La persiana ¨¦s verda

Aquest mes d¡¯abril, es compleixen 50 anys de la publicaci¨® d¡¯El quadern gris. Si Goethe deia que havia nascut l¡¯any de la publicaci¨® de la Hist¨°ria natural de Buffon (1749), i ho afirmava com una premonici¨® de la seua predisposici¨® a l¡¯estudi de la natura i al cultiu de la bona prosa, jo podria dir el mateix amb el cas d¡¯aquesta obra i de la meua admiraci¨® per Josep Pla.

Sempre he pensat que el t¨ªtol d¡¯aquest llibre, tan poc suggeridor, ¨¦s un homenatge a Benjamin Constant i Le Cahier rouge, tamb¨¦ de caire autobiogr¨¤fic. Perqu¨¨ de la primera lectura d¡¯El quadern gris, al qual torne constantment, i ara en l¡¯excel¡¤lent i acurada edici¨® de Narc¨ªs Garolera, vaig extraure dues impressions importants: l¡¯extraordinari domini de la prosa i de l¡¯adjectivaci¨®, capa? de metamorfosar qualsevol objecte anod¨ª en un obra d¡¯art, i el gust per la literatura francesa. Pla em va descobrir els aforismes de Joubert i de Chamfort, el diari de Jules Renard, els escrits de Benjamin Constant, els pensaments de La Bruy¨¨re... El quadern gris ¨¦s una constant seducci¨® cap a la bona lectura, cap al text formatiu, cap a la mirada oberta i esc¨¨ptica. Amb Montaigne com a epicentre de tot. Aquell Pla jovenet ¨¦s un fillol del millor Eugeni d¡¯Ors, aquell que va obrir les finestres de Catalunya de bat a bat, i des de les seues gloses implacables va modernitzar la nostra literatura. Un efecte que tamb¨¦ faria Joan Fuster a les nostres terres valencianes, el qual no es podria entendre mai sense la influ¨¨ncia fundadora de X¨¨nius.

I, per altra banda, de la primera lectura d¡¯aquell llibre, vaig tamb¨¦ entendre la import¨¤ncia de l¡¯adjectivaci¨®: la combinaci¨® de tres adjectius en gradaci¨®, un de f¨ªsic i descriptiu, un d¡¯un altre ¨¤mbit sensorial, i un de caire moral. Pla explicava que buscava l¡¯adjectiu mentre es preparava la cigarreta, i durant aquell acte manual i mec¨¤nic el seu cervell destriava les millors opcions. Potser siga cert, o tan sols un nou recurs literari, per¨° ens alerta de la necessitat de pensar b¨¦ l¡¯adjectiu, de dedicar-li el seu temps, de tindre una cura especial i una certa tend¨¨ncia al col¡¤leccionisme de mots. En aquell llibre tan brillant de Josep Maria Castellet, Els escenaris de la mem¨°ria, l¡¯editor explica una de les seues trobades amb Pla, i com el precepte de la seua bona prosa era la naturalitat: la r¨ªgida norma del subjecte, verb i predicat. I com en un dinar d¡¯escriptors va proferir aquella frase famosa de ¡°la persiana ¨¦s verda¡±.

Aix¨ª ¨¦s, Pla ¨¦s un model d¡¯escriptura, un bon mestre per a aprendre a escriure. Tot i que, certament, a l¡¯adjectiu verd de la persiana li haurien seguit almenys dos m¨¦s, molt m¨¦s euf¨°nics i suggeridors. El gran secret de l¡¯escriptura planiana ¨¦s la seua falsa simplicitat, i per aix¨°, sempre que hi retornem, ens enlluerna. Regressem, doncs, a El quadern gris, que enguany fa 50 anys. (I jo tamb¨¦.)