Vida privada

Ho escriu Lucia Berlin, en el seu formidable llibre Manual per a dones de fer feines: ¡°La majoria dels escriptors utilitzen accessoris i decorats de la seua pr¨°pia vida¡±. I res m¨¦s cert que amb els contes de Berlin, on la protagonista quasi sempre ¨¦s una dona, i sovint l¡¯¨¤lter ego de l¡¯autora. Alguns dels contes s¨®n esgarrifadors, i expliquen avortaments, sessions de desintoxicaci¨® alcoh¨°lica i altres drames, que sembla que l¡¯autora havia viscut en primera persona. Aix¨ª com cr¨°niques hospital¨¤ries (Berlin fou infermera), tan plenes de detalls i d¡¯una mirada dura i descarnada. Els escriptors escriuen del que han viscut, i la l¨ªnia que separa la ficci¨® de la realitat sovint ¨¦s molt minsa. Aix¨° de vegades els produeix contrarietats, perqu¨¨ sovint hi ha amics i familiars que es veuen reflectits en aquella obra de creaci¨®. Thomas Mann va tenir problemes amb la seua fam¨ªlia arran de la publicaci¨® d¡¯Els Buddenbrook, i tamb¨¦ Marcel Proust va sofrir les ires de la fam¨ªlia Guermantes, i en especial de la comtessa de Chevign¨¦, que va deixar de parlar-li despr¨¦s de vint anys d¡¯intensa amistat. Goethe va posar en dubte l¡¯honorabilitat de Charlotte Buff amb el seu Werther, i avui es pot visitar la casa de la protagonista a Wetzlar, per a etern enrojolament de la fam¨ªlia Buff. La publicaci¨® de Nada va causar a Carmen Laforet un aut¨¨ntic daltabaix familiar, i el seu marit li va prohibir escriure res m¨¦s en aquell sentit (i en especial, sobre la seua madrastra). En fi, els casos s¨®n nombrosos i els escriptors es debaten sempre amb aquest dilema, sobre el l¨ªmit d¡¯all¨° que es pot contar.

Fa uns dies llegia un interessant article al suplement Babelia de Maribel Mar¨ªn, titulat La realidad tambi¨¦n duele, on reflexionava sobre aquest debat entre la realitat i la ficci¨®. L¡¯article venia a tomb del llibre d¡¯Elvira Navarro sobre l¡¯escriptora Adelaida Garc¨ªa Morales. L¡¯autora havia emprat una an¨¨cdota per a endinsar-se en els darrers dies d¡¯aquesta gran escriptora, tan oblidada per altra banda. L¡¯exmarit d¡¯Adelaida, el cineasta V¨ªctor Erice, va enviar a aquest diari una carta denunciant el mal ¨²s de la mem¨°ria de la seua exdona, aix¨ª com una apropiaci¨® indeguda del seu nom. Elvira Navarro es va defensar assegurant que es tractava d¡¯una ficci¨®, i que tret de l¡¯an¨¨cdota inicial i l¡¯¨²s del nom de l¡¯escriptora, no hi havia m¨¦s que invenci¨®. I potser siga aix¨ª. Per¨° si el poeta Virgili, o algun familiar proper, haguera pogut llegir les divagacions de Hermann Broch sobre la seua vida, o si l¡¯emperador Adri¨¤ s¡¯haguera enfrontat a les seues mem¨°ries ap¨°crifes escrites per Yourcenar, potser tamb¨¦ s¡¯haurien sentit ofesos i inc¨°modes. Tanmateix, ara aquestes obres formen part de la literatura universal, com ho formen Els Buddenbrook, el Werther o a La recerca del temps perdut. Potser si Elvira Navarro haguera escrit un chef d¡¯oeuvre no estar¨ªem discutint res. O almenys la disculparia una mica l¡¯atreviment d¡¯haver parit una obra d¡¯art. Perqu¨¨ l¡¯art ho perdona tot.