Perdre el nord

Si Albert Espinosa (Barcelona, 1973) fos alumne d¡¯una escola d¡¯escriptura, el professor que lleg¨ªs Br¨²ixoles que busquen somriures perduts li hauria de fer almenys les seg¨¹ents set correccions.

Primera: el t¨ªtol. Les br¨²ixoles no busquen. Orienten, assenyalen el nord, per¨° no poden buscar. La met¨¤fora, en conseq¨¹¨¨ncia, no funciona. Ensucrada com a Si tu em dius vine ho deixo tot... per¨° digue¡¯m vine i a Tot el que pod¨ªem haver estat tu i jo si no f¨®ssim tu i jo, l¡¯elecci¨® del t¨ªtol resulta, a m¨¦s, bastant for?ada respecte del contingut, i passa igual amb cap¨ªtols com el 14 i el 18. Un t¨ªtol ¨¦s una targeta de presentaci¨®, no un joc de pirot¨¨cnia.

Segona: els punts suspensius. S¨®n el tret distintiu de l¡¯obra, fins al punt, indefensable, que nou de cada deu frases acaben amb ells, gaireb¨¦ sempre sense motiu. L¡¯autor argumenta que denoten obertura de mires, per¨° l¡¯arbitrarietat en el seu ¨²s i ab¨²s indiquen el contrari: trenquen debades les convencions sint¨¤ctiques i el resultat ¨¦s enervant, ofensiu.

Tercera: la trama. L¡¯obra explica la hist¨°ria de l¡¯Ekaitz, un vidu que ha de cuidar un pare que no estima mentre recorda al lector la p¨¨rdua de la mare i la dona. El fil conductor, per¨°, ¨¦s una excusa per encadenar flashbacks plens de t¨°pics. El pitjor, en tot cas, ¨¦s que m¨¦s enll¨¤ d¡¯escenes com la de les bessones la perip¨¨cia ¨¦s plana, superficial i manipuladora, com ho palesen la inversemblan?a de la falsa eutan¨¤sia o la caricaturitzaci¨® d¡¯una realitat dura com la de l¡¯Alzheimer per fer-la quadrar amb les epifanies del narrador.

Quarta: el to. Un dels perills de la ficci¨® inspiracional ¨¦s el d¨¦j¨¤ vu que provoca la repetici¨®. Als fragments que imiten Coelho i Bucay, en aquest sentit, Br¨²ixoles... hi afegeix una recurr¨¨ncia pr¨°pia: la de presentar tota malaltia, sistem¨¤ticament, com una oportunitat. Al cansament que produeix la reiteraci¨® d¡¯aquest toc new age, el text afegeix un aspecte que exemplifica b¨¦ la grisor filos¨°fica del conjunt: la reducci¨®, al cap¨ªtol 13, del De profundis d¡¯Oscar Wilde a quatre consignes d¡¯autoajuda sota la m¨²sica de Cacho Casta?a.

Cinquena: l¡¯estil. Vet aqu¨ª un llibre que maltracta la llengua, que confon simplicitat i pobresa l¨¨xica i que cau en tot tipus d¡¯errades: cacofonies, redund¨¤ncies, temps verbals erronis, manques de concordan?a... La llista seria tan llarga que servir¨¤ un exemple: l¡¯aberrant ab¨²s de la terrible expressi¨® ¡°I ¨¦s que...¡±, que en cap¨ªtols com el 10 apareix sis vegades en 18 p¨¤gines ¡ªun cop cada tres de mitjana¡ª i a la 119 fins i tot surt dos cops.

Sisena: els t¨°pics. Del ¡ªdiguem-ne¡ª elemental i tautol¨°gic ep¨ªgraf que obre el llibre (¡°Per viure, cal viure¡±), als missatges sobre el que l¡¯autor anomena arxip¨¨lags de sinceritat (¡°I ¨¦s que la veritat mou mons¡±, ¡°La veritat et fa sentir feli?¡±, ¡°La veritat crec que ¨¦s l¡¯¨²nic que importa¡±), el reguitzell de t¨°pics, sent¨¨ncies moralistes i frases fetes benintencionades que omplen l¡¯obra ¨¦s tan gran que de vegades, de veritat, fa enrojolar el lector.

Setena: la traject¨°ria. Br¨²ixoles... ¨¦s una entrega fluixa fins i tot per a Espinosa. Lluny de la frescor d¡¯El m¨®n groc o de la pot¨¨ncia argumental que ha demostrat com a guionista de la s¨¨rie Polseres vermelles, aquesta tercera novel¡¤la ¨¦s una barreja d¡¯autoajuda i sentimentalisme sense ambici¨® liter¨¤ria. Si m¨¦s no, sense les revisions esmentades, les que faria qualsevol professor solvent. Per desgr¨¤cia, per¨°, i per molt que aquesta sembli una proposta de novell, Espinosa no ¨¦s cap alumne, ni es troba a cap escola d¡¯escriptura.