El tempteig i la tria

Cadasc¨² t¨¦ el seu ideal de perfecci¨®. Jo, com a escriptor, hauria volgut ser un gran novel¡¤lista, un dramaturg genial, un poeta l¨ªric de primera categoria; un fil¨°sof acad¨¨mic, si m¨¦s no. Per¨° hi he renunciat. Amb ll¨¤grimes de sang¡±. Aix¨° deia, no sense ironia, Joan Fuster, de la mort del qual es compleixen enguany vint-i-cinc anys. Fuster comen?¨¤ sent poeta, un bon poeta, per¨° ho deix¨¤ c¨®rrer; intent¨¤ la narraci¨® curta i la novel¡¤la, per¨°, si ens atenem al seu propi criteri, que el feu destruir aquests intents, no se¡¯n va sortir; ignore fins a quin punt fic¨¤ el nas en els camps de la dramat¨²rgia i de la filosofia, nom¨¦s en coneixem la condici¨® d¡¯agut lector i comentarista d¡¯aquestes disciplines. Quin fou, doncs, el cam¨ª que va emprendre? La literatura d¡¯idees, l¡¯assaig en un sentit ampli, originari, a la manera de Montaigne. El que ell anomena ¡°tebeos per a intel¡¤lectuals¡±. Un assaig de dist¨¤ncies curtes, incisiu, antidogm¨¤tic, dial¨¨ctic, escrit en un estil exquisit per¨° en un to parlat, ple de signes d¡¯interrogaci¨® i de punts suspensius, talment una partida d¡¯escacs amb el lector. I encara com, va fer aquesta tria! L¡¯encert¨¤ de ple, i d¡¯ac¨ª ve el seu ¨¨xit, i la seua vig¨¨ncia.

El tempteig de Fuster, la seua tria, em fan pensar en mi mateix i en molts dels individus que conec. ?s tan f¨¤cil veure com els altres s¡¯equivoquen! Tots coneixem algun poeta o algun assagista de talent que s¡¯entesta a escriure novel¡¤la quan li manca, de manera ostensible, el do de la narraci¨®. I el mateix podem dir de narradors que fan poesia o assaig amb els peus. Abs¨¨ncia d¡¯autocr¨ªtica? Ceguesa davant un mateix? Manca d¡¯amics sincers que li ¨°briguen els ulls? Que nociu arriba a ser perseguir l¡¯elogi i fugir de la cr¨ªtica. Qui fuig de la cr¨ªtica fuig de si mateix, i se submergeix en un mar mediocre.

D¡¯energies i de temps perduts, n¡¯hi ha un fum. Quant de paper balafiat, quants prestatges plens de llibres est¨¨rils! I el pitjor de tot, la desil¡¤lusi¨® de l¡¯autor, la paranoia d¡¯imaginar que els lectors li fan el buit. De qu¨¨ serveix tindre cultura, ser l¨²cidament cr¨ªtic amb els papers dels altres, si un ¨¦s cec als seus? La vida, massa curta, a penes permet algun canvi de direcci¨®. Un pot temptejar de jove, provar distints camins i, un dia, per convicci¨®, o perqu¨¨ l¡¯entorn et sacseja i t¡¯aclareix les idees, escollir-ne un. Resulta pat¨¨tic passar-se tota la vida en un permanent tempteig juvenil, o, pitjor encara, trencant-se les banyes contra un mur. No ¨¦s ins¨°lit, aix¨°. El m¨®n est¨¤ ple de traject¨°ries err¨¤tiques, de n¨¤ufrags perduts dins d¡¯un atzucac.

Quina ll¨¤stima, si Fuster no haguera advertit els seus l¨ªmits, si s¡¯haguera obstinat a ser un gran novel¡¤lista, un dramaturg genial, un poeta l¨ªric de primera categoria, un fil¨°sof acad¨¨mic! Haur¨ªem perdut un extraordinari escriptor de ¡°tebeos per a intel¡¤lectuals¡±, potser els m¨¦s l¨²cids i divertits que s¡¯han escrit mai en la nostra llengua.