Xoc de trens pactat

Les posicions s¨®n clares. Per si faltava alguna precisi¨®, l¡¯11 de gener Carles Puigdemont i Mariano Rajoy van dinar clandestinament a la Moncloa. Les relacions personals sembla que s¨®n bones, per¨° les obligacions de l¡¯un i de l¡¯altre s¨®n obertament incompatibles.

Puigdemont nom¨¦s se sent lligat pel seu comprom¨ªs a negociar els termes, data i pregunta d¡¯un refer¨¨ndum en el qual s¡¯inclogui la possibilitat d¡¯independ¨¨ncia de Catalunya. Rajoy se sent obligat per un comprom¨ªs invers: pot negociar qualsevol cosa a excepci¨® d¡¯un refer¨¨ndum que inclogui una pregunta sobre la independ¨¨ncia de Catalunya.

El president catal¨¤ respon per la majoria de diputats independentistes de Junts pel S¨ª i la CUP, que primer es van comprometre a l¡¯aprovaci¨® de tres lleis de desconnexi¨® i a proclamar la independ¨¨ncia en 18 mesos des de la signatura de l¡¯acord, i despr¨¦s van substituir en el seu full de ruta l¡¯objectiu de la secessi¨® pel d¡¯un refer¨¨ndum, si pot ser pactat i en cas contrari unilateral.

El president espanyol, per la seva banda, es deu a l¡¯actual Constituci¨®, en la qual no troba cap marge per a una consulta sobre la independ¨¨ncia de Catalunya i menys un refer¨¨ndum d¡¯autodeterminaci¨® com el que se li exigeix. Fa quatre anys, el 2013, el jurista Francisco Rubio Llorente va defensar la possibilitat que, sense reforma constitucional, amb un simple canvi en la llei espanyola sobre les modalitats de refer¨¨ndum, es pogu¨¦s organitzar una consulta en qu¨¨ es pregunt¨¦s sobre la independ¨¨ncia de Catalunya als catalans o al conjunt dels espanyols.

Els marges ja eren estrets llavors, en plena crisi financera europea, amb les autonomies espanyoles, inclosa la catalana, intervingudes i amb respiraci¨® assistida del FLA (Fons de Liquiditat Auton¨°mica), per¨° ¨¦s dif¨ªcil creure que ara n¡¯hi hagi o siguin m¨¦s grans. El mateix Rubio Llorente advertia que el cam¨ª del dret a decidir ja empr¨¨s dificultava enormement la iniciativa del refer¨¨ndum legal i pactat que suposaria la seva idea d¡¯una reforma legislativa.

A tot aix¨° s¡¯afegeix un obstacle addicional. Els cinc anys de proc¨¦s independentista han estat de polaritzaci¨® creixent entre els dos governs i els seus respectius i poderosos aparells pol¨ªtics i medi¨¤tics, p¨²blics i privats, fins a aconseguir un acoblament d¡¯enorme rendiment davant les opinions p¨²bliques i el que ¨¦s m¨¦s greu de cara a les seves clienteles electorals. Els beneficiaris s¨®n els dos extrems en resson¨¤ncia: l¡¯independentisme apressat amb els seus objectius i terminis irrenunciables i l¡¯unitarisme immobilista, que considera qualsevol concessi¨®, fins i tot verbal, com un premi a l¡¯independentisme.

Rajoy representa la part m¨¦s forta en aquest conflicte i, per tant, la que t¨¦ m¨¦s responsabilitat en la seva resoluci¨®. Per¨° t¨¦ un problema de legitimitat, agreujat per la seva passivitat pol¨ªtica. El seu govern i el seu partit s¡¯han absentat de Catalunya i fins i tot dels seus debats p¨²blics des que van arribar a la Moncloa, tot i que estan en l¡¯origen del contenci¨®s, han incomplert compromisos, alguns d¡¯ells estatutaris, i han fet gala d¡¯una actitud negligent sin¨® menyspreadora cap al conjunt dels catalans, especialment cap als qui no se senten vinculats al proc¨¦s independentista. A trav¨¦s de la fiscalia i l¡¯advocacia de l¡¯Estat, han subcontractat tota l¡¯obstaculitzaci¨® del proc¨¦s al Tribunal Constitucional i al poder judicial, als qual han sotm¨¨s a una pressi¨®, sovint impl¨ªcita per¨° en molts casos desvergonyida, d¡¯una alta toxicitat per a la imatge p¨²blica de l¡¯Estat de dret.

Puigdemont, per la seva banda, no t¨¦ un mandat democr¨¤tic ni majories de vots populars suficients per dur a terme el seu pla. Els passos que ja ha realitzat la majoria merament parlament¨¤ria de Junts pel S¨ª i la CUP vulneren l¡¯Estatut de Catalunya i la Constituci¨® i, el que ¨¦s m¨¦s important, els drets pol¨ªtics dels ciutadans representats per les altres forces de la Cambra, ja que afegeixen l¡¯insult del secret en l¡¯elaboraci¨® de la llei de transitorietat jur¨ªdica a la inj¨²ria del desbordament de la legalitat estatut¨¤ria i constitucional. Fora de la bombolla medi¨¤tica independentista i en el clima de saturaci¨® propagand¨ªstica que viu Catalunya, ¨¦s una ironia vendre el relat que l¡¯independentisme no t¨¦ llibertat per expressar-se, quan el que els tribunals estan impedint ¨¦s que els parlamentaris secessionistes aconsegueixin els seus objectius sense respectar els procediments constitucionals.

Aix¨ª arribem als desacords radicals de l¡¯11 de gener a la Moncloa i a la ferma voluntat d¡¯ambdues parts de complir els seus compromisos fins a les ¨²ltimes conseq¨¹¨¨ncies. Si cadasc¨² coneix perfectament la posici¨® de l¡¯altre, com sembla que ¨¦s el cas, el m¨ªnim que poden esperar els ciutadans ¨¦s que pactin la forma menys perjudicial possible per posar fi d¡¯una vegada a l¡¯actual calvari i procedeixin, immediatament despr¨¦s ¨Cprobablement despr¨¦s d¡¯unes noves eleccions¨C, a acordar aquesta tercera via tan menystinguda i combatuda pels mateixos que ara es veuran obligats a ressuscitar-la. ?s a dir, si hi ha d¡¯haver xoc de trens, almenys que sigui pactat.