Línies d’alta tensió

M’agradaria poder esbossar un retrat de Moisés Mahiques —o si més no una silueta— amb la facilitat i la perfecció dels seus dibuixos. Quan veig els seus treballs, la qualitat del seu tra?, la nitidesa de la seua ratlla, la for?a de la seua línia, em pregunte si alguna vegada la prosa pot donar aquesta sensació de puresa i transparència. Moisés ho ha fet tot del dibuix, i en especial del dibuix del cos humà, on la tensió de la línia (línies d’alta tensió) fa que qualsevol obra seua tinga un interés peculiar. Tots aquells cossos agafats en un escor? complicat (una mena de Luca Giordano del llapis, i ho dic des de l’admiració), que s’apiloten juntament amb altres cossos, en un gavadal de cames i bra?os, resulten vertaderament admirables. I, encara més, si aquest poti-poti d’humanitats el projectes sobre obres murals de vint-i-cinc metres, aquella immensa facilitat per al dibuix encara és més sorprenent i meravellosa.

Ara Moisés té l’estudi en un baix de Mislata, a uns quants passos de l’estudi de Miquel Navarro. Hi ha anat a parar per casualitat, per circumstàncies de la vida: era l’estudi de Juanjo Martín, un artista molt respectat, que li l’ha cedit per un temps. ?s un espai menut, vora una pla?a amb una gran redona, que té una olivera anyenca en el centre, entotsolada, com absurdament oblidada. Al costat de la porta hi ha un banc públic, on seuen els ve?ns més xarradors i garlaires de Mislata, que fa que de vegades semblen estar dins de l’estudi, i així mentre nosaltres raonem i enraonem sobre els misteris de la creació artística, sentim alhora una animada conversa sobre l’alegria que fa que, per fi, ploga en aquest temps de sequera infinita.

Moisés és un jove alt, naturalment elegant, primmiradament estirat, que parla baixet i mesurant les paraules: vist una camissa de quadres verda i fa l’efecte que sempre va impecable. ?s com la seua obra: pulcra i estilitzada. I també com l’estudi: modest, però tot al seu lloc, tot ordenat i net. Li pregunte si ha cridat la dona de fer faenes (o si ha passat l’aspirador) i riu: “Si vols fer un dibuix net el lloc ha d’estar net” proclama. “?s natural”. I continua: “Quan vaig estar en l’Acadèmia de Roma, m’ho deien: com pots ser tan acurat? Bé, el caos ja va pel meu interior, ja en tinc prou amb el meu marejol... Necessite que, almenys fora, tot estiga al seu lloc, ben ordenat”.

M’explica les seues obres, i el missatge de denúncia que contenen. Sincerament em sembla un al·legat molt menor i que la for?a del seu dibuix ho difumina tot: no és un art explícitament combatiu, un Genovés dels anys seixanta o, fins i tot, una Carmen Calvo, sempre enlluernadora i un puntet amarga. Ací tot està molt matisat, tot molt adaptat al seu gust, tot dins de la seua bella cal·ligrafia. I si bé és possible que al darrere hi haja un missatge de denúncia (com ara en un quadre on es produeix una mena de coreografia en el despatx de Mussolini), allò no és substancial ni decanta de cap manera l’obra. El que sura, el que s’imposa, i el que admira, és la manera de dibuixar, de reunir cossos, anatomies, fins crear uns nusos gordians sorprenents i, alhora, perfectament efectius. Moisés Mahiques és un dibuixant molt ferm (el mateix Joan Cardells em parlava d’ell amb molta consideració) i a 38 anys ja té una carrera sòlida i molt respectada.

Fora ha tornat a ploure i sentim els crits d’entusiasme dels ve?ns de Mislata. Moisés riu i m’explica que, mentre dibuixa, s’assabenta d’històries formidables: és una mena de voyeur passiu de la vida de molts adolescents d’aquell poble. Pense que podria dibuixar aquell banc, i siluetar aquells passavolants, que s’acosten fins a la porta del seu estudi fuga?ment, desprenen un bocí de la seua biografia i desapareixen. Potser més endavant, perquè ara Moisés té nombrosos encàrrecs: alguns dels ja duts a terme han estat molt comentats, com el mural que va fer a la Cigarrera d’Alacant, un homenatge a les dones que havien treballat en aquell espai, amb uns dibuixos molt bonics i que, a més a més, al cap de pocs mesos foren destru?ts. Li pregunte per aquell art efímer, si no l’angoixa una mica: “A l’inrevés! Això de destruir l’obra està molt bé! Vint-i-cinc metres de dibuix... Però et trobes molt més lliure, vas a la teua marxeta, sense angoixes, i és un alliberament, la veritat... No tens la pressió de l’obra que perdura i et sents molt més lliure. Al mateix temps, durant el treball et van fent un reportatge, et fotografien, ho fixen tot. ?s una altra manera de perdurabilitat. I també el públic, que ho fotografia tot, i ho posa al facebook o ho penja a la xarxa… Produeix morbo saber que tot allò serà destru?t i, de vegades, té molt més ressò que una obra convencional”.

Moisés somriu, divertit de les modes del seu temps. Allò és una mena de performance: en la Cigarrera participaren quatre artistes més, l’obra dels quals també fou destru?da. Però allò va recollir el seu eco mediàtic i, d’alguna manera, va tindre la seua contrapartida: es va escriure, es va documentar i es va reportar molt bé. “Ara els artistes no pensen molt en la perdurabilitat de l’obra. Això és un concepte una mica antic... Molts utilitzen materials que no resisteixen bé el pas del temps, o que no saben com reaccionaran d’ací a uns quants anys… Tant se val. Les coses ara passen molt ràpidament i l’artista pensa poc en la immortalitat de l’obra, viu molt més el present, busca més causar un efecte i tindre un ressò en el seu moment... Es viu més per a Internet que per a l’obra física”. Tot plegat és sorprenent. “L’art efímer et permet interaccionar amb l’espai d’una manera molt lliure, aprens molt. I és molt millor que estar a l’interior de l’estudi: la gent passa, opina, interacciones amb ells, i aprens… I quan has acabat tens la tranquil·litat que tot allò desapareixerà!”.

La veritat és que em sobten molt aquestes paraules de Moisés. Per la seua obra, reconcentrada i intimista, me l’imaginava poc amant de les opinions alienes, poc susceptible a l’espai obert, fora de la closca. Però és a l’inrevés: ara fa una substitució de professor de Belles Arts en un institut de Vinaròs i està encantat de la seua interacció amb els xiquets. “Tenen moltes coses a dir! —diu obrint els ulls, càlids i molt expressius. “Tan sols esperen que algú els punxe… A mi m’han sorprés molt els seus impulsos, la seua motivació tan crítica, de vegades”. Em crida l’atenció que parle tan obertament de la seua experiència docent. “Ja sé que a alguns els fa vergonya dir que són professors de secundària… ?s com si l’artista no poguera fer res més que pintar. Estar full time pensant en l’obra, reconcentrat en la creació. ?s un tabú molt ridícul, que em molesta molt… I és a l’inrevés: fer classe t’aporta perspectiva, et relaxa i et connecta molt amb la societat”.

Parlem de la situació dels joves artistes, del poc que se’ls visualitza i que participen en la societat. ?s una qüestió que ja ha eixit anteriorment en aquestes entrevistes, especialment en el moment de parlar amb Nico Munuera, però que resulta difícil defugir. Recorde unes opinions d’Amparo Carbonell en què acusava els joves d’haver-ho tingut tot massa fàcilment i d’haver-se acomodat excessivament. Potser, dic jo, aquestes darreres generacions han viscut massa fàcilment de les galeries, que han for?at una pintura poc reivindicativa, més a prop de la decoració que d’un art més crític i combatiu. Això ha condicionat tota una generació, víctima de comissaris artístics, de crítics massa relacionats amb l’statu quo, amb les exigències anorreadores del poder. Moisés s’ho pensa, és molt prudent, i tem el terreny pel qual s’endinsa l’entrevista, a mig camí entre el diàleg amical i la confidència. Em pregunta si el que contestarà ho transcriuré i, quan li dic que evidentment, somriu, potser fins i tot una mica angoixat. Quina necessitat té ell d’anar més lluny de la típica entrevista formal, a la qual està tan acostumat, d’altra banda?

Els ve?ns de Mislata criden més que mai, perquè les gotes de pluja que ara cauen són grosses i impacten contra la fa?ana. Em costa sentir el que diu Moisés i, per un moment, em sembla un personatge dels seus dibuixos, enteranyinat entre dubtes i reflexions, entre contorsions intel·lectuals, fregant-se les mans, de dits llargs, com de pianista. Per fi Moisés reacciona i, obrint els ulls, diu: “La veritat és que l’artista s’ha convertit en un titella. La indústria artística pesa tantíssim que és molt perillosa. Es generen modes, que fan molt difícil aquesta independència de la qual parles… I l’artista va a remolc dels comissaris i de les galeries”. Li dic que trobe a faltar un Grup Parpalló i un Aguilera Cerni (o un pare Alfons Roig) i em mira desconsolat: “Em dol molt el que dius”. I rebla: “I m’interessa”. I encara afig: “Hi ha una desconnexió brutal, Martí… El sector artístic està molt desvinculat de la societat”. I, ara, caldria afegir, amb la crisi econòmica s’ha produ?t una autèntica desfeta: molts artistes, sense un discurs clar i amb la galeria tancada, s’han trobat de colp i volta en un carreró sense eixida.

Quan obrim la porta de l’estudi, el grupet de ve?ns de Mislata ens mira amb sorpresa. Ja passen aquestes coses! No s’imaginaven que dins d’aquell local érem nosaltres, i encara menys que hi ha un dibuixant resolent equacions impossibles. Parlem una mica amb ells, són bona gent i coincidim en l’alegria que produeix veure ploure. S’han format bassiols i els automòbils giren al voltant de l’olivera entotsolada deixant un rastre d’aigua. La pluja ens posa de seguida de molt bon humor.