La vida que no viu

Confesso que estic fascinat amb Exit, s¨¨rie noruega que dirigeix ?ystein Karlsen, i que ficciona a partir d¡¯entrevistes a corredors de borsa d¡¯Oslo. Ja sabem que ¡°Basat en fets reals¡± ¨¦s un indicador m¨¦s aviat magre del treball de la ficci¨®, per¨°, no obstant aix¨°, l¡¯horitz¨® de realitat que plana sobre els personatges ens situa, com a espectadors, en un lloc sensiblement diferent del de les s¨¨ries cl¨¤ssicament ficcionals. Si dic que estic fascinat no ¨¦s tant per l¡¯escriptura de la s¨¨rie (correcta), ni per la seva producci¨® (estripadeta) sin¨® perqu¨¨ desplega un paisatge hum¨¤ tan allunyat del meu que em fa l¡¯efecte d¡¯estar seguint un documental sobre alien¨ªgenes vestits de Gucci.

En realitat, no me n¡¯agrada res, d¡¯aquest paisatge: gaireb¨¦ tothom que hi circula ¨¦s violent, sexista, trepa i est¨¤ al l¨ªmit de la psicosi. Alguns, de fet, hi cauen del tot, mentre la resta viu en una desfilada constant de droga, prostituci¨®, pallisses i discursos turbocapitalistes. En un d¡¯aquests discursos, Henrik, un dels quatre genets de l¡¯apocalipsi borsari, explica al seu entrevistador que tots els somnis que pot tenir alg¨² de vora trenta anys (la casa, el viatge, el iot, les experi¨¨ncies, etc.), ell ja els havia acomplert tots als vint-i-pocs, de manera que el seu repte, ara, ¨¦s trobar una ra¨® per seguir vivint.

Aquesta paradoxa em sembla interessant. ?No se suposa que la pastanaga hegem¨°nica s¨®n aquests diners que ho han de fer possible tot, i pels quals una majoria considerable passa els dies provant d¡¯encertar la feina, l¡¯aposta, el d¨¨cim milionaris? Com pot ser que, un cop s¡¯han aconseguit aquests diners, la vida s¡¯esgoti tan aviat? El que de seguida es fa evident, aqu¨ª, ¨¦s la manera com la idea amfetam¨ªnica i estrident de vida que tenen els personatges d¡¯Exit ¨¦s el que, paradoxalment, els genera el buit que pateixen tots. ?s una vida que no viu. Una vida on hi ha un munt de cossos i ni una sola persona, on les relacions s¨®n de poder o de profit, on se substitueix l¡¯experi¨¨ncia per l¡¯exc¨¦s i on qualsevol idea de progressi¨® o d¡¯aprenentatge pren la forma de la repetici¨® de l¡¯addicte. Veient-la, ¨¦s dif¨ªcil no recordar el dest¨ª que Dostoievski li reservava al seu jugador: aquesta manera d¡¯abocar-se sencer a la tirada futura que, ara s¨ª, ser¨¤ la guanyadora i que sempre ¨¦s la seg¨¹ent, la que vindr¨¤, la que no arriba mai.

A la s¨¨rie, l¡¯addicci¨® s¡¯oposa a la connexi¨®, al vincle; hi estic del tot d¡¯acord. Ho vaig dir fa unes setmanes, al Kosm¨°polis: un dels reptes a qu¨¨ s¡¯enfronta l¡¯escriptor contemporani (i tots nosaltres) ¨¦s el d¡¯imaginar formes de fer vincle sense caure en una nost¨¤lgia retro ni estilitzar aquesta psicosi destructiva. Ho torno a dir ara, amb la sensaci¨® sinistra, davant d¡¯aquesta feixistitzaci¨® monstruosa, que cada cop anem m¨¦s tard.