El mon¨°leg

Un, en declarar, tenia la taula plena de papers, que consultava en el seu intercanvi verbal amb les diferents parts. L¡¯altre, en canvi, tenia la taula buida. No s¨¦ si hi ha cap imatge m¨¦s il¡¤lustrativa dels primers dies del judici del proc¨¦s que aquesta mateixa taula, plena de documents en el torn de Joaquim Forn i buida en el d¡¯Oriol Junqueras.

Forn creu que quan a un li imputen uns fets, cal desacreditar aquests fets. Sembla una decisi¨® racional, que ¨¦s, com sabeu, la kriptonita del proc¨¦s. A Junqueras, en canvi, no sembla que li importin els fets. Ell ho fia tot en el poder captivador del seu verb, a la persuasi¨® que provoca la c¨¤rrega emotiva de les paraules id¨°nies: bona persona, dem¨°crata, republic¨¤, cristi¨¤. Junqueras segueix en mode proc¨¦s i ja se sap que en el proc¨¦s no han importat mai gaire els fets, excepte els que no existien o els que afavorien l¡¯independentisme.

El l¨ªder d¡¯ERC es va comportar al Tribunal Suprem com si fos a la tribuna del Parlament o en un m¨ªting, on no duia mai papers; va dissertar sobre la moral, sobre la bondat, sobre la humanitat i la divinitat. Junqueras no distingeix entre un fiscal i un ciutad¨¤, entre un parlamentari i un advocat, entre un feligr¨¨s i un jutge. Sempre est¨¤ en campanya.

Forn havia preparat a consci¨¨ncia la seva defensa; Junqueras es va limitar a fer el que ha fet durant els ¨²ltims anys. Forn, m¨¦s enll¨¤ de q¨¹estions penals o pol¨ªtiques, sembla un pencaire; Junqueras fa l¡¯efecte de ser un d¡¯aquests professors intel¡¤ligents i murris que, quan fa deu anys que ensenyen la mateixa mat¨¨ria, ja no es preparen res: recorren a l¡¯enginy i l¡¯agudesa i repeteixen les mateixes bromes, per¨° han decidit que la feina seriosa la facin uns altres. El problema de Junqueras ¨¦s que, mentre ell continua declamant la mateixa lli?¨® de sempre, per primera vegada en molts anys li han assignat una mat¨¨ria diferent en una aula diferent.

A m¨¦s, sembla que dona per fet que ¨¦s un judici decidit d¡¯entrada, aix¨ª que per qu¨¨ cal que es defensi de manera racional per intentar passar el menor temps possible a la pres¨®? Junqueras demostra que ¨¦s coherent: ¨¦s tan irresponsable respecte de la sort dels catalans com de la seva sort particular.

Sigui com sigui, la declaraci¨® de Junqueras, com que no va interactuar amb ning¨², va ser una perfecta met¨¤fora del proc¨¦s (encara que no necess¨¤riament de l¡¯independentisme, del qual hi ha una versi¨®, ara mateix minorit¨¤ria, que apostaria per una altra via). Un mon¨°leg. Una part ignora les altres perqu¨¨ la independ¨¨ncia ¨¦s una q¨¹esti¨® de just¨ªcia ¨Ctransvestida de democr¨¤cia¨C i, com en tota q¨¹esti¨® de just¨ªcia, no es demana l¡¯opini¨® dels altres, encara menys el seu consentiment: la just¨ªcia es fa, no es debat; la independ¨¨ncia es fa, no es negocia. Per aix¨° la crida processista al di¨¤leg era d¡¯un cinisme ins¨°lit: no interessava el di¨¤leg, sin¨® repetir el mon¨°leg.

Per¨° el mon¨°leg de Junqueras va ser tan sobreactuat que tot va acabar tenint el significat contrari del que ell li pretenia donar. Es volia presentar com un home humil, per¨° traspuava arrog¨¤ncia en considerar impl¨ªcitament que a ell, a difer¨¨ncia de Forn, l¡¯estava jutjant un tribunal superior: la Hist¨°ria. Es va excusar del delicte d¡¯odiar Espanya, que ning¨² li havia imputat, dient que l¡¯estimava: qui s¡¯excuse s¡¯accuse? (d¡¯altra banda, a qui se li podria passar pel cap que Junqueras odi? els espanyols quan va ser precisament ell qui va tenir la iniciativa d¡¯enviar-los Gabriel Rufi¨¢n?). Deia que hi havia una cadira buida al davant quan ell mateix ¨C entre d¡¯altres¨C va propiciar la via unilateral, que consistia precisament a aconseguir que aquesta cadira estigu¨¦s tan buida com la taula des de la qual va declarar.

Tot micr¨°fon ¨¦s una oportunitat per fer campanya electoral i tota campanya electoral necessita un micr¨°fon. Junqueras ho sap i no ho va desaprofitar. Ara, amb la convocat¨°ria d¡¯eleccions general per al 28 d¡¯abril, la campanya s¡¯accentuar¨¤ i ¨¦s possible que en el judici hi hagi cada vegada m¨¦s declaracions com la de Junqueras, amb la taula buida de papers.

Per¨° el cas de Junqueras ¨¦s especial. Ell est¨¤ disposat a sacrificar-se no ja per la independ¨¨ncia, sin¨® per unes eleccions. El junquerisme ¨¦s amor, va dir alguna vegada el mateix Junqueras. Jo m¨¦s aviat diria que el junquerisme ¨¦s martirologi, just¨ªcia de la Hist¨°ria i mon¨°leg. Una combinaci¨® irrellevant per al dret, per¨° probablement guanyadora per a les eleccions.