Una f¨¤brica de llenguatge

Josep Pla, que no dominava la frase llarga per¨° quasi mai s¡¯equivocava quan escrivia d¡¯aquella seva manera tan apod¨ªctica, la va encertar quan va dir (1944) que era incomprensible que a Catalunya hi hagu¨¦s poca novel¡¤la, tota vegada que les novel¡¤les contempor¨¤nies estaven bassades en la tafaneria i Catalunya era un pa¨ªs de grans tafaners i conversadors ociosos (tafaners, encara ho som; conversadors, molt menys): ¡°Tota la novel¡¤l¨ªstica que fins ara s¡¯ha fet, des de Tolstoi a Balzac, des d¡¯I promesi sposi fins a Dickens, ¨¦s un enfilall d¡¯an¨¨cdotes intel¡¤ligiblement expressades¡± (OC 31, p. 151). De fet, Vida privada ¨¦s una novel¡¤la escrita sobre la base de la m¨¦s impura tafaneria, i per aix¨° ¨¦s tan bona i tan viva. Pla, que no va ser un excepcional estilista encara que fos un enorme documentalista, va ser conscient que aix¨° era una rara anormalitat que potser cal atribuir a les guerres carlistes i a la sentimentalitat rom¨¤ntica del pa¨ªs, que sempre est¨¤ a punt per fer versos per¨° sembla que tingui mandra per escriure en prosa, sempre m¨¦s dif¨ªcil: ¡°Escriure en prosa, en el nostre pa¨ªs, ¨¦s superior a la mitjana de la ganduleria ind¨ªgena habitual¡± (ibid.).

Per¨° Pla va ser sensible a l¡¯esfor? que havien fet, si no els ¡°autors originals¡±, s¨ª els grans traductors de la seva generaci¨®, bo i retent homenatge a grans vessadors de lleng¨¹es foranes al catal¨¤, i esmenta, entre altres, l¡¯homenot que va dedicar a Andreu Nin, els m¨¨rits de Carles Card¨®, Miquel Dol?, Sagarra, Riba, Manent... i Josep Carner (id., OC 16, p. 558).

El fet ¨¦s que, als primers trenta o quaranta anys del segle XX, sense que hi particip¨¦s per a res el purisme de la Lliga del Bon Mot, Catalunya va ser escenari d¡¯una florida de traductors i d¡¯una atenci¨® envers les literatures de m¨¦s enll¨¤ dels Pirineus, com nom¨¦s va tenir una certa equival¨¨ncia la col¡¤lecci¨® promoguda per Castellet, a Edicions 62: El Balanc¨ª. Ara hi ha una nova onada d¡¯aquest benefici, en part per la fundaci¨® d¡¯escoles de traducci¨® i interpretaci¨®.

Entre aquella pl¨¨iade de traductors destaca en primer¨ªssim lloc Carner, autor, entre altres obres mestres, d¡¯un Pickwick, de Dickens, que va fer les del¨ªcies d¡¯aquella lleva i d¡¯unes quantes m¨¦s, fins que es va posar de moda criticar la prosa dels noucentistes per massa alambinada. Tamb¨¦ ¨¦s alambinat G¨®ngora i ¨¦s una de les fites de la poesia dels Segles d¡¯Or. I encara ¨¦s m¨¦s alambinat Mallarm¨¦, i tota la poesia simbolista francesa i anglesa n¡¯¨¦s deutora.

Tot aix¨° ve a tomb pel fet que una editorial agosarada, guiada per la m¨¤ s¨¤via del gran editor contemporani de l¡¯obra de Carner, Jaume Coll Llin¨¤s, acaba de publicar una reedici¨® de la traducci¨® del ¡°pr¨ªncep de les lletres¡± del llibre de Dickens, que s¡¯hauria de repartir a tots els establiments educatius del pa¨ªs perqu¨¨ els nois i noies aprenguessin catal¨¤ i, de passada, llengua anglesa: Charles Dickens, Pickwick. Documents p¨°stums del Club d¡¯aquest nom [s¨®n sobrers els par¨¨ntesis de la coberta i de la portada del llibre], traducci¨® de Josep Carner, introducci¨®, edici¨® del text catal¨¤ i ap¨¨ndixs de Jaume Coll, text angl¨¨s i vocabulari a cura de Joan Ferrer (Univers, Barcelona, 2020). La feina que han fet Coll i Ferrer no t¨¦ preu, perqu¨¨ han estudiat els avatars de la feina de Carner i de l¡¯edici¨® de la traducci¨®, i n¡¯han situat el llenguatge al lloc que pertoca d¡¯acord amb els vaivens de respecte i amor a la llengua catalana que es produeixen al pa¨ªs, amb una honesta expressi¨® dels defectes (pocs, com ara certes omissions) i les virtuts (moltes) d¡¯aquesta obra de Carner, que ¨¦s seva perqu¨¨ no consta que a l¡¯obra original hi hagi ni una sola paraula en catal¨¤: potser alioli, que ens l¡¯ha copiada el m¨®n sencer. Tots els complements del llibre s¨®n importants, i no ho ¨¦s menys l¡¯Ap¨¨ndix F, ¡°Vocabulari carneri¨¤¡±, p¨¤gines en qu¨¨ el lector s¡¯adonar¨¤ de fins a quin punt la devoci¨® que tenia Carner per la llengua catalana el va portar, com escau a un poeta, a inventar paraules del no res, o neologismes no sempre neollatins, sempre que li va semblar que la paraula que inventava donava la mesura exacta d¡¯una anglesa que, altrament, no hauria tingut expressi¨® nostrada. (No oblidem la gran tasca precursora que va fer Loreto Busquets a Aportaci¨® l¨¨xica de Josep Carner a la llengua liter¨¤ria catalana (1977), obra animada per la perspic¨¤cia universal d¡¯Antoni Comas i Pujol, si no ens falla la mem¨°ria.) Pompeu Fabra se les va apuntar totes, aquestes innovacions carnerianes, perqu¨¨, com Alcover i com Moll, admetia amb goig la infloresc¨¨ncia que generen, o generaven, totes les lleng¨¹es del m¨®n. (Una altra cosa ¨¦s el purisme de l¡¯Institut d¡¯Estudis Catalans, que faria molt b¨¦ de rebatejar-se com a Institut Catal¨¤ d¡¯Estudis.)

Aquella extraordin¨¤ria versi¨® de Carner de Pickwick, i d¡¯altres novel¡¤les de Dickens i de m¨¦s autors, va ser aix¨°: una imponent f¨¤brica de llenguatge, una enorme celebraci¨® de la llengua catalana i una festa interminable per a tots els amics d¡¯all¨° que ens fa ¨¦ssers humans, en la llengua que sigui: la paraula.