement estructurada, la dualitat dels germans i de l¡¯entorn arriba a impregnar la trama i l¡¯argument de la pe?a en una espiral de confusions i embolics sobre la identitat. A pesar de cr¨¦ixer en contextos diferents, l¡¯un a Epidamne, l¡¯altre a Siracusa, tots dos bessons comparteixen un vitalisme imp¨²dic: cobegen la riquesa material i estimen els plaers del cos amb desmesura en una polis que hi t¨¦ tirada, per m¨¦s que ho disfressi d¡¯honorabilitat.

Plaute mostra un gran enginy no ¨²nicament a embolicar la troca i fer-ne c¨°mplices els espectadors, sin¨® tamb¨¦ a espr¨¦mer els m¨ªnims recursos esc¨¨nics que (per convenci¨®) oferia la representaci¨® de textos teatrals a l¡¯antiga Roma, en qu¨¨ no hi mancava el suport musical. Com apunta Artigas en la introducci¨®, l¡¯¨²s de la m¨¤scara, manlleu del drama grec, permetia als actors assumir papers diversos, distingir la tipologia dels personatges ¡ªen especial, els femenins, interpretats per homes¡ª i, en aquest cas, resoldre la similitud fraternal. Tot fa pensar que tamb¨¦ ¨¦s d¡¯inspiraci¨® grega ¡ªde la com¨¨dia nova, encap-?alada per Menandre¡ª el tema joc¨®s dels bessons i la tipificaci¨® dels car¨¤cters.

Al llarg de la hist¨°ria, el fenomen dels bessons, sobretot si s¡¯assemblen, ha despertat fascinaci¨®, curiositat o temor. En les tribus africanes se¡¯l tenia per benefici¨®s o mal¨¨fic. En la mitologia grecoromana, hi abunden les bessonades c¨¨lebres: C¨¤stor i P¨°l¡¤lux o R¨°mul i Rem, sense anar m¨¦s lluny. De soca siciliana, els de Plaute preludien els de Shakespeare (La com¨¨dia dels errors) i els de Goldoni (Els dos bessons venecians): s¨®n d¡¯un enginy i una comicitat molt teatrals, capa?os d¡¯embrollar amb la paraula ¡ªpl¨¤stica, expressiva, directa¡ª tot el revoltim de l¡¯acci¨®. Encara que siguin id¨¨ntics en aparen?a, s¨®n molt diferents en realitat. Amb o sense m¨¤scara, sigui o no bess¨®, cada ¨¦sser hum¨¤ ¨¦s ¨²nic.