Lee Miller, artista motora

Lee Miller (1907-1977) ha hagut d¡¯esperar molt per tenir exposicions a l¡¯altura de la seva obra. Acostumava a ser on calia per afavorir o accelerar el desenvolupament d¡¯un proc¨¦s, ja fos la fotografia experimental de fa un segle a Par¨ªs, la foto de guerra al Londres del 1942, als camps de concentraci¨® que s¡¯obrien i els fot¨°grafs documentaven el 1945 o al pis de Hitler per constatar des de la seva banyera (!) que el dictador ja no existia. Durant anys considerada musa, aquesta paraulota detestable, la nord-americana ¨¦s ara a la Mir¨® de Barcelona amb una expo que il¡¤lumina la seva traject¨°ria presentant-la com el que va ser: una artista motora, catalitzadora. En fotografia, i en el f¨¨rtil i sovint mal interpretat surrealisme brit¨¤nic i, aix¨ª, en l¡¯art de la primera meitat del segle XX.

Una de les obres no fotogr¨¤fiques que m¨¦s b¨¦ la representen, per poc vista, ¨¦s la reconstrucci¨® d¡¯un dels seus objectes-escultura, del 1937, El pet¨®: un avantbra? esquerre de dona, erecte, amb les ungles pintades de vermell angl¨¨s, duu una polsera r¨ªgida que, de prop, veus que est¨¤ feta imitant genives i dents d¡¯una boca ben tancada, ben serrada.

Lee Miller va debutar amb un autoretrat provocador, el seu selfie de 1930 a Par¨ªs.

Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya ¨¦s una ¨°ptima exposici¨®, i no nom¨¦s perqu¨¨ permet veure una bona selecci¨® de la seva obra, a c¨¤rrec d¡¯Eleanor Clayton, del Hepworth Wakefield que l¡¯ha organitzat, un dels museus recents dedicats a l¡¯art brit¨¤nic a partir de la figura tutelar de l¡¯escultora Barbara Hepworth que li dona nom. Hi ha m¨¦s motius. ?s una proposta excel¡¤lent perqu¨¨ reuneix la Miller amb els seus coetanis i amics, amb els quals va treballar a fons, creant xarxa: les pintores Eileen Agar i Leonora Carrington, els pintors Mir¨®, Picasso, Ernst, Penrose, Dal¨ª, Paul Nash i m¨¦s, l¡¯escultor Henry Moore, els fot¨°grafs Man Ray, Dora Maar i l¡¯inseparable col¡¤lega de Miller en el fotoperiodisme de guerra, Scherman. Una idea preciosa ha estat sumar al di¨¤leg els surrealistes ib¨¨rics Maruja Mallo i ?ngel Planells.

Va ser una fot¨°grafa d¡¯envergadura, per la seva t¨¨cnica i per com enfocava el que tenia al davant, ja fos ella mateixa o els seus amics ¨Cs¨®n c¨¨lebres els retrats que va fer del grup surrealista a Canes i a Cornualla el 1937¨C, les models per a Vogue i revistes londinenques, la seva visi¨® del desert quan se¡¯n va anar a viure a Egipte abans de la guerra i, sobretot, la seva manera d¡¯enfocar el fotoperiodisme de guerra quan va tornar a Europa i es va trobar amb el que es va trobar. Cal tenir una mirada molt ben posada, malgrat els des¨¤nims i tot que la Miller va con¨¨ixer, per fotografiar com ho fa ella les imatges pertorbadores i alhora teatrals, ir¨°niques i subversives que oferien les m¨¤scares antig¨¤s i antifoc al Londres del 1941 en endavant. Per fotografiar un fot¨°graf vestit per a la guerra com si fos un maniqu¨ª d¡¯una revista de moda. Per informar amb un maniqu¨ª, ara s¨ª, dels modelets de camuflatge que es posaven d¡¯exemple en aquells anys per preparar el personal per a la guerra. Per, amb tota la gosadia, fotografiar-se a la banyera de Hitler el 1945.

Crescuda al costat d¡¯un pare fot¨°graf que no va parar de retratar-la des de la infantesa, Lee Miller va debutar amb un autoretrat provocador, el seu selfie del 1930 a Par¨ªs. Tenia 23 anys, era una noia bell¨ªssima, i mostrava el seu tors nu, els pits r¨ªgids i el seu perfil girat cap a l¡¯esquerra de l¡¯espectador (cap al passat). ?s l¡¯obra que inicia el recorregut de l¡¯exposici¨®. Una pot pensar en veure¡¯l que ja ens tornem a trobar amb les muses i els seus fot¨°grafs. No ho interpreta aix¨ª l¡¯expo, que presenta aquesta foto com una declaraci¨® de principis, per¨° que tamb¨¦ es pot descriure aix¨ª: la Miller afronta la mirada masculina cl¨¤ssica ¨Cel seu model ¨¦s l¡¯escultura grega¡ª potser per dir prou, potser que no. No se sap b¨¦ llavors. Se sabr¨¤ a continuaci¨®, quan anem veient les fotos d¡¯aquest per¨ªode, al laboratori del seu compatriota Man Ray a Par¨ªs, on gr¨¤cies a ella (per aquests errors de laboratori tan necessaris) tots dos arriben al procediment de la solaritzaci¨®, la inversi¨® de la llum en el negatiu que tantes bones imatges proporcionaria a partir d¡¯aleshores a tants fot¨°grafs fins avui mateix.

¡°No tinc temps per ser musa, estic massa enfeinada treballant¡±, va dir sense contemplacions aquells anys la pintora Leonora Carrington, una altra de la colla. A Lee Miller no li va caldre afirmar-ho, sin¨® que ho va aplicar, igual que la seva bona amiga Eileen Agar, molt present en aquesta magn¨ªfica expo amb les seves pintures, escultures i dissenys teatrals.

¡°No tinc temps per ser musa, estic massa ocupada treballant¡±

?Merc¨¨ Ibarz ¨¦s escriptora i professora de la UPF