Ep¨ªleg

Quan un festival com el World Voices o un congr¨¦s o un simposi qualsevol tenen lloc en una gran ciutat plena de temptacions de tota mena, aquesta ciutat no para mai de cridar-te. S¨ª, Nova York era all¨¤ fora i em cridava. Feia deu anys que no hi havia estat i tenia ganes de retrobar-la, de veure com havia canviat. La veritat ¨¦s que la vaig trobar m¨¦s vella i m¨¦s bruta. Havien passat moltes coses, ¨¦s clar. Havien caigut les torres bessones i ara la crisi planava amb un pes inesperat sobre la vella ferida. Obres, carrers aixecats, fum, i un tr¨¤nsit conf¨²s, soroll¨®s i intens. Tot el que fa deu anys em va semblar joventut i tensi¨® ara ho veia marcat per les xacres de l'edat. Les autopistes d'acc¨¦s a Manhattan des de Newark, el cintur¨® que volta la part alta de l'illa, els ponts, em mostraven el seu formig¨® fatigat i els seus ferros repintats innumerables vegades. Aquell esclat el¨¨ctric com de m¨²sica de Gershwin que em va excitar tant fa deu anys nom¨¦s es manifestava en l'agulla una mica quir¨²rgica del Chrysler. L'Empire State em semblava feixuc i matusser. Fins i tot el Seagram Building, l'obra mestra de Mies van der Rohe se m'apareixia carregada de vibracions funer¨¤ries. I l'Oyster Bar de la Grand Central Station brutejava sota les voltes catalanes de cer¨¤mica vidriada de Guastavino. Fins i tot Smith & Wolensky, catedral de les hamburgueses, s'havia trivialitzat i turistitzat.

Era realment aix¨ª? O era jo que havia envellit en aquells deu anys?

Vaig anar al Moma, al nou Moma, per veure les coses noves de la ciutat i he de dir que si b¨¦ el nou edifici em va agradar per la seva senzillesa i falta de voluntat d'espectacle, per la seva servicialitat a la funci¨®, per la claredat de la seva concepci¨® i la discreci¨® dels seus materials, vaig trobar a faltar aquell vell Moma, tan ple de l'esperit dels temps gloriosos de la modernitat de quan es va fundar. All¨° s'havia esbravat i aquell magn¨ªfic edifici nou ara era un museu m¨¦s en les rutes tur¨ªstiques de la cultura obligat¨°ria.

I l'ampliaci¨® de Renzo Piano de la Morgan Library, exemplar en la seva contenci¨® i delicadesa, s'havia menjat el vell jard¨ª entranyable que unia els tres edificis dels Morgan, i donava al conjunt un no-s¨¦-qu¨¨ detestable de museu modern.

La llibreria The Last Word, prop de la Columbia University, ja no existia. La llibreria de vell del carrer 47, on pescaven els homes savis, com deia un vell r¨¨tol, havia donat pas a una joieria m¨¦s del carrer. Per sort, el lobby de l'hotel Algonquin estava igual. Els sof¨¤s i els cambrers eren els mateixos i els lavabos feien la mateixa olor de sab¨® d'ametlles amargues. Els c¨°ctels eren iguals i mentre em consolava de tanta p¨¨rdua amb un pertinent manhattan, el gat de Dorothy Parker es passejava arrogant i indolent sobre la moqueta.

I, ¨¦s clar, el kouros del Metropolitan continuava al seu lloc, etern en aquell seu marbre rosat, amb els cabells trenats tan elegants i la cinta del cap i la del coll i la nuesa lluminosa del seu cos inoblidable.