De segona i regional

Recordo l¡¯escena perqu¨¨ tenia cert aire teatral. Josep Piqu¨¦ li va demanar a Pasqual Maragall que retir¨¦s unes declaracions. Maragall no sabia a qu¨¨ es referia, cosa que tampoc era tan infreq¨¹ent. Qu¨¨ havia dit? Que hi havia una manera catalana de mirar el m¨®n. Maragall, lluny de retirar-les, va repetir, amb aquella mirada de qui se sap guanyador per KO i ho deixa als punts: ¡°Doncs ¨¦s clar que hi ha una mirada catalana sobre el m¨®n, i vull que consti en acta el que dic¡±.

He pensat en aix¨° arran de diverses not¨ªcies que han anat apareixent durant les ¨²ltimes setmanes i que, d¡¯alguna manera, enllacen amb el meu article anterior ¡°Per a qu¨¨ ha servit el proc¨¦s?¡±. D¡¯alguna manera, aquesta conversa est¨¤ a la base de tot el que estem vivint aquests ¨²ltims anys. Maragall va governar una ciutat al l¨ªmit del sostre de vidre, un sostre de vidre blindat, que, clavat sobre Catalunya, la seva proposta d¡¯estatut no va poder trencar.

El millor per a l¡¯statu quo era que els ocellets no aixequessin el vol, que els catalans no miressin el sostre, encara que fos de vidre. Per aconseguir-ho, res millor que la jivaritzaci¨® constant de la cultura, que els qui hi participessin sabessin que era una cultura auton¨°mica, que sabessin que si volien anar a Frankfurt sense tuteles les passarien magres. Aquest tipus de pensament que expressava Josep Piqu¨¦ est¨¤ incrustat en la quotidianitat, l¡¯han interioritzat els qui el verbalitzen i sorgeix de manera habitual. L¡¯¨²ltim episodi l¡¯hem viscut amb les befes sobre la relaci¨® del conseller Puig i les sardanes, que, sumades a les que es van fer sobre el seu passat com a bomber, creen el que podr¨ªem qualificar de classisme cultural. Una altra cosa ¨¦s si Cultura s¡¯ha de dirigir des de Cultura Popular. Malauradament, la discussi¨® no ha estat aquesta.

Per a molts ¨Cper a mi¨C la sardana ¨¦s una cosa aliena, per¨° no puc obviar que les cobles han estat moltes vegades l¡¯¨²nic que ha donat cultura musical a molta gent que no n¡¯hauria tingut. No puc oblidar el fil que va de les descripcions que fa Gaziel de les aventures de Juli Garreta per Par¨ªs en aquesta joia que ¨¦s Una m¨¤quina d¡¯espavilar ocells de nit, de Jordi Lara. S¨¦ que sense Ventura, Morera o Garreta la cultura d¡¯aquest pa¨ªs seria m¨¦s trista i m¨¦s petita. Gaziel t¨¦ tamb¨¦ p¨¤gines memorables sobre Joan Maragall i la sardana.

La ridiculitzaci¨® ¨¦s recurrent i aix¨ª ha de ser perqu¨¨ el sostre no es trenqui. Mentre els nostres savis locals es reien de Puig, el Tribunal Constitucional retallava lleis de contingut ling¨¹¨ªstic denunciades pel Partit Popular i el Govern espanyol. La de l¡¯audiovisual est¨¤ paralitzada des del 2006. M¨¦s recurr¨¨ncies: no fa tant que el jurat del Premi Crexells s¡¯ho passava la mar de b¨¦ caricaturitzant la literatura que s¡¯escriu en catal¨¤ mentre dibuixaven de manera involunt¨¤ria el seu propi retrat.

?s la hist¨°ria de sempre. En alguns casos, com els anteriors, per convenciment. En d¡¯altres, per desig d¡¯acceptaci¨®. Li va passar a Jaume Asens, que per justificar que l¡¯Ajuntament de Barcelona no entr¨¦s a l¡¯Associaci¨® de Municipis per la Independ¨¨ncia, va barrejar Verdaguer amb una Catalunya m¨ªtica i fosca que ja nom¨¦s necessita qui no t¨¦ res a oferir. Recordo els sarcasmes a les xarxes socials. ?s el ritu de pas: denigrar una mica la cultura pr¨°pia per ser acceptat pels altres. La veritat ¨¦s que Maragall va deixar el llist¨® ben alt, i potser per aix¨° se¡¯n van desempallegar. No nom¨¦s tenia una mirada pr¨°pia, sin¨® que la va projectar cap amunt.

En l¡¯article anterior recordava com molts articulistes i escriptors reien del prus¨¦s, quan a cap d¡¯ells li passaria pel cap ridiculitzar d¡¯una manera sistem¨¤tica l¡¯accent andal¨²s. Es veu que ja estan m¨¦s calmats i no ho diuen tant. Millor, no hi ha res que faci m¨¦s pena que aquesta mirada estr¨¤bica sobre un mateix i sobre el m¨®n que l¡¯envolta, aquesta mirada que a Maragall li feia tant de riure. El pitjor o el millor, segons com es miri, ¨¦s que ¨¦s molt dif¨ªcil empetitir l¡¯altre sense tornar-se cada dia una mica m¨¦s petit.

Tot i aix¨° tornar¨¤ a passar. Ser¨¤ amb un altre ball, una altra mostra de cultura popular, un altre premi, una altra fira, algun congr¨¦s o exposici¨®, qualsevol obra o esdeveniment que pugui ridiculitzar-se. Riuen fins i tot quan llegeixen que la inversi¨® cultural de l¡¯Estat ¨¦s el doble a Madrid que a Catalunya. Aix¨° s¨ª, cada cop en s¨®n menys i el seu riure cada vegada t¨¦ un eco m¨¦s curt.