Parresia i psicacogia

En els darrers anys de la seva vida, Michel Foucault va desgranar la teoria de la ¡°cura de si¡±, una actitud que planteja l¡¯¨¨tica com una pr¨¤ctica reflexiva de la llibertat i la manera de viure com una q¨¹esti¨® quasi purament est¨¨tica.

Segons Giorgio Agamben, Foucault entra en un debat postmetaf¨ªsic sobre el subjecte, ja que la ¡°cura de si¡± t¨¦ una dimensi¨® esot¨¨rica. Per qu¨¨? Perqu¨¨ ent¨¦n que la pedagogia no ha de servir per adquirir coneixements i compet¨¨ncies (preparar-se per al m¨®n laboral) sin¨® per transformar-se un mateix.

Hi ha un parell de termes clau que Foucault utilitza per definir aquest desenvolupament quasi m¨¤gic de l¡¯actitud ¨¨tica de l¡¯¨¦sser que em tenen fascinat.

En primer lloc: parresia, que segons Foucault consisteix a ¡°dir all¨° que hom t¨¦ de m¨¦s ¨ªntim amb els seus propis mots¡±. ?s una forma de franquesa total, lluny de qualsevol procediment artifici¨®s, lluny de l¡¯adulaci¨®: la congru¨¨ncia total en la relaci¨® entre el que hom pensa, el que hom diu i el que hom fa.

Antigament, per¨°, la parresia s¡¯entenia com una manera c¨¤ndida de parlar, un dir sense embuts que quasi mereixeria una disculpa. En els temps de la sof¨ªstica, de fet, era una forma de discurs tan lliure i mancada de prop¨°sits manipuladors, que apuntaria a una falta de preparaci¨® de l¡¯orador o a una sinceritat tan despullada, tan de mostrar les febleses, que el tornaria un oponent in¨²til, ideal per acarnissar-s¡¯hi en un debat.

I Arist¨°fanes utilitzava la parresia com l¡¯eina amb la qual els personatges de les com¨¨dies es ridiculitzaven a si mateixos!

Per¨° l¡¯actitud ¨¨tica de l¡¯¨¦sser no ¨¦s nom¨¦s el capacitar-se per actuar segons el lliure albir davant de les dificultats, sin¨® tamb¨¦ la capacitat d¡¯adonar-se dels propis prejudicis.

Com que tots som resistents als nous paradigmes i per acceptar-los necessitem un proc¨¦s d¡¯assimilaci¨®, d¡¯acceptaci¨® i d¡¯adaptaci¨®, Foucault planteja l¡¯¨²s de la psicagogia en el proc¨¦s de formaci¨® del subjecte ¨¨tic. Vet aqu¨ª el segon terme.

Segons Foucault, la psicagogia ¨¦s la ¡°transmissi¨® d¡¯una veritat que no t¨¦ per funci¨® dotar el subjecte d¡¯actituds, capacitats o sabers, sin¨® de modificar-ne la manera de ser¡±.

En aquest cas, l¡¯evoluci¨® del sentit de la paraula ¨¦s profund¨ªssima, perqu¨¨ la psicagogia (literalment: la conducci¨® de les ¨¤nimes) era, en origen, l¡¯evocaci¨® de l¡¯¨¤nima d¡¯un difunt amb finalitats endevinat¨°ries.

Emp¨¨docles, en canvi, li donava el sentit d¡¯un recurs a ¡°la m¨¤gia del ritme del discurs¡± i, segons els pitag¨°rics, la psicagogia servia per governar la voluntat de l¡¯auditori des d¡¯una sistematitzaci¨® matem¨¤tica de la musicalitat de la parla. M¨¦s enll¨¤ del sentit, doncs, hom podria portar els esperits del respectable a l¡¯emoci¨® a trav¨¦s dels sons de l¡¯elocuci¨®.