Cultura

La b¨¨stia desperta. Mai no s¡¯ha adormit. Per¨°, de tant en tant, desperta rugint. La b¨¨stia vol agermanar-nos ¡ªuna, grande, libre¡ª a la seua manera ancestral: pel clam que apunta al futur decret llei.

Ara vol espanyolitzar no dir¨¦ Catalunya, intente no caure en el parany de Wert i Mas, espanyolitzar qualsevol indret de la pen¨ªnsula. Qu¨¨ vol dir espanyolitzar, senyor Wert? La ¡°dreta normal¡± (hi ha dreta normal?) espanyola ¨¦s avorrida, si no directament sanguin¨¤ria, si toca furgar en les ferides. I aquestes ferides sempre estan en els mateixos cossos.

Des de la Inquisici¨® fins ara, hi ha maneres de fer-ho: des de les fogueres evolucionen cap al garrot de l¡¯IVA. El senyor Lara, que sempre troba diners, fins i tot en temps de crisi, s¡¯apunta a la kermesse. Ell deu saber quin r¨¨dit en trau, perqu¨¨ sempre en trau. Miren el recent premi.

La cultura ¡°espanyola¡± del s. xx, vegen que no vaig m¨¦s enrere, ¨¦s una v¨ªctima. En el sentit no victimari (aquesta accepci¨® ja t¨¦ prou ap¨°stols), sin¨® en un sentit real d¡¯objecte de tota mena d¡¯agressions. Una hist¨°ria de morts, d¡¯exiliats, de resistents.

Avui, artistes que van desenterrar la torxa pixada en cada fossa comuna per encendre-la de nou malviuen amb totes les v¨ªctimes del nou ordre social, que nom¨¦s ¨¦s l¡¯ordre social de sempre.

Obres de teatre, poesia, m¨²siques i can?ons que van ser condemnades al silenci van reapar¨¦ixer en la veu i en els actes de persones concretes, amb nom i cognoms. Van pagar un preu ben alt. Ara el paguen d¡¯una altra manera.

Qui va traure obres dram¨¤tiques del silenci? Sense anar m¨¦s lluny, a Val¨¨ncia, el TEU, Uevo i un llarg etc¨¨tera. Qui va traure del silenci la literatura? Professors herois (alguns ho van pagar amb la pres¨® o la vida) que l¡¯ensenyaven als instituts. Qui va recuperar els cl¨¤ssics o Garc¨ªa Lorca mitjan?ant la veu fr¨¤gil, per¨° decidida, d¡¯un Paco Ib¨¢?ez? I Ausi¨¤s March, i Salvador Espriu, i Miguel Hern¨¢ndez, i Bertomeu Rossell¨®-P¨°rcel, i¡­? Qui va recuperar l¡¯arrel del cant de la nostra terra fins al punt que avui encara ¨¦s possible seguir endavant (pensen en Carles D¨¦nia, Pep Botifarra, els cantaors que em deien: mai no hav¨ªem actuat m¨¦s que en l¡¯¨¨poca en qu¨¨ l¡¯esquerra hi governava)?

Aniria m¨¦s lluny encara: calia malbaratar els diners de tothom dipositats en bancs o caixes valencianes? Fa anys que una caixa, la d¡¯Ontinyent, avui primera entitat, ja apostava per les gravacions de grups representatius del patrimoni cultural valenci¨¤. Vull dir: hi havia alternatives, fins i tot econ¨°miques. Tabalet tanca, com altres estudis valencians. Llu¨ªs Miquel rememora el seu naixement i fa curt. La idea inicial va ser m¨¦s antiga. Potser abans de l¡¯any 1967, quan va dirigir-se a l¡¯¨²nic burg¨¦s valenci¨¤ amb diners disposat, en principi i a la manera de petit Jordi Pujol, a aventurar-los en un projecte ¡°patri¨°tic¡± (quin tip de riure, Lluismi. Patri¨°tic un estudi de gravaci¨®? Quina merda de franquisme!): el propietari d¡¯una escola de conduir. Aix¨ª era el nivell dels nostres prepotents burgesos. D¡¯acord, com diuen ara: ¡°eso es lo que hay¡±. Aix¨° era el que hi havia. El que hi ha.

Per¨° tamb¨¦ hi havia la decisi¨® de no aturar-se, de tirar endavant projectes, de ser-hi presents, de dir la nostra.

Tot aquest patrimoni, ara en precari, passant dificultats inimaginables, ¨¦s susceptible de ser, de nou, espanyolitzat. Com? No en la l¨ªnia de Juan de la Cruz, no en la l¨ªnia en qu¨¨ s¡¯ha parlat dels espanyols a la manera de Rosal¨ªa de Castro, o de Luis Cernuda. No. Foguera, garrot.

Potser comen?a el temps en qu¨¨ podem dir en veu alta qu¨¨ pens¨¤vem: la Transici¨® va ser la covardia que encara paguem a hores d¡¯ara. I la cultura, m¨¦s encara. Amb un IVA ¡°exemplar¡±. Com s¨®n les condemnes a mort o a perpetu?tat.