No oblidem, Amy

D'entre les p¨¨rdues de grans artistes dels ¨²ltims quatre lustres nom¨¦s recordo haver-ne plorat, literalment, dues: la de Jeff Buckley el 1997 i la d'Amy Winehouse el 2011. En tots dos casos em turmenta conjugar el trinomi entre el seu immens talent, una joventut enlluernadora i el complet infortuni. El primer es va ofegar als 30 anys el mateix dia que comen?ava a gravar el seu segon ¨¤lbum; la segona no va arribar a ser capa? d'assossegar el seu cap per emprendre l'escriptura del tercer. Als dos els sobreviuen, i sobreviuran, un grapat de can?ons descomunals, per¨° fa mal que mai no puguem saber qu¨¨ se n'hauria fet, quants octans de petroli creatiu esperaven brollar encara de la seva ploma, si haurien equivocat en algun que altre pas o si els treballs successius empetitirien t¨ªtols previs com?Grace, Last goodbye, Lover, you should've come over, Back to black, You know I'm no good o Addicted.

Des de ja fa quatre anys, tal dia com avui em ve a la mem¨°ria aquell fat¨ªdic dissabte d'estiu, aquella finestra emergent en l'aplicaci¨® d'un diari brit¨¤nic mitjan?ant la qual vaig saber que, "encara sense confirmaci¨® oficial", l'Amy ja no formava part del m¨®n dels vius. Avui la recordar¨¦ de la millor manera que existeix i existir¨¤ sempre per recordar-la, escoltant els seus dos ¨¤lbums oficials i potser tamb¨¦ aquell tercer, p¨°stum (Lioness), en el qual es van recopilar fragments dispersos pels quals gaireb¨¦ qualsevol altre artista vendria al diable una significativa proporci¨® de la seva ¨¤nima. No se m'acut cap veu al segle XXI tan poderosa com la de l'Amy: descarnada, voluptuosa, impredictible, profundament sensorial. I no suporto b¨¦ la frustraci¨® que ning¨² aconsegu¨ªs treure-la de l'atzucac: aquell n¨°vio/marit/ex que va ser feblesa i perdici¨®, un pare sense escr¨²pols que va convertir la seva pr¨°pia filla en la protagonista indesitjada d'un reality, els male?ts trastorns alimentaris. L'assetjament dels qui, lluny de preservar-ne el geni enlluernador, van explotar les seves fragilitats i les van convertir en carnassa.

Potser no ens mereix¨ªem l'Amy, una Ella Fitzgerald del nou segle capa? d'escriure, per exemple: Over futile odds / And laughed at by the gods / And now the final frame / Love is a losing game. Per¨° ¨¦s del tot segur que l'Amy no es mereixia engrossir el funest Club dels 27. Nom¨¦s podem prometre't una cosa, per pal¡¤liar el greuge: mentre la mem¨°ria no se'ns desdibuixi, compta que no t'oblidarem mai.