L¡¯article 145 i la cohesi¨® ling¨¹¨ªstica

D¡¯aqu¨ª a poder signar el manifest i donar-li suport hi ha per¨° un abisme. O una l¨ªnia vermella, ara que estan tan de moda. Em refereixo al punt 7 del manifest (de fet, el punt clau de tot el text), on consta la proposta d¡¯elaborar una llei de lleng¨¹es estatal que s¡¯ocupi de la diversitat ling¨¹¨ªstica espanyola, per¨° sempre ¡°d¡¯acord amb el que es coneix com a principi de territorialitat segons la doctrina del Tribunal Constitucional¡±; aix¨° ¨¦s, restr¨¨nyer qualsevol iniciativa a la limitaci¨® competencial del propi territori, de manera que l¡¯Estat pot legislar per a tot l¡¯Estat i les autonomies nom¨¦s per a les autonomies. Amb el que comporta d¡¯haver de dirimir els possibles conflictes competencials al Constitucional.

Sovint es cau en el lloc com¨² de pensar que la dignificaci¨® de les lleng¨¹es d¡¯Espanya demana l¡¯empara de l¡¯Estat, amb un reconeixement expl¨ªcit de la seva condici¨® multiling¨¹e i amb l¡¯exercici d¡¯aquesta condici¨® en les m¨¦s altes inst¨¤ncies; no dic pas que no, segur que seria simb¨°licament d¡¯embalum que el Rei fes els seus discursos en quatre idiomes, o que Espanya promogu¨¦s les diverses lleng¨¹es cooficials al m¨¦s alt rang europeu. Per¨°, al costat d¡¯aix¨°, continuar¨ªem tenint una comunitat ling¨¹¨ªstica trinxada per culpa del principi de territorialitat, amb el qual cada autonomia catalanoparlant regula la llengua a la seva manera en els l¨ªmits del propi territori. Ens poden prometre la lluna, per¨° la dignificaci¨® passa per la cohesi¨®.

No m¡¯interessa especialment que l¡¯Estat es reveli poliglot, sin¨® que s¡¯accepti que les lleng¨¹es s¨®n elements integrals que mereixen la garantia d¡¯aquesta cohesi¨®, i que, en el cas del catal¨¤, s¡¯assumeixi l¡¯exist¨¨ncia d¡¯una sola comunitat ling¨¹¨ªstica (el que Miquel ?ngel Pradilla bateja com la catalanofonia) on s¡¯esdevingui una comuni¨® d¡¯interessos culturals i comunicatius sobre la llengua en el marc d¡¯un territori m¨¦s ampli del que fixen els l¨ªmits de l¡¯ordenament jur¨ªdic. L¨°gicament, no hi ha cap escletxa legal, avui, perqu¨¨ aix¨° sigui possible, i nom¨¦s deixaria de ser una quimera a trav¨¦s de la reforma de la Constituci¨®, per¨° no pas de l¡¯article 3 (el que fixa l¡¯oficialitat ling¨¹¨ªstica estatal), sin¨® del 145, el qual serveix per limitar la possibilitat d¡¯acords entre autonomies.

L¡¯aut¨¨ntica reforma ling¨¹¨ªstica d¡¯Espanya ha passar per la superaci¨®, en mat¨¨ria ling¨¹¨ªstica, del principi de territorialitat, en tant que les lleng¨¹es no s¡¯hi adapten ni s¡¯hi emmotllen. M¨¦s que una legislaci¨® estatal de la qual emani un reconeixement grandiloq¨¹ent del multiling¨¹isme, cal permetre que les autonomies que comparteixen llengua coadjuvin (si aix¨ª ho volen i els acords pol¨ªtics ho permeten), que puguin regir-se per lleis comunes, establir les mateixes condicions de requisit per a l¡¯acc¨¦s a la funci¨® p¨²blica, unificar les certificacions de coneixement de la llengua, garantir per llei la reciprocitat quant a mitjans de comunicaci¨® p¨²blics, servir-se de les mateixes institucions per difondre la cultura pr¨°pia; en definitiva posar en pr¨¤ctica una pol¨ªtica ling¨¹¨ªstica conjunta per a un domini ling¨¹¨ªstic conjunt.

Que es facin gestos en favor del reconeixement de la diversitat idiom¨¤tica d¡¯Espanya ¨¦s una gran not¨ªcia. Per¨° per a Espanya. No n¡¯hi ha prou si volem que la not¨ªcia sigui tamb¨¦ bona per a cadascuna de les lleng¨¹es de l¡¯Estat.