Un art massa extasiant

Ramon Gener ha fet espl¨¨ndids programes de divulgaci¨® de l¡¯¨°pera en qu¨¨ subratllava determinats moments de l¡¯obra, trobava paral¡¤lelismes, feia propostes juganeres... Eren explicacions jovials, sense pompositat, malgrat la grandesa de la pe?a, que tractava de tu a tu. Ara ha volgut aplicar un concepte semblant per explicar les emocions b¨¤siques de l¡¯art en general. Per¨° aqu¨ª no ¨¦s un connaisseur que s¡¯esfor?a per ser did¨¤ctic. Directament fa com¨¨dia, amb una exagerada voluntat pedag¨°gica.

El veiem disfressat de Walter White, amb el seu impermeable al laboratori de metamfetamina de Breaking Bad, un acudit per parlar de l¡¯¨¨xtasi (an¨ªmic), o distribuint safates de pastisseria a la pla?a de Sant Pere perqu¨¨ la gent, posant-se-les al cap, faci de sant mentre ell parla de l¡¯experi¨¨ncia m¨ªstica i del paper del groc en l¡¯art rom¨¤nic (per cert, ja ha vist aix¨° la Junta Electoral?).

Un art rom¨¤nic que no ¨¦s precisament el millor exemple per parlar d¡¯¨¨xtasi: s¨®n imatges altament codificades que busquen m¨¦s la comprensi¨® can¨°nica del missatge que pas no l¡¯emoci¨® de qui les contempla. Sobre el daurat llampant d¡¯aquesta pintura mural, dels solemnes pantocr¨¤tors, sempre recordar¨¦ l¡¯advert¨¨ncia que feia Catal¨¤-Roca a l¡¯hora d¡¯il¡¤luminar amb massa generositat aquestes peces. I no s¡¯havia de fer perqu¨¨ estaven pensades per ser vistes en espais enfosquits i el groc or era un estratagema per fer rebotar la llum i donar vida a la imatge. Aix¨ª de clar i senzill ho explicava. Sense tants de roman?os. ?s clar que un programa de televisi¨®, i m¨¦s si ¨¦s del rar i convenient g¨¨nere de la cultura, com aquest, necessita roman?os per engrescar p¨²blics poc proclius. El problema ¨¦s la dosi.

Gener ¨¦s el protagonista absolut del programa, el veiem passejar per davant d¡¯obres sobreimpressionades en columnes o parets, cosa que en dificulta la contemplaci¨®. Ell passa al davant. Aquest reservar-se el paper principal arriba al paroxisme quan, parlant de les Variacions Goldberg de Glenn Gould, en lloc de deixar-nos sentir l¡¯artista canadenc, ¨¦s ell qui es posa al piano per interpretar-ne un bocinet.

En canvi, quan, sense amagar-se, que no cal, per¨° amb m¨¦s discreci¨®, parla amb els pianistes Lucas i Arthur Jussen, en surt una bona entrevista que tanca deixant-los que siguin ells els que ens donin el tast musical. L¨°gic.

Tzvetan Todorov defensava la cr¨ªtica com un di¨¤leg obert entre el cr¨ªtic i l¡¯autor (l¡¯obra), i l¡¯enrabiaven els cr¨ªtics dogm¨¤tics, impressionistes o partidaris del subjectivisme que nom¨¦s deixen escoltar una veu, la seva. Per la seva banda, a Roland Barthes el molestava la cr¨ªtica d¡¯art que es limita a manifestar la seva emoci¨® davant l¡¯inefable. I una mica de tot aix¨° hi ha en el Gener que parla d¡¯art.

Els darrers minuts del primer programa, per exemple, van ser dedicats a artistes que expl¨ªcitament han parlat de l¡¯¨¨xtasi o han titulat amb aquest terme una de les seves obres (Rothko, Scriabin, Sean Scully....). A pesar de les manifestacions de Gener, l¡¯espectador no s¡¯ha de sentir inc¨°mode si no arriba a l¡¯¨¨xtasi, quasi obligat, que li proposa davant d¡¯un Rothko.

El principal problema de This is art ¨¦s la freq¨¹¨¨ncia i les dimensions de les hip¨¨rboles. Tot ¨¦s tan transcendent, emotiu, mera-vell¨®s que no sembla deixar lloc per a cap pensament descregut o profanador sobre el car¨¤cter eximi de les obres presentades.

Dit tot aix¨°, sempre ¨¦s m¨¦s preferible la passi¨® de Gener que el silenci o la xerrameca sense cor. Perqu¨¨, com diu Gener, l¡¯art existeix quan alg¨² el contempla. Una altra cosa ¨¦s que el programa (per TV3 i Movistar) es posi reptes massa optimistes, com ara ¡°descobrir la f¨®rmula de l¡¯¨¨xtasi¡±.